16. Capítol | Índex | 18. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol dissetè
El procés de concentració en la indústria capitalista

1. El desplaçament de l’agricultura per la indústria

El sistema econòmic capitalista domina no tan sols l’organització social sinó també la política; influeix i domina els sentiments i pensaments de la societat. El capitalisme és la força directriu. El capitalista és l’amo i senyor del proletari, al qual compra la força de treball com a mercaderia per aplicar-la i aprofitar-la, i de fet a un preu el nivell del qual, com el de qualsevol altra mercaderia, és marcat per l’oferta i la demanda, i oscil·la ara amunt, ara avall, dels costos de confecció. El capitalista compra, però, la força de treball no per «la providència divina» o per fer un servei al treballador – encara que així ho presente – sinó per obtindre una plusvàlua d’aquest treball, que s’embutxaca en la forma de benefici empresarial, interès, renda, lloguer. Aquesta plus-vàlua presa al treballador, en la mesura que no en gaudeix, es cristal·litza de nou en capital en mans de l’empresari, la qual cosa el col·loca en posició d’ampliar constantment el seu negoci, de millorar el procés de producció i d’aplicar-hi noves forces de treball. Això el possibilita de nou per confrontar el seu competidor més feble com ho faria el cavaller més guarnit amb un peó desarmat i anorrear-lo. Aquesta lluita desigual es desenvolupa més i més en tots els àmbits, i la dona, com a força de treball més barata després de la força de treball dels joves i dels infants, hi juga un paper com més va més important. La conseqüència d’aquesta situació és una separació sempre més nítida entre un nombre relativament petit de capitalistes més poderosos i una gran massa de sense-res que, desprovistos de capital, depenen de la venda diària de la llur força de treball. L’estament mitjà es troba amb aquest desenvolupament en una situació cada vegada més desfavorable. Un àmbit laboral rere l’altre, en el qual fins ara ha dominat la petita empresa, cau en els usos capitalistes. La competència dels capitalistes entre ells els força a cercar nous àmbits d’explotació. El capital avança «com un lleó rugidor i cerca quelcom per devorar». Les existències petites i difícils són anorreades, i si no aconsegueixen de refugiar-se en un altre àmbit – la qual cosa és sempre més difícil i impossible – s’enfonsen en la classe dels treballadors assalariats o cauen en existències catilinàries. Tots els intents d’impedir l’enfonsament de les capes menestrals i mitjanes a través de lleis i institucions que es puguen extraure de les cambres de mals endreços del passat es demostren inefectius; pot enganya aquest i aquell una brey estona quant a la seua situació, però aviat s’esvaeix la il·lusió pel pes d’uns fets que es fan sentir. El procés d’absorció dels petits pels grans es fa evident a tothom pel poder i la inexorabilitat d’una llei natural i es palpa amb les mans abans que amb els ulls.

De quina manera l’estructura social d’Alemanya ha canviat en el breu termini de vint-i-cinc anys – del 1882 al 1895 i del 1895 al 1907, ho constaten els resultats d’una comparació dels recomptes empresarials d’aquests anys.

Tenim:

Aquests nombres mostren que, dins dels vint-i-cinc anys esmentats, s’ha produït un desplaçament extraordinàriament fort de la població i de les formes de guanyar-se la vida. La població que viu de la indústria (mineria i construcció), comerç i transports ha augmentat en detriment de la població agrícola; gairebé tot l’augment de la població - 6.548.171 del 1882 al 1895 i 9.950.245 del 1895 al 1907 – ha trobat correspondència en els primers. De fet, el nombre de les persones actives remunerades que tenen la dedicació principal en l’agricultura ha augmentat en 1.646.761 caps, la qual cosa resta, però, força endarrera en relació al creixement de la població global, i el nombre dels dependents d’aquesta categoria de persones actives remunerades s’ha enfonsat en1.544.279 = 8%.

Del tot diferent és en la indústria (que inclou construcció i mineria), comerç i transport. En totes dues categories puja força tant el nombre de persones actives com dels llurs dependents, i de fet més que no pas creix la població. El nombre de persones actives remunerades en la indústria assolia ja l’any 1895 el nombre de persones actives remunerades en l’agricultura, i el depassa ja en 1.372.997 caps o un 15%. El nombre dels llurs dependents, però, creix per damunt dels dependents de persones actives remunerades agrícoles en 8.705.361 caps o un 49% (en l’any 1895 en 1.751.934). Una pujada encara més forta demostra el nombre de persones actives remunerades amb els llurs dependents en comerç i transport.

El resultat és que la població agrícola, que suposa la part pròpiament conservadora de la població, que constitueix el suport cabdal del vell ordre de coses és com més va més ofegada i a un ritme sempre creixent és superada per la població dedicada a la indústria, comerç i transport. La forta pujada que s’ha produït des del 1882 en persones actives remunerades en el servei públic i en professions liberals, al costat dels llurs dependents, no altera gens aquest fet. D’altra banda, cal remarcar encara que aquest sector professional ha patit en el darrer recompte una petita porció de persones actives remunerades – de fet, únicament de manera relativa – si bé els pertanyents a aquestes professions, que augmenten el 1895 respecte del 1882, encara ho fan en el 1907, per bé que la pujada siga molt inferior – del 1882 al 1895 en 38,29% i del 1895 al 1907 de tan sols un 21,96%. La forta pujada dels desocupats i dels llurs dependents es correspondria a l’augment dels rendistes, incloent-hi els qui perceben pensions d’assegurances contra accidents, invalidesa i vellesa, i al nombre més elevat dels perceptors d’almoïnes, els estudiants de tota mena, els interns de cases de pobres, malalts i bojos i de presons.

Característic també és el lleuger augment de persones actives remunerades en el servei domèstic i la disminució directa del servei, la qual cosa es correspon, en primer lloc, a una disminució relativa del nombre de persones que tenen una situació d’ingressos suficient per ocupar aquestes persones i, en segon lloc, que aquesta professió és cada vegada menys volguda entre les proletàries que aspiren a una major independència personal.

L’any 1882 les persones actives remunerades en dedicació principal en l’agricultura constituïen el 43,38%, el 1895 el 36,19% i el 1907 ja tan sols un 32,69%; la població agrícola global abastava el 1882 un 42,51% de la població general, el 1895 35,74 i el 1907 no pas més d’un 28,65%. Per contra les persones actives remunerades amb dedicació principal en la indústria (incloent-hi mineria i construcció) era el 1882 d’un 33,69%, el 1895 d’un 36,14% i l’any 1907 d’un 37,25%. Amb els llurs dependents constituïen el 1882 un 35,51%, el 1895 un 39,12%, però l’any 1907 ja un 42,75%. Per a les persones actives remunerades en comerç i transports i els llurs dependents hi ha les següents xifres:

Veiem, doncs, que ara un 56,16% (a Saxònia fins i tot un 74,5%) de la població global d’Alemanya depèn de la indústria i el comerç, i que l’agricultura no ocupa més que un 28,65% (a Saxònia tan sols un 10,07%).

2. Proletarització progressiva.
El predomini de la gran empresa

És, però, important constatar com la població activa remunerada es reparteix en autònoms, empleats i treballadors i la composició de cadascun dels tres per sexes. Les cadascun d’aquests tres en sexes. Les xifres corresponents es poden veure a la taula de més endavant.

Aquesta mostra que en l’agricultura el nombre dels independents creix del 1882 al 1895 de fet en 280.692 caps = 12,5%, però que del 1895 al 1907 es redueix en 67.751, de forma que en comparació amb el 1882 el nombre dels independents tan sols ha augmentat en 212.941 caps = 9,2%. D’altra banda, el nombre de treballadors ha disminuït del 1882 al 1895 en 254.025 caps = 4,3%, i des del 1895 ha pujat notablement – en 1.655.677 caps = 29,4%. Considerada de més a prop aquesta pujada, veiem que subscriu principalment l’ampliació del grup de membres de la família de sexe femení col·laboradors (en 170.532 de masculins i en 1.820.398 en femenins, plegats en 1.990.930). Si tenim en consideració tan sols els jornalers rurals i el treball de suport, resulta una disminució dels treballadors masculins en 381.195 caps i un augment dels femenins en 45.942, la qual cosa suposa, doncs, una disminució notable de treballadors agrícoles en 335.253 persones. En l’agricultura, doncs, no tan sols han disminuït els independents, sinó també el persona auxiliar i jornaler; l’augment de la proporció de dedicacions agrícoles respecte del cens anterior s’explica pel fort augment de l’ajut familiar, particularment femení.

Altrament s’esdevé en la indústria. Ací s’enfonsa en el període de vint-i-cinc anys el nombre dels independents en 234.024 = 10,6% (del 1882 al 1895 en 139.382 = 5,2%), mentre la població creix en 36,48% (del 1882 al 1895 en 14,48%). I de fet són els negocis individuals i els negocis amb dues persones auxiliars els qui han patit un declivi. El nombre de treballadors ha pujat del 1882 al 1895 en 1.859.468 i del 1895 al 1907 en 2.637.414 caps addicionals. Si consideram tan sols els treballadors pròpiament dits, exclosos els membres de la família que hi ajuden, el llur nombre puja de 5.889.705 persones en 1895 a 8.460.338 en 1907. Tres quarts de totes les persones actives en professions industrials són treballadors (75,16%).

La relació inversa es mostra de nou en el comerç i el transport, on el nombre d’independents ha crescut de forma tan important com el nombre d’empleats i de treballadors en la indústria. Són particularment les dones les que entren en el comerç com a independents, i de fet ho són especialment les vídues, que cerquen de guanyar-se la vida amb un petit comerç o le dones casades que cerquen millorar d’aquesta manera els ingressos de l’home. El nombre d’independents ha pujat del 1882 al 1907 en 310.584 = 44,3%, però el nombre dels empleats i dels treballadors ha augmentat encara més fortament (en 364.361 = 258,8% i en 1.232.263 = 196,4%). És una demostració colpidora de com d’extraordinàriament fort ha estat el desenvolupament del gran comerç, particularment del 1895 al 1907. El nombre d’empleats gairebé s’ha duplicat, i el nombre d’empleades femenines s’ha sixtuplicat.

Del 1882 al 1907 el nombre d’independents en totes tres categories pujà un 5,7%, i resta, doncs, força per sota de la pujada de la població (36,48%). Paral·lelament, puja el nombre d’empleats en un 325,4%, la qual cosa es correspon al poderós desenvolupament en totes les àrees de la gran empresa, que requereix empleats, i el nombre de treballadors creix en un 39,1%. Ací cal constatar que entre els 5.490.988 independents s’hi troba un nombre força gros que mena una existència purament proletària. Per exemple, entre les 2.086.368 empreses en la indústria no n’hi ha pas menys de 994.743 d’individuals i 875.518 empreses que ocupen fins a cinc persones auxiliars. En el comerç de mercaderies hi havia en 1907 entre 709.231 establiments principals no pas menys de 232.780 d’individuals, i a més hi havia entre els independents en el comerç i en el transport en 35.306 empreses individuals en la venda ambulant, i 5.240 homes de servei, servidors assalariats, etc., milers d’agents d’assegurances, tenedors de llibres, etc.

Cal considerar a més que en totes tres categories el nombre d’independents no cobreix el nombre d’empreses. Si, per exemple, el propietari d’una firma té dotzenes de filials, com per exemple s’esdevé en el comerç de tabac i cigars, o posseeix una cooperativa de consum i així diverses botigues, cada filial es compta com una empresa particular. El mateix val per a les empreses industrials, per exemple quan una fàbrica de maquinària també gestiona una foneria de ferro i una fusteria, etc. Els nombres aportats no donen doncs cap informació apropiada de la concentració empresarial d’una banda i de la qualitat de l’existència de l’altra.

I, amb tot, malgrat totes aquestes mancanes, els resultats del cens d’empreses lucratives més recent del 12 de juny del 1907 ofereix una imatge de la poderosa concentració i centralització del capital en la indústria, el comerç i el transport. Mostren que de la mà amb la industrialització creixent de tot l’ordre econòmic hi ha una concentració dels mitjans de producció agregats en poques mans a passes gegantines.

Els treballadors independents individuals, que suposaven en 1882 encara 1.877.872 persones, han disminuït encara més des del 1895; en 1895 se’n comptaven 1.714.351 i en 1907 tan sols 1.446.286, una disminució de 431.586 = 22,9%. El pes de la petita empresa s’enfonsa de cens a cens. El 1882 suposava un 59,1% de totes les persones actives remunerades, el 1895 un 46,5% i l’any 1907 ja tan sols un 37,3%. El moviment contraposat feia la gran empresa, que puja del 22,0% al 29,6% i el 1907 al 37,5%. Com més gran és l’empresa, més ràpid és el creixement. Del 1895 al 1907 el personal de la petita empresa augmentà un 12,2%, el de la mitjana empresa un 48,5% i el personal de la gran empresa un 75,7%. Amb 5.350.025 persones actives remunerades, la gran empresa ha esdevingut el grup molt més gran, mentre que encara en 1882 eren encara menys que les persones ocupades en empreses individuals. En set grups econòmics té la posició dominant amb més de la meitat de totes les persones. De cada 100 persones, eren ocupades en grans empreses:

En els grups restants la gran empresa ja tenia la majoria, però la seua posició s’ha enfortit de forma considerable a tot arreu (metal·lúrgia 47,0% de totes les persones actives remunerades, arts gràfiques 43,8%, transport 41,6%, construcció 40,5%). En gairebé tots els sectors, doncs, s’ha afavorit la gran empresa.

La concentració empresarial i, ço que n’és equivalent, la de capital, es realitzen de forma particularment ràpida quan l’empresa capitalista assoleix el ple domini. Prenguem com a exemple l’elaboració de cervesa. En l’àrea de la taxa alemanya de la cervesa, excloses Baviera, Württemberg, Baden i Alsàcia-Lorena, hi havia

El nombre de cerveseries en funcionament disminuí doncs del 1875 al 1907 en 8.033 = 59,3%, el nombre de cerveseries comercials disminuí en 5.676 = 51,9%, mentre puja la producció de cervesa en 26.700.000 hectolitres = 135,7%. Això suposa l’ensorrament de la petita i mitjana empresa i l’augment potent de la gran empresa, la capacitat productiva de la qual s’ha multiplicat: l’any 1873 1.450 hectolitres per cerveseria, l’any 1907 8.385. Això és així a tot arreu on el capitalisme ha arribat a dominar. A Àustria hi havia l’any 1876 2.248 cerveseries, que produïen 11.671.278 hectolitres de cervesa, i l’any 1904/05 tan sols n’hi havia 1.285, però que produïen 19.098.540 hectolitres.

Resultats similars mostra el desenvolupament de la producció minera d’hulla i la indústria minera global de l’Imperi Alemany. En la primera el nombre d’empreses suposava 623 de mitjana del 1871 al 1875, disminuïa a 406 en 1889, però simultàniament pujada la producció de 34.485.400 tones a 67.342.200, i l’ocupació mitjana pujava de 172.074 caps a 239.954. La taula següent il·lustra aquest procés de concentració en la mineria d’hulla i de lignit fins el 1907.

En la producció d’hulla, doncs, des dels anys 1870 el nombre d’empreses ha disminuït en un 49,8%, mentre que el nombre de treballadors ocupats ha crescut un 216,9% i la producció un 420,6%.

En la indústria minera global hi havia en els anys

Ací el nombre d’empreses ha disminuït en un 35,5%, mentre que el nombre de treballadors ocupats ha crescut en un 164,4% i la producció en un 374,5%.

Un nombre més petit d’empresaris, però esdevinguts molt més rics, es confronta a un fort creixement del nombre de proletaris. Del 1871 al 1875 hi havia de mitjana per cada empresa 92, el 1887 160, el 1907 307, malgrat l’augment d’empreses de 1.862 l’any 1906 a 1.958 l’any 1907!

«En l’àrea industrial renana-westfaliana, hi havia el 1907 encara 156 mines, però de les quals únicament 34 (21,8%) ja suposaven més del 50% de la producció. Per bé que l’estatística empresarial presenta encara 156 companyies en el Ruhr, el Sindicat del Carbó, que inclou totes les mines amb poques excepcions, tenia tan sols 76 membres; tant havia avançat la concentració minera. Segons el report de febrer del 1908 les xifres referides en el Sindicat del Carbó suposaven 77,9 milions de tones de carbó».(1)

En l’any 1871 hi havia en funcionament 306 alts forns amb 23.191 treballaors, que produïen 1.563.682 tones de ferro cru, i l’any 1907 ja generaven 303 alts forns amb 45.201 treballadors 12.875.200 tones, per cada alt forn de l’any 1871 5.110 tones, en l’any 1907 42.491! «Segons una llista publicada en ‘Acer i ferro’ del març del 1891 tan sols una factoria alemanya de llavors, la Gutehoffnungshütte Oberhausen, podria oferir una producció de ferro cru de fins a 820 tones en 24 hores. Però ja el 1907 hi havia 12 fàbriques que podien generar en 24 tornes 1.000 tones o més».(2)

En l’any 1871/72 311 fàbriques de la indústria del sucre de remolatxa elaboraven 2.250.918 tones de remolatxa, mentre que en l’any 1907/08 365 fàbriques elaboraven 13.482.750 tones. L’elaboració mitjana de remolatxa per fàbrica suposava en 1871/72 7.237 tones i el 1907/08 36.939! S’havien aconseguit el 1871/72 186.441 tones = 8,28% de la remolatxa elaborada, i el 1907/08 2.017.071 tones = 14,96%.

I aquesta revolució tècnica es realitza no tan sols en la indústria, sinó també en el tràfic comercial. El comerç alemany per mar suposava:

El transport a vela disminueix doncs considerablement, però l’encara existent pateix una disminució en la càrrega dels vaixells i en el nombre de tripulants. El 1871 hi havia per cada veler 205,9 tones registrades de càrrega i 7,9 caps de tripulació, el 1909 hi havia de mitjana 176,4 tones registrades de càrrega i tan sols 5,4 caps de tripulació. Una altra imatge ofereix el transport marítim alemany per vapors. Alemanya disposava:

El nombre de vapors no tan sols ha pujat considerablement, sinó que encara n’ha pujat més la capacitat de càrrega, mentre que en proporció ha baixat el nombre de caps de la dotació. El 1871 un vapor tenia de mitjana 558 tones de capacitat de càrrega registrades i una tripulació de 32,1 caps, però en el 1909 tenia 1.230 tones de capacitat de càrrega registrades i tan sols 29 caps.

Del desenvolupament capitalista el nostre ordre econòmic parla també el ràpid augment de la potència motora. Segons Viebahn, en 1861, en la indústria de l’àrea d’unitat duanera s’empraven 99.761 cavalls de potència.(3) El 1875, a Alemanya, les empreses que ocupaven més de 5 persones empraven 1.055.750 cavalls de potència, i de fet en 25.152 casos, i el 1895 2.938.526 cavalls de potència, gairebé el triple, en 60.176 casos. Les empreses ferroviàries (i tramviàries) i la navegació a vapor no s’inclouen en aquesta relació.

A Prússia es comptaven els cavalls de potència:

Així, el nombre de cavalls de potència emprats a Prússia en el període del 1879 al 1907 gairebé s’han sextuplicat! Quin poderós pas endavant ha fet el desenvolupament de la indústria després del cens del 1895 és visible en el fet que a Prússia el nombre de màquines de vapor fixes ha pujat del 1896 al 1907 en un 35%, i la capacitat de generació de les màquines en aquest període ha augmentat vora un 105%. Mentre l’any 1898 un total de 3.305 màquines de vapor servien al funcionament de dinamos amb 258.726 cavalls de potència, l’any 1907 6.191 ho fan amb 954.945 cavalls de potència, que és una pujada, respectivament, del 87% i 269%.(4)

Les xifres següents mostren l’augment de la força de vapor en les indústries més importants en cavalls de potència:

I a la vista d’aquest desenvolupament fabulós de la capacitat productiva i de la poderosa concentració de capital hom fa encara l’intent de malinterpretar aquests fets. Un d’aquests intents el va fer en l’Onzena Jornada de l’Institut Estatístic Internacional a Copenhague (agost del 1907) l’economista francès Ives Guyot. Per raó d’una estatística poc sòlida va fer la proposta de retirar el mot «concentració» de l’estatística. Li respongué, entre d’altres, Karl Bücher: «Un augment absolut del nombre d’empreses pot coincidir de forma força vàlida amb una concentració més forta d’aquestes. Ara bé, sempre que es compta per empreses (établissements), irremeiablement es produeixen nombrosos dobles comptatges; un banc amb 100 caixes de dipòssits es compta igual a 101; una cervesera que disposa de 50 cerverseries amb local i inventari genera 51 empreses. Els resultats d’aquesta estatística no poden demostrar res del fenòmens investigats.

Segons les recerques fins ara realitzades sembla que tan sols l’agricultura no és sotmesa al procés de concentració; en els sectors de la mineria, del comerç, del transport, de les assegurances, de la construcció és evident; en el sector de la indústria es reconeix més difícilment, perquè qualsevol poble civilitzat amb un desenvolupament poderós ha de mostrar una ampliació de la producció industrial, i de fet per quatre raons: 1. per l’assumpció de funcions anteriorment domèstiques per part de la indústria; 2. per la substitució de productes naturals en el consum per productes industrials (fusta per ferro, glast, roja i indi per colorants de quitrà, etc.); 3. per noves invencions (automòbil); 4. per la possibilitat d’exportacions. Justament per això s’hi trba una concentració en un abast màxim sense que disminuesca el nombre de les empreses, sinó que augmenten. En general, quan la indústria genera una mercaderia utilitzable de caràcter típic això suposa irremeiablement l’anorreament de les petites empreses independents. Les formes de producció capitalista prenen així en els sectors més importants de l’economia un ràpid avenç. No és assenyat combatre els socialistes quan tene raó, i en l’afirmació d’una concentració creixent tenen raó indubtablement».(6)

La mateixa imatge que ofereix el desenvolupament econòmic d’Alemanya la mostren tots els estats industrials del món. Tots els estats civilitzats s’esforcen per esdevindre més i més estats industrials; volen no tan sols generar articles industrials per a les pròpies necessitats sinó també exportar-ne. Per això hom no parla merament d’una economia nacional, sinó també d’una economia mundial. El mercat mundial regular el preu d’un sens-nombre de productes industrials i agraris i domina la posició social dels pobles. L’àrea productiva que ha esdevingut d’importància aclaparadora per a les relacions del mercat mundial és la Unió nord-americana, des de la qual ara actua la palanca principal de la revolucionarització de les condicions del mercat mundial i de la societat burgesa. El cens de les darreres tres dècades dóna el resultat següent.

Import del capital investit en la indústria:

El valor de la indústria suposava:

Els Estats Units se situen, doncs, avui, com a estat industrial al capdavant del món, l’exportació de tant de productes industrials com agraris puja d’any en any, i les gegantines acumulacions de capital, que aquest desenvolupament té com a conseqüència, cerquen aplicació fora dels límits del país i influeixen en alt grau també la indústria i el tràfic a Europa. Ja no és el capitalista individual qui se situa com a motor darrera d’aquest desenvolupament, sinó que són els consorcis capitalistes i empresarials, les coalicions capitalides, que cap a on adrecen la llur activitat esclafen l’empresari privat més fort. Què pot començar l’empresari mitjà i petit davant d’aquest desenvolupament, quan fins i tot el més gran hi ha de posar el segell?

3. Concentració de riquesa

És una llei econòmica que, amb la concentració d’empreses i l’augment de la productivitat, el nombre de treballadors disminueix relativament, mentre que es concentra la riquesa de la població global en cada vegada menys mans.

Això ho mostra òptimament la distribució dels ingresos en diferents països civilitzats.

Dels estats alemanys més grans, Saxònia posseeix l’estatística de contribució de renda més antiga i relativament millor. La llei vigent s’aplica des del 1879. Es recomana, però, de prendre la recaptació de l’any posterior perquè en els primers anys la recaptació fou de mitjana massa baixa. La població de Saxònia pujà des del 1880 al 1905 en un 51%, el nombre de persones contribuents pujà des del 1882 al 1904 en un 160%, i els ingressos gravats per l’impost un 23%. Fins al començament dels anys noranta restaven lliures d’impostos uns ingressos de fins a 300 marcs, posteriorment fins a 400 marcs. L’any 1882 el nombre de persones exemptes suposava 75.697 = 6,61% dels fiscalitzats, i el 1904, per contra, 205.667 = 11,03%. Cal remarcar que a Saxònia els ingressos de la muller i dels membres de la família de menys de 16 anys d’edat són afegits al del marit o pare de família.

Els contribuents amb ingressos de 400 a 800 marcs suposaven el 1882 un 48% dels fiscalitzats, i el 1904 tan sols un 43,81%, una part dels quals havia passat a una classe superior de renda. La renda mitjana dels contribuents d’aquesta classe pujà en aquest període de 421 a 582 marcs = 37%, però restava encara per darrera de la mitjana de 600 marcs. Els contribuents amb uns ingressos de 800 a 1.250 marcs constituïen el 1882 un 12% dels fiscalitzats, el 1904 constituïen un 24,38% dels fiscalitzats, mentre que el nombre dels fiscalitzats de 1.250 a 3.300 (des del 1895 fins a 3.400) marcs constituïen el 1882 el 20% dels fiscalitzats i el 1904 tan sols 16,74%. L’any 1882 tenien per sota de 3.300 marcs d’ingressos el 97,60% dels fiscalitzats, el 1904 per sota de 3.400 el 95,96%. Hom hauria de retindre que en el 1865 Lassalle calculava que els ingressos a Prússia de més de 3.000 marcs eren un 4% de tots els ingressos, però que des de llavors els lloguers, les contribucions i totes les necessitats vitals han pujat de preu, i que també han crescut els requeriments del manteniment de la vida, de forma que la situació de les grans masses ha millorat relativament poc. Els ingressos mitjans de 3.400 a 10.000 marcs constituïen tan sols un 3,24% dels fiscalitzats i els ingressos per damunt de 10.000 marcs de menys d’un 1% (0,80%). El nombre dels censats amb 12.000 a 20.000 marcs, 0,80%. El nombre dels ingressos per damunt de 12.000 marcs, que és de 4.124 en el 1882, puja a 11.771 en el 1904, i per tant un 188%. L’ingrés màsim suposava el 1882 2.570.000 marcs, el 1906 5.900.600 marcs. El resultat és que els ingressos inferiors han experimentat de fet una elevació, però que ha estat més que equilibrat per uns preus que han pujat molt més, que les classes mitjanes experimentaren percentualment la millora més minsa, mentre que puja el nombre i els ingressos dels individus més rics de manera més forta. La contraposició de classes, doncs, s’agreuja.

En les seues recerques sobre el repartiment de la renda nacional a Prússia del 1892 al 1902, el professor Adolf Wagner arribà als resultats següents. Divideix la població de Prússia en tres grups: en estament inferior (inferior de fins 420 marcs, mitjà de 420 a 900, superior de 900 a 2.100), en estament mitjà (inferior de 2.100 a 3.000 marcs, mitjà de 3.000 a 6.000 i superior de 6.000 a 9.500) i en estament superior (inferior de 9.500 a 30.500, mitjà de 30.500 a 100.000 i superior amb ingressos de més de 100.000). La renda global es divideix en parts aproximadament iguals entre aquests tres grups. El 3,51% de l’estament superior disposa de més del 32,1% de la renda global, l’estament inferior, que inclou el 70,66% d’exempts fiscals, disposa en tot cas d’una renda del 32,9% de la renda global, i l’estament mitjà amb un 25,83% disposa d’una renda del 34,9% de la renda global. Si hom considera tan sols la renda subjecte a contribució, hom troba que als censats amb rendes de 900 a 3.000 marcs, que l’any 1892 eren el 86,99% de tots els censats i l’any 1902 el 88,04%, els corresponia més de la meitat de la renda subjecte a contribució, concretament un 51,05% l’any 1892 i un 52,1% l’any 1902. A les rendes de més de 3.000 marcs, que suposaven, respectivament, el 13% i el 12% de tots els censats, els corresponien aproximadament un 49% de la renda global subjecte a contribució de l’any 1892 i un 48% l’any 1902. La renda mitjana dels petits censats per tot Prússia suposava l’any 1892 1.374 marcs i l’any 1902 1.348; s’havia reduït, doncs, en un 1,89%. Paral·lelament, la renda mitjana dels grans censats augmentava de 8.811 marcs l’any 1892 a 9.118 l’any 1902, o un 3,48%. A l’estament superior, que l’any 1892 constituïa tan sols un 0,5% de tots els censats, i l’any 1902 un 0,63%, li corresponia el 1892 el 15,95% de la renda global i el 1902 el 18,37%. Més feble és l’augment entre l’estament mitjà inferior i mitjà, i quelcom més fort entre l’estament inferior superior, però més fort encara, i de fet de manera creixent de grup en grup de més renda, entre l’estament mitjà superior i entre tot l’estament superior. Com més gran és la renda d’un grup de censats, com més rics són, més n’augmenta relativament el nombre. I augmenta com més va més el nombre de censats amb rendes superiors i màximes, que assoleixen de mitjana també ells mateixos unes rendes més elevades, amb altres mots no tan sols s’hi troba una creixent concentració de renda més forta entre individus, sinó que n’augmenta fortament el nombre de l’estrat popular econòmicament superior i màxim, per bé que inclou tan sols un nombre petit absolutament i relativa. «D’això se segueix la conclusió que el desenvolupament econòmic modern certament ha conduït favorablement tot el poble a una elevació de renda i en cada classe sòcio-econòmica a una pujada del nombre de membres, però ho ha fet en una mesura fortament desigual, en afavorir més als més rics que no pas a les classes inferiors, i ha afavorit encara menys a les mitjanes; per la qual cosa també la diferència social de classe, pel que fa a la magnitud de la renda, ha crescut».(7) Segons les declaracions de la contribució de renda del 1908 hi havia a Prússia 104.994 censats amb rendes superiors a 9.500 marcs amb una renda global de 3.123.273.000 marcs. Dels quals 3.796 amb una renda superior a 100.000 marcs amb una renda global de 934.000.000 de marcs. Es compten 77 censats amb més d’un milió de renda. Els 104.904 censats, o un 1,78%, amb més de 9.500 marcs de renda tenien la mateixa renda que els 3.109.540 (52,9%) amb rendes de 900 a 1.350 marcs!

A Àustria correspon «de mitjana a un 12-13% dels censats en els nivells de renda de 4.000 a 12.000 corones vora el 24% de la renda neta declarada. Si hom hi afegeix les rendes de fins a 12.000 corones, cauen en aquest grup més del 97% dels censats i un 74% de les rendes. Per a l’altre 3% dels censats resta doncs el 26% de la renda declarada.»(8) El mínim existencial lliure de contribució és més alt que a Prússia – 1.200 corones o 1.014 marcs. Els petits censats amb una renda de 1.200 a 4.000 corones constituïen l’any 1904 el 84,3% de tots els contribuents. El nombre d’individus més rics amb renda de més de 200.000 corones arribaven l’any 1898 a 255, l’any 1904 a 307 o 0,032% de tots els censats.

A Gran Bretanya i Irlanda pertany segons L. G. Chiozza Money la meitat de la renda nacional (més de 16.600 milions de marcs) a la novena part de la població. Divideix la població en tres grups: rics amb més de 700 lliures esterlines (14.000 marcs), benestants amb una renda de 160 (3.200 marcs) a 700 lliures esterlines i pobres amb menys de 160 lliures esterlines (3.200 marcs) de renda.

Així, més d’un terç de la renda nacional pertany a menys d’una trentena part de la població. Les recerques de Booth per a Londres i de Rowntree per a York, han demostrat que el 50% de la població global malda en les urpes de la misèria permanent.(9)

Per a França E. Levasseur dóna a partir de les estatístiques d’herències la següent visió de conjunt: «Dues quinzenes parts de la riquesa nacional es troben en la possessió del 98% dels propietaris, que tenen menys de 100.000 francs; vora un terç pertanyen a un petit grup d’un 1,7%, i un quart de la riquesa nacional global constitueix la porció d’una minoria ínfima – 0,12%!»(10)

Hom veu com de grossa és la massa dels desposseïts i com de prim és l’estrat de les classes posseïdores.

«La desigualtat creixent» - diu G. Schmoller - «és indiscutible... No és pot dubtar que el repartiment de la riquesa a l’Europa Central des del 1300 al 1900 ha esdevingut creixement desigual, certament en una mesura força diferenciada en els països individuals... El desenvolupament més recent ha augmentat, juntament amb les creixents contraposicions de classe, la desigualtat de riquesa i de renda».(11)

Aquest procés capitalista de desenvolupament i concentració, que es realitza en tots ells estats civilitzats, topa, però, amb l’anarquia en el sistema de producció, de forma que encara no ha pogut impedir la formació de trusts i consorcis, provoca necessàriament sobreproducció i immobilització d’estocs. Entram en la crisi.

Notes d’August Bebel

(1) Otto Hué, Entwicklungsgeschichtliches über die Montanindustrie, "Neue Zeit", 27. Jahrgang, 1. Band, S. 665. <=

(2) Otto Hué, a.a.O., S. 666. <=

(3) A. Hesse, Gewerbestatistik. S. 168. Jena 1909. <=

(4) A. Hesse, a.a.O., S. 163 bis 164. <=

(5) Professor Dr. S. Reyer, Kraft. Ökonomische, technische und kulturgeschichtliche Studien über die Machtentfaltung der Staaten. S. 348. Leipzig 1908. <=

(6) Bulletin de l'institut international de statistique. Volum 17, pp. 183-184. Copenhagen 1908. <=

(7) Adolf Wagner, Zur Methode der Statistik des Volkseinkommens und Volksvermögens und weitere statistische Untersuchungen über die Verteilung des Volkseinkommens in Preußen auf Grund der neuen Einkommenstatistik 1892 bis 1902. "Zeitschrift des königlich preußischen statistischen Landesamtes" 1904. <=

(8) F. Leiter, Die Verteilung des Einkommens in Österreich. S. 123. Leipzig 1908. <=

(9) L. G. Chiozza, Money, Riches and Poverty. S. 41 bis 43. London 1908. <=

(10) E. Levasseur, a.a.O., S. 617. <=

(11) G. Schmoller, Grundriß der allgemeinen Volkswirtschaftslehre. 2. Band, S. 454, 463. <=