El Congrés Continental.- Quan les notícies de les «lleis intolerables» arribaren a Amèrica, tothom sabia quina forta medicina preparava el Parlament per administrar a tots els qui resistissen la seua autoritat. La causa de Massachusetts esdevingué la causa de totes les colònies. L’oposició a la política britànica, fins llavors local i espasmòdica, prenia ara un caràcter nacional. A comitès locals i convencions provincials s’afegia un Congrés Continental, apropiadament convocat per Massachusetts el 17 de juny del 1774, a instigació de Samuel Adams. La resposta a la convocatòria fou elèctrica. Per mètodes precipitats i irregulars s’elegiren delegats durant l’estiu, i el 5 de setembre el Congrés es reuní degudament en el Carpenter’s Hall de Philadelphia. Molts dels homes més grans d’Amèrica hi eren – George Washington i Patrick Henry de Virgínia i John i Samuel Adams de Massachusetts. Cada to d’opinió era representat. Alguns eren impacients amb mesures tèbies; la majoria afavoria la moderació.
El Congrés redactà una declaració de drets americans i afirmà en un llenguatge clar i digne els greuges dels colons. Aprovà la resistència a les mesures britàniques oferta per Massachusetts i prometé el suport unit de tots els sectors. Preparà una crida al rei Jordi i una altra al poble d’Anglaterra, desautoritzant la idea d’independència però atacant fermament les polítiques seguides pel govern britànic.
L’Acord de No Importació.- El Congrés no s’acontentà, però, amb professions de fe i amb peticions. Prengué una passa revolucionària. Acordà d’aturar la importació de béns britànics a Amèrica, i l’aplicació d’aquest acord fou posada en les mans de «comitès de seguretat i inspecció» locals, que s’havien d’elegit a través de votants qualificats. La importància d’aquesta acció és òbvia. El Congrés es llençava directament contra la llei anglesa. Feia una norma que vinculava ciutadans americans i que havia d’ésser efectiva a través de funcionaris americans. Establia un estat dins de l’estat britànic i disposava una prova de fidelitat al nou ordre. Els colons, que fins a aquest moment havien estat vacil·lant, havien de triar una autoritat o l’altra. O eren per l’aplicació de l’acord de no-importació o hi eren en contra. O bé compraven béns anglesos o no ho feien. En l’esperit del brindis - «Que Gran Bretanya siga sàvia i Amèrica lliure» - el primer Congrés Continental s’ajornà l’octubre, en haver assenyalat el 10 de maig següent per a la reunió d’un segon Congrés, si la necessitat ho requerís.
«La Branca d’Olivera» de Lord North.- Quan les notícies de l’acció del Congrés Americà arribaren a Anglaterra, Pitt i Burke calorosament urgiren la revocació de les lleis intolerables, però debades. Tot el que pogueren arrencar del primer ministre, Lord North, fou una sèrie de «resolucions conciliadores» que proposaven alleugerir de taxació qualsevol colònia que assumís la seua part de defensa imperial i fes provisió per mantindre els oficials locals de la corona. Aquesta «branca d’olivera» s’acompanya d’una resolució que garantia al rei suport en tots els riscos de reprimir la rebel·lió i d’una llei restrictiva del 30 de març del 1775 que destruïa efectivament el comerç de Nova Anglaterra.
Vessament de sang a Lexington i Concord (19 d’abril del 1775).- Mentrestant les autoritats britàniques de Massachusetts no relaxaven cap dels llurs esforços per mantindre-hi la sobirania britànica. El general Gage, en sentir que s’havien aplegat reserves militars a Concord, despatxà una petita força per apoderar-se’n. Amb aquest acte precipità el conflicte que havia cercat d’evitar. A Lexington, en el camí de Concord, tingué lloc «la petita cosa» que produí «el gran esdeveniment». Una col·lisió inesperada més enllà del pensament o intenció de cap home havia transferit la contesa del fòrum al camp de batalla.
El Segon Congrés Continental.- Encara que s’havia vessat sang i la guerra era realment a la mà, el segon Congrés Continental, que es reuní a Philadelphia el maig del 1775, no era encara convençut que la conciliació era més enllà del poder humà. Realitzà una petició al rei per interposar-se de part dels colons per tal que l’imperi pogués evitar les calamitats d’una guerra civil. El darrer dia de juliol respongué temperadament però ferma l’oferta de Lord North de conciliació, afirmant que la proposta era insatisfactòria perquè no renunciava al dret de taxar ni revocava les lleis ofensives del Parlament.
Força, la resposta britànica.- Just quan els representants d’Amèrica eren a punt de presentar la darrera petició del Congrés al rei el 23 d’agost del 1775, Jordi III emeté una proclamació de rebel·lió. Aquest anunci declarava que els colons, «desviats per homes perillosos i de males intencions», eren en un estat d’insurrecció; convocava els poders civils i militars de dur «els traïdors a la justícia»; i amenaçava amb «condignar càstig els autors, perpetradors, i promotors d’aquests dissenys traïdorencs». Tancava amb el prec habitual: «Que Déu salve al rei». Més tard el mateix any, el Parlament aprovà una llei agranadora que destruïa tot comerç i relació amb Amèrica. El Congrés callà a la fi. La força era també la resposta d’Amèrica.
Deriva cap a la guerra.- Encara que el Congrés no havia abandonat tota esperança de reconciliació la primavera i estiu del 1775, havia decidit fermament de defensar els drets americans per les armes si fos necessari. Transformà els milicians que s’havien reunit a Boston, després de la batalla de Lexington, en un exèrcit continental i seleccionà Washington com a comandant en cap. Assumí els poders d’un govern i es preparà per aplegar diners, fer la guerra, i dur a terme relacions diplomàtiques amb països estrangers.
Els esdeveniments seguiren densos i ràpids. El 17 de juny, la milícia americana, amb la defensa obstinada de Bunker Hill, mostrà que podia fer que els regulars britànics pagassen car tot el que aconseguien. El 3 de juliol, Washington prengué el comandament de l’exèrcit a Cambridge. El gener del 1776, després d’amargues decepcions en els tambors de recrutament per a l’exèrcit a Anglaterra, Escòcia, i Irlanda, el govern britànic conclogué un tractat amb Hesse-Cassel a Alemanya per contractar, amb una bella xifra, milers de soldats i moltes peces de canó. Això coronava els insults a Amèrica. Tal fou la visió de tots els amics de les colònies a totes dues bandes de l’aigua. Tal fou, molt de temps després, el judici de l’historiador conservador Lecky: «La conducta d’Anglaterra en llogar mercenaris americans per sotmetre la població essencialment anglesa de més enllà de l’Atlàntic feia la reconciliació sense esperança i la independència inevitable». Les notícies d’aquesta estrafeta transacció en soldats alemanys amb prou feines havia arribat a Amèrica abans que circulàs per tota la costa la història frapant que Washington havia pres Boston, el 17 de març del 1776, obligant Lord Howe a navegar amb tot el seu exèrcit fins a Halifax.
El creixement del sentiment públic a favor de la independència.- Els esdeveniments arrossegaven els americans lluny de la llur antiga posició sota la constitució britànica fins a una separació definitiva. Lentament i contra els llurs desitjos, homes prudents i honorables, que celebraven els lligams que els unien amb el vell ordre i temien amb horror genuí tot pensament de revolució, foren llençats al camí que conduïa a la gran decisió. En totes les parts del país i entre totes les classes, la qüestió de l’hora era debatuda. «La independència americana», com diu l’historiador Bancroft, «no era un acte de passió sobtada ni la feina d’un home o d’una assemblea. S’havia discutit en cada part del país per grangers i comerciants, per mecànics i plantadors, pels pescadors al llarg de la costa i pels bosquetans de l’Oest; en reunions de vila i des del púlpit; en aplecs socials i al voltant de focs de camp; en convencions de comtat i conferències o comitès; en congressos i assemblees colonials».
«El sentit comú» de Paine.- En mig d’aquest ferment d’opinió americana, un pamfletari ferm i eloqüent irrompé entre el públic vacil·lant amb un programa d’independència absoluta, sense pors i sense disculpes. En els primers dies del 1776, Thomas Paine publicà la primera de les seues famoses tirades, «Sentit comú», un atac apassionat a la monarquia britànica i una crida igualment apassionada a la llibertat americana. Deixant de banda el llenguatge de petició amb el qual els americans s’havien adreçat fins llavors a Jordi III, Paine passà a l’altre extrem i l’assaltà amb més d’un epítet violent. Condemnà la monarquia mateixa com un sistema que havia deixat el món «sobre sang i cendres». Per comptes de lloar la constitució britànica sota la qual els colons havien reclamat els llurs drets, la descartava com a ridícula, en protestar que era «degut a la constitució del poble, i no a la constitució del govern, que la Corona no era tan opressora a Anglaterra com a Turquia».
En haver agranat així sumàriament els fonaments de lleialtat al vell ordre, Paine continuà sense treva fins a un argument a favor de la separació immediata de Gran Bretanya. No hi havia res en l’esfera d’interès pràctic, insistia, que hagués de vincular les colònies a la mare pàtria. La lleialtat envers ella havia estat responsable de les moltes guerres en les que s’havien vist implicades. Raons de comerç no pescaven menys en favor de la independència. «El nostre gra rebrà el seu preu en qualsevol mercat d’Europa i els nostres béns importants s’hauran de pagar i comprar allà on vulguem». Pel que fa al govern, «no és en poder de Gran Bretanya fer aquesta justícia continental; el negoci corresponent serà aviat tan feixuc i intricat com per gestionar-lo amb cap grau tolerable de conveniència per un poder tan distant de nosaltres i tan enormement ignorant de nosaltres».
No hi ha, en conseqüència, cap alternativa a la independència d’Amèrica. «Tot el que és correcte o natural demana la separació. La sang del massacrat, la veu ploranera de la natura crida ‘és temps de partir’... Les armes, el darrer recurs, han de decidir la contesa; la crida fou la tria del rei i el continent hagué d’acceptar el repte... El sol mai no ha brillant damunt d’una causa de major vàlua. Aquest no és l’afer d’una ciutat, un país, una província o un reialme, sinó d’un continent... No és la preocupació d’un dia, un any o una era; la posteritat és en joc en la contesa i serà més o menys afectada al final dels temps pels procediments d’ara. Ara és el temps de llavor de la Unió continental, fe, i honor... O! Estimada humanitat! Que goses d’oposar-te no tan sols a la tirania, sinó al tirà, aixeca’t... Que els noms de whig i tory siguen extints. Que ningú no senta entre nosaltres cap tret del d’un bon ciutadà, un amic obert i resolut, i un partidari virtuós dels drets de la humanitat i dels estats lliures i independents d’Amèrica». Mentre més de 100.000 còpies s’escampaven impreses per tot el país, patriotes exclamaven amb Washington: «Doctrina sòlida i raó irrefutable!».
La deriva dels esdeveniments cap a la independència.- El suport oficial a la idea d’independència començà a arribar des de diversos racons. El 10 de febrer del 1776, Gadsden, en la convenció provincial de Carolina del Sud, advocà per una nova constitució per a la colònia i independència absoluta per tot Amèrica. La convenció vacil·là davant de la darrera però recorregué mig camí en abolir el sistema d’administració reial i establiment d’un pla complet d’auto-govern. Un mes més tard, el 12 d’abril, l’estat veí de Carolina del Nord pronuncià la frase reptadora que feia arronsar d’altres. Capacità els seus representants en el Congrés de concórrer amb els delegats de les altres colònies en declarar la independència. Rhode Island, Massachusetts, i Virgínia ràpidament respongueren a la proposta. La convenció del Vell Domini, el 15 de maig, instruí els seus delegats a Philadelphia de proposar la independència de les Colònies Unides i de donar l’assentiment de Virgínia a la llei de separació. Quan la resolució fou adoptada la bandera britànica en la casa de l’estat fou davallada per sempre.
Mentrestant el Congrés Continental era viu per al curs d’esdeveniments de fora. El tema de la independència era constantment elevat. «Som rebels», exclamava Wyeth de Virgínia durant un debat el febrer. «No: hem de declarar-nos un poble lliure». Uns altres vacil·laven i parlaven d’esperar l’arribada de comissionaris de conciliació. «No és Amèrica ja independent?» demanava Samuel Adams unes setmanes més tard. «Per què no declarar-ho llavors?» Encara hi ha incertesa i alguns delegats evitaven el mot directe. Passaren unes poques setmanes més. A la fi, el 10 de maig, el Congrés declarà que l’autoritat de la corona britànica a Amèrica havia d’ésser suprimida i aconsellaven les colònies d’establir governs propis.
La independència declarada.- El camí era del tot preparat, doncs, quan, el 7 de juny, la delegació de Virgínia al Congrés promogué que «aquestes colònies unides són i de dret haurien d’ésser estats lliures i independents». Es nomenà immediatament un comitè per redactar un document formal que establís les raons de l’acte, i el 2 de juliol tots els estats tret de New York es registraven a favor de tallar la llur connexió política amb Gran Bretanya. Dos dies més tard, el 4 de juliol, la redacció de Jefferson de la Declaració d’Independència, canviada en alguns lleugers particulars, fou adoptada. La vella campana de l’Independence Hall, com ara es coneix, sonà amb tons alegres; correus ràpidament dugueren les notícies al més llunyà llogarret i granja. Una nova nació anunciava la seua voluntat de tindre un lloc entre les potències del món.
A alguns documents se’ls dóna immortalitat. La Declaració d’Independència és un d’ells. El patriotisme americà és per sempre associat amb ella; però el patriotisme sol no la fa immortal. Ni ho fa el vigor del seu llenguatge ni la severitat de la seua condemna li dóna un lloc segur en els registres del temps. El secret de la seua grandesa rau en el simple fet que és una de les fites memorables en la història d’una idea política que durant tres segles havia pres forma i s’havia difós per la terra, reptant reis i potentats, sacsejant trons i aristocràcies, trencant els exèrcits del poder irresponsable en camps de batalla tan llunyans com Marston Moor i Châteu-Thierry. Aquell ideal, ara tan familiar, llavors tan nou, es resum en la simple frase: «Els governs deriven els llurs justos poders del consentiment dels governats».
Escrita amb un «respecte decent per les opinions de la humanitat», per establir les causes que impulsaren els colons americans a separar-se de Gran Bretanya, la Declaració contenia una llarga llista d’«abusos i usurpacions» que els havien induït a desfer-se del govern del rei Jordi. Aquella secció de la Declaració ha passat a història «antiga» i rarament és llegida. És la part que disposa una nova base de govern i que dóna una nova dignitat a l’home comú la que ha esdevingut una frase familiar tant en el Vell Món com en el Nou.
En els passatges més perdurables hi ha quatre idees fonamentals que, des del punt de mira de l’antic sistema de govern, eren l’essència de la revolució: (1) tots els homes són creats iguals i són dotats pel llur Creador de certs drets inalienables que inclouen la vida, la llibertat, i la recerca de la felicitat; (2) l’objectiu del govern és garantir aquests drets; (3) els govern deriven els llurs justos poders del consentiment dels governats; (4) sempre que cap forma de govern esdevé destructiva per a aquests fins és el dret del poble d’alterar-la o d’abolir-la i d’instituir un nou govern, dipositant els seus fonaments en aquests principis i organitzant els seus poders de tal forma que els semble més probable de fer efectiva la llur seguretat i felicitat. Ací hi havia el preludi del drama històric de la democràcia – un repte a tota forma de govern i a tot privilegi no fonamentat en l’assentiment popular.
Els comitès de correspondència.- Tan aviat com el debat passà a resistència armada, els patriotes trobaren necessari consolidar les llurs forces amb l’organització del govern civil. Això fou ràpidament efectuat, ja que els mitjans eren a la mà en reunions locals, legislatures provincials, i comitès de correspondència. Les eines de treball de la revolució foren de fet els comitès de correspondència – grups petits, locals, no-oficials de patriotes formats per bescanviar idees i crear sentiment públic. Ja el setembre del 1772, s’havia creat un comitè així a Boston sota el lideratge de Samuel Adams. Feia reunions regulars, enviava emissaris a viles veïnes, i duia a terme una campanya d’educació en els doctrines de llibertat.
Damunt d’organitzacions locals d’un caràcter similar al comitè de Boston es construïren comitès de comtat i després els comitès colonials més grans, congressos, i convencions, totes extraoficials i que representaven els elements revolucionaris. Habitualment la convenció provincial era merament l’antiga assemblea legislativa alliberada de tots els simpatitzants reialistes i controlada per patriotes. Finalment, damunt d’aquestes assemblees colonials es construí el Congrés Continental, el precursor de la unió sota els Articles de la Confederació i finalment sota la Constitució dels Estats Units. Aquest fou el govern revolucionari establert dins de l’imperi britànic a Amèrica.
Elaboració de constitucions estatals.- Amb l’ascens d’aquestes noves assemblees del poble, els antics governs colonials s’ensorraren. Des de les províncies reials el governador, els jutges, i els alts càrrecs fugiren a corre-cuita, i es féu necessari substituir-los amb autoritats patriotes. La crida a les colònies aconsellant-los d’adoptar una nova forma de govern per ells mateixos, emesa pel Congrés el maig del 1776, fou ràpidament executada. Abans de la finalització de l’any, Virgínia, New Jersey, Pennsylvania, Delaware, Maryland, Geòrgia, i New York havien redactat noves constitucions com a estats, no com a colònies de destí incert. Connecticut i Rhode Island, sostenint que les llurs antigues cartes eren iguals a les llurs necessitats, merament renunciaren a la llur lleialtat al rei i continuaren com abans pel que fa a la forma de govern. Carolina del Sud, que havia redactat un pla temporal a principi del 1776, elaborà una nova i més completa constitució el 1778. Dos anys més tard Massachusetts amb força deliberació promulgà la seua llei fonamental, que en la majoria dels seus trets essencials roman intacte fins avui.
Les noves constitucions estatals en les línies generals seguien models colonials. El governador reial era substituït per un governador o president triat habitualment per la legislatura; però en dos casos, New York i Massachusetts, per vot popular. El consell provincial era substituït, excepte a Geòrgia, per un senat; mentre que la cambra baixa, o assemblea, continuava virtualment sense canvi. L’antiga restricció de sufragi per la propietat, encara que davallada lleugerament en alguns estats, continuà amb plena vigència per gran descontentament dels mecànics així privats del vot. Les qualificacions especials, disposades en diverses constitucions, per a governadors, senadors, i representants, indicaven que els líders revolucionaris no eren preparats per a cap experiment radical de democràcia. Les protestes d’unes poques dones, com la senyora de John Adams i la senyora de Henry Corbin de Virgínia, contra un govern que els excloïa dels drets polítics foren tractades com a lleus curiositats de cap importància, encara que a les dones de New Jersey se’ls permeté de votar durant molts anys en els mateixos termes que els homes.
Amb les noves constitucions estatals els dignes i símbols de poder reial, d’autoritat derivada de cap font excepte «el poble», foren agranades i governs republicans d’una escala imponent es presentaven per primera vegada al món modern. Còpies d’aquests remarcables documents preparats per ciutadans rasos foren traduïdes al francès i circularen àmpliament a Europa. Hi eren destinades a servir de guia i inspiració a una generació de constituents la missió dels quals era començar la revolució democràtica al Vell Món.
Els Articles de la Confederació.- La formació de constitucions estatals fou una tasca senzilla per als líders revolucionaris. Tan sols havien de construir damunt de fonaments ja dipositats. L’establiment d’un sistema nacional de govern era una altra qüestió. Sempre hi havia hagut, cal recordar, un sistema de control central damunt de les colònies, però els americans havien tingut poca experiència en el seu funcionament. Quan la supervisió de la corona de Gran Bretanya fou sobtadament trencada, els líders patriotes, acostumats merament a l’estadisme provincial, eren pobrament entrenats per actuar en l’escena nacional.
Moltes forces actuaven contra els qui, com Franklin, tenien una visió de destí nacional. Hi havia diferència en interès econòmic – comerç i indústria en el Nord i el sistema de plantacions del Sud. Hi havia conteses sobre la distribució d’impostos i les quotes de tropes per a la defensa comuna. A aquestes dificultats pràctiques s’afegia l’orgull local, els drets investits de polítics d’estat i de poble en la llur dignitat provincial, i l’escassedat d’home amb una perspectiva àmplia sobre l’empresa comuna.
Amb tot, la necessitat els obligava a considerar alguna mena de federació. El segon Congrés Continental amb prou feines havia obert la seua activitat abans que els líders més sagaços començassen a urgir la desitjabilitat d’una connexió permanent. Ja el juliol del 1775, el Congrés decidí de transformar-se en un comitè de tot l’estat de la unió, i Franklin, gens arronsat pel destí del seu pla d’Albany de vint anys abans, de nou presentà un esborrany de constitució. Llargs i agres debats seguiren i no fou fins a final del 1777 que el Congrés presentà als estats els Articles de Confederació. Gelosies provincials endarreriren la ratificació, i fou la primavera del 1781, uns pocs mesos abans de la rendició de Cornwallis a Yorktown, quan Maryland, el darrer dels estats, aprovà els Articles. Aquest pla d’unió, malgrat que era tot el que podia arrencar d’uns estats reticents, no preveia ni un executiu en cap ni un sistema de tribunals federals. Creava simplement un Congrés de delegats en el qual cada estat tenia la mateixa veu i li donava el dret de reclamar a les legislatures estatals els tendons de govern – diners i soldats.
L’aplicació de proves de lleialtat.- A mesura que es prenien passes successives en la direcció d’un govern independent, els patriotes dissenyaren i aplicaren proves per descobrir qui era favorable i qui era contrari a la nova nació en procés de formació. Quan el primer Congrés Continental acordà de no permetre la importació de béns britànics, preveié la creació de comitès locals per aplicar les normes. Aquestes agències foren degudament formades per la tria d’homes que afavorien el pla, i tots els contraris foren exclosos de les eleccions. Davant d’aquests òrgans els qui persistien en la compra de béns britànics eren convocats i advertits o castigats d’acord amb les circumstàncies. Tan aviat com les noves constitucions estatals entraren en vigor, comitès locals es posaren a treballar en el mateix sentit per foragitar tots els que no declaraven obertament suport al nou ordre de coses.
Aquestes agències patriòtiques, que duien noms diferents en sectors diferents, foren de vegades implacables en els llurs mètodes. Convocaven tots els homes a signar la demostració de lleialtat, sovint coneguda com a «prova d’associació». Els qui refusaven eren promptament assenyalats com a proscrits, mentre que alguns dels més perillosos eren duts a la garjola. El camp-presó de Connecticut durant un període retingué l’antic governador de New Jersey i el batlle de New York. Milers foren inclosos en llistes negres i sotmesos a espionatge. La llista negra de Pennsylvania contenia els noms de gairebé cinc-centes persones de preeminència que eren sota sospita. Lleialistes o tories que eren prou ferms com per parlar i escriure contra la revolució foren reprimits i els llurs pamflets cremats. En molts llocs, particularment al Nord, la propietat dels lleialistes fou confiscada i els béns dedicats a la causa de la revolució.
La tasca de les agències oficials per a la repressió de l’oposició era de vegades complementada amb la violència multitudinària. Uns pocs tories foren penjats sense judici, i d’altres embreats i emplomats. Un fou col·locat damunt d’un bloc de glaç i mantingut allà «fins que la seua lleialtat al rei Jordi es refrescàs». Famílies senceres foren expulsades de casa per trobar camí el millor que pogueren dins de les línies britàniques o al Canadà, on el govern britànic els donà terres. Tals excessos foren deplorats per Washington, però foren defensats per raó que efectivament es feia una guerra civil, alhora que una guerra d’independència.
Els patriotes i els tories.- Així, per un procés o un altre, els qui havien d’ésser ciutadans de la nova república foren separats dels qui preferien ésser subjectes del rei Jordi. Quina proporció precisa d’americans afavorien la independència i quina part romangué lleial a la monarquia britànica no hi ha manera de saber-ho. La qüestió de la revolució no fou sotmesa a vot popular, i en el punt del nombre tenim proves conflictives. Del cantó patriota, hi ha el testimoni d’un observador curós i informat, John Adams, que afirmà que dues terceres parts del poble eren per la causa americana i que no pas més d’un terç s’oposaren a la revolució en totes les etapes.
Per part dels lleialistes, o tories com els coneixien popularment, es feien afirmacions extravagants. Joseph Galloway, que havia estat membre del primer Congrés Continental i que havia fugit a Anglaterra quan en veié el tarannà, testificà davant d’un comitè del Parlament el 1779 que ni una cinquena part del poble americà donava suport a la insurrecció i que «molt més de quatre cinquenes parts del poble preferien una unió amb Gran Bretanya d’acord amb principis constitucionals a la independència». Al mateix temps el general Robertson, que havia viscut a Amèrica vint-i-quatre anys, declarava que «més de dues terceres parts del poble preferirien el govern del rei a la tirania del Congrés». En un missatge al rei en aquell any un comitè de lleialistes americans afirmava que «el nombre d’americans en l’exèrcit de Sa Majestat excedia el nombre de tropes allistades pel Congrés per oposar-los».
El caràcter dels lleialistes.- Quan el general Howe evacuà Boston, més d’un miler de persones fugiren amb ell. Aquesta gran companyia, segons un curós historiador, «formava l’aristocràcia de la província en virtut del llur rang oficial; de les llurs dignes vocacions i professions; de la llur riquesa hereditària i de la llur cultura». La llei de desterrament aprovada per Massachusetts el 1778, que llistava més de 300 tories, «es llegeix com el registre socials de les famílies més antigues i més nobles de Nova Anglaterra», amb més d’un de cada cinc graduats del Harvard College. El mateix era cert de New York i Philadelphia; és a dir, que els principals lleialistes eren càrrecs prominents del vell ordre, clergues i comerciants rics. Amb passió els lleialistes lluitaren contra l’inevitable o amb angoixa al cor se n’anaren com a refugiats cap a una vida d’incertesa a Canadà o a la mare pàtria.
Tories assetgen els patriotes.- Els tories que romangueren a Amèrica s’uniren a l’exèrcit britànic per milers o d’altres formes ajudaren la causa reial. Els qui eren destres amb la ploma assetjaren els patriotes en editorials, rimes, sàtires, i catecismes polítics. Declararen que els membres del Congrés eren «obscurs, advocats litigiosos, botiguers en bancarrota, contrabandistes proscrits, etc.». El poble i els llurs líders eren caracteritzats com a «miserables banditti... el refús i l’escòria de la humanitat». Dels generals de l’exèrcit feien befa com a «homes de rang i honor gairebé a la par dels del Congrés».
Escriptors patriotes aixequen l’esperit nacional.- Punxats per les pulles tories, escriptors patriotes es dedicaren a crear i sostindre una opinió pública favorable a la causa americana. A més, havien de combatre la depressió que creixia a partir de les desgràcies dels primers dies de la guerra. Un terrible desastre caigué damunt dels generals Arnold i Montgomery l’hivern del 1775 mentre intentaven dur Canadà cap a la revolució – un desastre que costà 5.000 homes; calamitats reiterades perseguiren Washington el 1776 mentre era derrotat a Long Island, expulsat de New York City, i vençut a Harlem Heights i White Plains. Aquests revessos foren gairebé massa grans per als patriotes més obstinats.
Pamfletaris, predicadors, i publicistes s’alçaren, però, per cobrir les necessitats del moment. John Witherspoon, prebost del Col·legi de New Jersey, abandonà l’aula pel camp de la controvèrsia política. El poeta, Philip Freneau, llençava insults de covardia als tories i celebrava l’esperit de llibertat en més d’un poema agitador. Cançons, balades, obres teatrals, i sàtires fluïen de la impremta en un corrent inacabable. Dies de dejuni, aniversaris de batalla, celebracions de passes importants preses pel Congrés oferien als clergues patriòtics oportunitats abundants per a sermons. «Predica el senyor Wiberd contra l’opressió?», inquiria angoixadament John Adams en una lletra a la seua dona. La resposta fou decisiva. «El clergat de cada denominació, sense exceptuar l’episcopalià, tronen i llampeguen cada sàbat. Preguen per Boston i Massachusetts. Agraeixen Déu de la manera més explícita i fervent els nostres èxits més remarcables. Preguen per l’exèrcit americà».
Thomas Paine no deixava mai descansar la ploma. Havia estat amb les forces de Washington quan es retiraren de Fort Lee i marxaren a corre-cuita des de New Jersey a Pennsylvania. Coneixia l’efecte d’aquests revessos en l’exèrcit així com en el públic. El desembre del 1776 féu una segona gran crida als seus compatriotes en el seu pamflet, «La crisi», la primera part de la qual l’havia escrit mentre derrota i foscor l’envoltaven completament. Aquesta tirada era una crit per a continuar el suport a la revolució. «Aquests són els temps que proven les ànimes dels homes», arrencava. «El soldat d’estiu i el patriota de sol, en aquesta crisi, s’arronsarà davant del servei del seu país; però el que s’hi manté ara mereix l’amor i les gràcies d’homes i dones». Paine brandava el fuet sobre els tories, titllant cadascun d’ells de covard fundat en una «por servil, esclava, i interessada». Deplorà la manca d’adequació de la milícia i reclamà un exèrcit real. Refusà l’acusació que la retirada a través de New Jersey fos un desastre i prometé una victòria aviat. «Amb perseverança i fortalesa», concloïa, «tenim la perspectiva d’un resultat gloriós; amb covardia i submissió la trista tria d’una varietat de mals – un país saquejat, una ciutat despoblada, habitacions sense seguretat i esclavitud sense esperança... Contemplau aquest quadre i plorau-hi». La seua crida dringant a les armes fou seguida d’una altra i una altra fins que la llarga contesa fou acabada.
Les dues fases de la guerra.- La guerra que s’inaugurà amb la batalla de Lexington, el 19 d’abril del 1775, i es tancà amb la rendició de Cornwallis a Yorktown el 19 d’octubre del 1781, passà per dues fases distintes – la primera durà fins al tractat d’aliança amb França, el 1778, i la segona fins al final de la lluita. Durant la primera fase, la guerra es limità principalment al Nord. Els trets destacats de la contesa foren l’evacuació de Boston pels britànics, l’expulsió de forces americanes de New York i la llur retirada a través de New Jersey, la batalla de Trenton, la presa de Philadelphia pels britànics (setembre del 1777), la invasió de New York per Burgoyne i la seua captura a Saratoga l’octubre del 1777, i l’acampament de forces americanes a Valley Forge per al terrible hivern del 1777-78.
La fase final de la guerra, inaugurada amb el tractat l’aliança amb França el 6 de febrer del 1778, es limità principalment als estats mitjans, l’Oest, i el Sud. En la primera esfera d’acció els esdeveniments principals foren la retirada dels britànics de Philadelphia, la batalla de Monmouth, i l’encerclament dels britànics a New York amb el desplegament de forces americanes des de Morristown, New Jersey, fins a West Point. A l’Oest, George Rogers Clark, amb la seua famosa marxa cap al país d’Illinois, s’assegurà Kaskaskia i Vincennes i establí en ferm control en el país entre l’Ohio i els Grans Llacs. Al Sud, el segon període s’obrí amb èxits pels britànics. Capturaren Savannah, conqueriren Geòrgia, i restauraren el governador reial. El 1780 s’apoderaren de Charleston, administraren una derrota escruixidora a les forces americanes sota Gates a Camden, i recorregueren Carolina del Sud, per bé que patint revessos a Cowpens i King’s Mountain. Llavors arribaren les escenes concloents. Cornwallis començà la darrera de les seues operacions. Perseguí el general Greene ben lluny fins a Carolina del Nord, topà amb ell a Guilford Court House, es retirà a la costa, es féu càrrec de forces britàniques dedicades al saqueig a Virgínia, i fortificà Yorktown, on fou assetjat per la flota francesa des del mar i les forces combinades franceses i americanes des de terra.
Els aspectes geogràfics de la guerra.- Per als britànics el teatre de la guerra oferia molts problemes. Des de principi a final s’estengué des de Massachusetts a Geòrgia, una distància de gairebé mil milles. Era gairebé a tres mil milles de la principal base de subministraments i, malgrat que la flota britànica mantingué el canal obert, queien constantment transports presa d’agosarats vaixells privats i de la flota americana de guerra. La mar, d’altra banda, oferia un fàcil mitjà de transport entre punts al llarg de la cosa i oferia un accés disponible als centres americans de riquesa i població. D’això els britànics feren bon ús. Malgrat que aviat forçats d’abandonar Boston, s’apoderaren de New York i la mantingueren fins al final de la guerra; prengueren Philadelphia i la retingueren fins que els amenaçà l’acostament de la flota francesa; i capturaren i mantingueren tant Savannah com Charleston. Les guerres, però, rarament es guanyen amb la conquesta de ciutats.
Això fou particularment cert en el cas de la revolució. Tan sols una petita porció del poble americà vivia en viles. Els homes de camp de costa enllà no eren de cap manera dependents d’elles per guanyar-se la vida. Vivien del producte de la terra, i no dels beneficis comercials. Aquest mateix fet els oferí força en la contesa. Sempre que els britànics s’aventuraven lluny dels ports d’entrada, encontraven revessos. Burgoyne fou forçat a rendir Saratoga perquè era envoltat i separat de la seua base de subministraments. Tan aviat com els britànics eixien de Charleston, eren assetjats i molestats pels guerrers de guerrilla de Marion, Sumter, i Pickens. Cornwallis pogué tècnicament derrotar Greene a Guilford lluny a l’interior; però no podia mantindre la regió de terra endins que havia envaït. Sostinguts per la pròpia feina, posseïdors de l’interior cap a on els llurs exèrcits podien retirar-se fàcilment, suplits principalment de recursos nadius, els americans no podien ésser encerclats, assetjats, i destruïts amb un sol colp.
El poder marítim.- Els britànics feren bon ús de la llur flota en aïllar el comerç americà, però el control de la mar no afectà seriosament els Estats Units. Com a país agrícola, la ruïna del seu comerç no era una qüestió tan vital. Tots els mateixos per a una vida confortable, per bé que un cert ruda, eren directament a la mà. Feia poca diferència per a una nació que combatia per l’existència, si sedes, lli fi, i porcellana eren tallades. Aquest era un mal al qual calia sotmetre’s.
Tampoc les heroïcitats brillants de John Paul Jones i el capità John Barry canviaren materialment la situació. Demostraren la destresa de marins americans i el llur coratge com a combatents. Elevaren les taxes de l’assegurança marina britànica, però no destronaren la mestressa de les mars. Menys espectacular, i més distintius, foren els fets de centenars de privats i capitans menors que aclaparaven els vaixells de subministraments britànics i mantenien els comerciants britànics amb una preocupació constant. No fou fins que la flota francesa s’hi abocà, que els britànics es veieren obligats a mesurar-se seriosament amb l’enemic a la mar i feren plans basats en les possibilitats d’un desastre marítim.
Oficials comandants.- En la valoració del lideratge militar és difícil comparar les forces contendents en la contesa revolucionària. No hi ha pas dubte que tots els comandants britànics eren homes d’experiència en l’art de la guerra. Sir William Howe havia servit a Amèrica durant la guerra francesa i era comptat com a oficial excel·lent, un disciplinari estricte, i un gentilhom galant. Amb tot, estimava l’oci, la societat, i la bona vida, i la seua expulsió de Boston, el seu fracàs per aclaparar Washington amb incursions procedents de les seues bases confortables de New York i Philadelphia, destruïren tot retall de la seua reputació militar. John Burgoyne, a qui se li encomanà la tasca de penetrar New York des de Canadà, havia vist igualment servei en la guerra francesa tant a Amèrica com a Europa. Tenia, però, un toc de teatral en la seua natura i després del col·lapse dels seus plans i la rendició del seu exèrcit el 1777, dedicà el seu temps principalment a la literatura lleugera. Sir Henry Clinton, qui dirigí el moviment que acabà amb la captura de Charleston el 1780, havia «après l’ofici en el continent», i era considerat un home de discreció i enteniment en afers militars. Lord Cornwallis, els assoliments del qual a Camden i Guilford foren tacats per la seua rendició a Yorktown, havia vist servei en la Guerra dels Set Anys i tenia talents indubtables que més tard demostraria amb gran crèdit d’ell mateix a Índia. Malgrat que cap d’ells, potser, era home de capacitat de primer rang, tots tenien ensinistrament i experiència per guiar-los.
Els americans tenia una host en Washington mateix. Des de feia temps era interessat en estratègia militar i havia comprovat la seua fredor sota el foc durant les primeres topades amb els francesos gairebé vint anys abans. No tenia cap dubte quant a la justícia de la seua causa, com les que afectaven alguns dels generals britànics. Era un disciplinari estricte, però raonable. Era reservat i pacient, poc donat a l’exaltació en l’èxit o la depressió en els revessos. En l’hora fosca de la revolució, «què manté les forces patriòtiques unides?» demana Beveridge en la seua Vida de John Marshall. Seguidament respon: «George Washington i ell sol. Si s’hagués mort o hagués quedat seriosament incapacitat, la revolució hauria acabat... Washington era l’ànima de la causa americana. Washington era el govern. Washington era la revolució». La feblesa del Congrés en fornir homes i subministraments, la indolència de civils, que vivien fàcilment mentre l’exèrcit passava gana, les intrigues d’oficials de l’exèrcit contra ell com el «cabal de Conway», la covardia de Lee a Monmouth, fins i tot la traïció de Benedict Arnold, si bé agitaren profundes emocions en el seu pit i l’empenyeren a fer crides apassionades als seus compatriotes, no commogueren la seua voluntat de ferro o la seua ferma determinació de veure la guerra fins a l’extrem més amarg. El pes de la força moral de Washington fou incommensurable.
Dels generals que serviren sota d’ell, de ningú no es pot dir realment que hagués estat un home militar experimentat quan la guerra esclatà. Benedict Arnold, l’infeliç traïdor però soldat valent i agosarat, era adroguer, llibreter i armador a New Haven quan les notícies de Lexington el cridaren a la batalla. Horatio Gates era contemplat com un «soldat experimentat» perquè havia entrat en l’exèrcit britànic de jove, havia estat ferit en la memorable derrota de Braddock, i havia servit amb reconeixement durant la guerra dels set anys; però fou el fracàs més conspicu de la revolució. El triomf damunt Burgoyne fou l’obra d’altres homes; i la seua derrota escruixidora a Camden posà fi a les seues pretensions militars. Nathanael Green era un granger i ferrer de Rhode Island sense experiència militar que, quan es convencé que venia la guerra, llegí els Comentaris de Cèsar i prengué l’espasa. Francis Marion era un plantador tímid i modest de Carolina del Sud l’únic trànsit per les armes del qual havia estat una breu però desesperada enganxada amb els indians deu o dotze anys abans. Daniel Morgan, un dels herois de Cowpens, havia estat traginer amb l’exèrcit de Braddock i havia vist algun combat durant la guerra francesa i indiana, però el seu coneixement militar, des del punt de mira d’un oficial britànic ensinistrat, era negligible. John Sullivan era un advocat reeixit a Durham, New Hampshire, i major a la milícia local quan el deure el cridà a desar les notes i a prendre l’espasa. Anthony Wayne era un granger i agrimensor de Pennsylavania que, en sentir el xoc de les armes, llegí uns pocs llibres sobre guerra, recrutà un regiment, i s’oferí pel servei. Aquesta és la història dels principals líders militars americans, i és típica de tots ells. Alguns havien vist combat amb els francesos i indians, però cap d’ells havia vist guerrejar a gran escala amb tropes regulars comandades d’acord amb l’estratègia evolucionada en l’experiència europea. Coratge, capacitat nadiua, rapidesa de ment, i coneixement del país en tenien en abundància, i en batalles com les que es feren durant la revolució totes aquestes qualitats comptaven fortament en la balança.
Oficials estrangers a servei americà.- Al geni nadiu s’afegí talent militar de més enllà de les mars. El baró Steuben, ben format en el règim de ferro de Frederic el Gran, arribà des de Prússia, s’uní a Washington a Valley Forge, i dia rere dia forjava i maniobrava els homes, rient i maleint mentre convertia paisans crus en soldats regulars. De França arribà el jove Lafayette i el ferm De Kalb, de Polònia vingueren Pulaski i Kosciusko; - tots familiaritzats amb les arts de la guerra tal com es practicaven a Europa i aptes tant per al lideratge com per a la instrucció. Lafayette arribà abans, el 1776, en un vaixell propi, acompanyat de diversos oficials d’àmplia experiència, i romangué lleialment durant tota la guerra compartint les dureses de la vida de l’exèrcit americà. Pulaski caigué en el setge de Savannah i De Kalb a Camden. Kosciusko sobrevisqué la guerra americana per defensar debades la independència de la seua terra nadiua. A aquests distingits forasters, que lliurement compartiren els destins revolucionaris americans, es degué força de l’esperit i disciplina que preparà recrutes novells i milicians temperamentals per afrontar una potència militar de primer ordre.
Els Soldats.- Pel que fa als soldats britànics els llurs annals són breus i simples. Els regulars de l’exèrcit permanent que foren enviats amb l’esclat de la contesa, els recrutes aplegats amb esforços especials a casa, i els milers de hessians comprats directament pel rei Jordi presentaven pocs problemes de gestió per als oficials britànics. Aquests soldats comuns eren ben lluny de casa i allistats per a la guerra. Gairebé tots ells eren ben disciplinats i molts d’ells experimentats en campanyes reals. Els exèrcits del rei Jordi combateren valentament, com demostren les memòries de Bunker Hill, Brandywine, i Monmouth. Més d’un home i oficial subordinat i, ja posats, alguns dels alts oficials expressaren reticència de combatre contra gent pròpia; però obeïen ordres.
Els americans, d’altra banda, si bé combatiren amb determinació severa, com a homes que combatien per les llurs llars, mancaven de disciplina i de l’experiència de tropes regulars. Quan la guerra esclatà damunt llur, no s’hi havien fet preparacions comunes. No hi ha cap exèrcit continental; hi havia tan sols bandes locals de milicians, molts d’ells experimentats en el combat però pocs d’ells eren «regulars» en el sentit militar. A més eren voluntaris que servien durant un breu temps, gens acostumats a la disciplina severa, i impacients davant de les restriccions que els imposaven durant campanyes llargues i àrdues. Contínuament deixaven el servei justament en els moments més crítics. «La milícia», lamentava Washington, «arriba, no podeu dir com; se’n va, no podeu dir cap on; consum les vostres precisions; esgota les vostres reserves; i us deixa al final en un moment crític».
Una vegada i una altra Washington implorava el Congrés de fornir un exèrcit de regulars allistats per a la guerra, profundament ensinistrats i pagats d’acord amb un pla definit. Finalment pogués superar, en part si més no, la por crònica de civils de Congrés i arrencar d’aquell cos reticent un acord per concedir mitja paga a tots els oficials i un incentiu a tota la tropa que servís fins al final de la guerra. Fins i tot aquest pla, que Washington considerava ben lluny de fer justícia als soldats, no produí resultats ràpids. Era gairebé a la conclusió del conflicte abans que tingués un exèrcit de veterans ben disciplinats capaços de confrontar regulars britànics en termes iguals.
Encara que hi hagué moments que milicians i fronterers feren una tasca valenta i efectiva, és degut a la precisió històrica negar la tradició secular que uns pocs voluntaris aclapararen forces més nombroses de regulars en una guerra de set anys per la independència. No feren res d’aquest estil. Per a les victòries de Bennington, Trenton, Saratoga, i Yorktown hi hagué les derrotes de Bunker Hill, Long Island, White Plains, Germantown, i Camden. Ni una sola vegada un exèrcit de milicians superà un nombre igual de regulars britànics en una batalla a camp obert. «Conduir homes a familiaritzar-los bé amb els deures d’un soldat», escrivia Washington, «requereix temps... Esperar el mateix servei de recrutes novells indisciplinats que de soldats veterans és esperar el que mai no succeí ni potser mai succeirà».
Com es guanyà la guerra.- Llavors com guanyà l’exèrcit americà la guerra? Per començar hi hagué endarreriments i errades de part dels generals britànics que, el 1775 i 1776, s’entretingueren a Boston i New York amb grans cossos de tropes regulars quan podrien haver estat infligint colps paralitzants a les bandes escampades que constituïen l’exèrcit americà. «Res més que l’estupidesa o la follia de l’enemic ens podia haver salvat», advertí solemnement Washington el 1780. Encara és just dir que aquesta aparent estupidesa no era del tot deguda als generals britànics. Els ministres darrera d’ells creien que una gran part dels colons eren lleials i que es promouria un compromís per la inacció més que per una guerra vigorosament conduïda. La victòria a través d’una inactivitat magistral era òbviament millor que la conquesta, i com més lleugeres les ferides més ràpida seria la cura. Més tard en el conflicte quan les forces experimentades de França aparegueren en escena, els americans mateixos havien après moltes coses per la conducció pràctica de campanyes. A més, els britànics eren obstaculitzats pel problema dels subministraments. Les llurs tropes no podien alimentar-se amb la destresa de milicians, ja que no coneixia el territori. Els llargs viatges per mar eren incerts en el millor dels casos i doblement quan els vaixells de guerra de França s’uniren a pirates americans en la captura de bucs de subministrament.
Els britànics foren de fet malmesos i gastats per una guerra de guerrilla i superats en dues ocasions importants per forces més nombroses – a Saratoga i Yorktown. Fets durs els convenceren finalment que un exèrcit immens, que tan sols es podia recrutar amb un esforç suprem, seria necessari per sotmetre les colònies i aquesta empresa arriscada es podia acomplir al capdavall. Aprengueren també que Amèrica seria llavors alienada, desgraciada, i escenari d’inacabables aixecaments que exigirien un exèrcit d’ocupació. Aquest era un preu que corprenia fins i tot Lord North i Jordi III. A més, hi havia forces d’oposició a l’interior amb les que havien de comptar.
Dones i la guerra.- En cap moment foren les dones d’Amèrica indiferents a la lluita per la independència. Quan es confina al reialme de l’opinió feren el llur paper en la creació de sentiment públic. La senyora Elizabeth Timothee, per exemple, fundà a Charleston, el 1773, un noticiari per sostindre la causa de la província. Ben al nord la germana de James Otis, la senyora Mercy Warren, aviat implorà els seus compatriotes de fonamentar la causa en els drets naturals, i en cercles influents urgí els líders de romandre fidels als llurs principis. Mentre John Adams dubtava amb incertesa en el Congrés Continental, la seua muller li escrivia lletres on declarava la fe en la «independència».
Quan la guerra caigué damunt del país, dones contribuïren en cada camp. En sostindre el sentiment públic foren actives. La senyora Warren amb una ploma incansable combaté la propaganda lleialista en més d’un drama i una sàtira. Gairebé cada líder revolucionari tenia una muller o filla que feia servei en la «segona línia de defensa». La senyora Washington gestionà la plantació mentre el general era al front i anava al nord a encarar els rigors del paorós hivern a Valley Forge – una inspiració per al seu marit i els seus homes. La filla de Benjamin Franklin, la senyora Sarah Bache, mentre el seu pare sostenia la causa americana a França, posà les dones de Pennsylvania a treballar cosint i aplegant subministraments. Fins i tot prop de la línia de foc s’hi trobaven dones, que ajudaven els ferits, carregaven pólvora fins el front, i transportaven despatxos arriscant-hi la vida.
En l’esfera econòmica, la feina de dones era incalculable. Feien la collita sense gaudir del títol pintoresc de «grangeretes» i enllaunaven i preservaven per als ferits i els presoners de guerra. De la feina en filar i teixit es registra: «Immediatament tallades de l’ús de manufactures angleses, les dones es dedicaren dins de la pròpia família a manufacturar diverses menes de roba per a ús domèstic. Així mantenien les llars decentment vestides i l’excedent de les llurs labors les venien per allò que triaven comprar més que no pas fer elles mateixes. D’aquesta manera la part femenina de les famílies amb la llur indústria i economia estricta sovint mantenia tot el cercle domèstic, demostrant la força de la llur adhesió i el valor del llur servei».
Quant a l’esforç de guerra, foren reconegudes dones per altes autoritats en més d’una ocasió. Els concediren medalles i testimoniatges públics fins i tot com en els nostres dies. Washington els agraí les feines i les tributà per la inspiració i ajut material que havien ofert a la causa de la independència.
Quan arrencà la revolució, hi havia tretze petits tresors a Amèrica però cap tresor comú, i des del principis fins al final el Congrés fou en la posició d’un pidolaire més que d’un sobirà. En no tindre autoritat per fixar i recaptar impostos directament i coneixedor de l’odi dels provincials a la taxació, recorregué principalment a préstecs i paper moneda per finançar la guerra. «Creieu», inquiria fermament un dels delegats, «que consentiré de carregar els meus constituents amb impostos quan podem anar a l’impressor i aconseguir un vagó de diners, un plec del qual pagarà el total?».
Paper moneda i préstecs.- Actuant d’acord amb aquesta curiosa però atractiva economia política, el Congrés emeté el juny del 1776, dos milions de dòlars en comptes de crèdit que havien de redimir els estats segons les poblacions respectives. Altres emissions seguiren en ràpida successió. En total vora 241.000.000 dòlars de paper continental foren impresos, als quals els diversos estats afegiren gairebé 210.000.000 dels llurs propis bitllets. Llavors arribaren bons portadors d’interès en quantitats sempre creixents. Diversos milions foren també manllevats de França i petites sumes d’Holanda i Espanya. En desesperació es mantingué una loteria nacional, que produí magres resultats. La propietat de tories fou confiscada i venuda, aportant-hi uns 16.000.000 de dòlars. Lletres de petició eren enviades als estats per sol·licitar-los de trametre ingressos per al tresor continental, però els estats, carregats pels llurs propis afers, hi feren poc cas.
Inflació i depreciació.- A mesura que el paper moneda fluïda des de la impremta, ràpidament declinava en poder de compra fins que el 1779 un dòlar valia tan sols dos o tres centaus en or o argent. Es feren intents pel Congrés i els estats d’obligar la gent d’acceptar els bitllets pel valor facial; però foren com intents de fer que l’aigua fluís coll amunt. Els especuladors aparegueren de seguida per engreixar-se damunt de les calamitats de la república. Es feren i es perderen fortunes jugant sobre els preus de seguretats públiques mentre l’exèrcit patriota, mig vestit, es congelava a Valley Forge. «Especulació, peculació, engreixament, acaparament», exclamava Washington, «forneixen massa proves melancòliques de la decadència de la virtut públic. Sóc convençut que res més que de la depreciació de la nostra moneda... ajudada pel joc d’accions i les dissensions de partit ha alimentat les esperances de l’enemic».
Els financers patriòtics.- Als esforços del Congrés de finançar la guerra s’afegien les tasques de ciutadans privats. Hayn Solomon, un comerciant de Philadelphia, suplí membres del Congrés, incloent-hi Madison, Jefferson, i Monroe, i oficials d’exèrcit, com Lee i Steuben, amb diners per a les llurs necessitats diàries. Tot plegat contribuí amb l’enorme suma de mig milió de dòlars a la causa americana i es morí arruïnat de butxaca, si no d’esperit, com a presoner de guerra dels britànics. Un altre comerciant de Philadelphia, Robert Morris, es guanyà el nom del «financer patriota» perquè treballà nit i dia per trobar els diners per cobrir les factures que inundaven el govern en bancarrota. Quan els seus propis fons s’esgotaren, manllevà dels seus amics. Experimentat en la gestió de mercaderia, creà agències en punts importants per distribuir subministraments a les tropes, mostrant així talents administratius així com financers.
Dones organitzaven «operacions» per aplegar diners, contribuïren amb la vaixella i les joies, recollien porta a porta. Grangers prenien paper sense valor a canvi del llur producte, i els soldats veien passar molts dies de paga sense obtindre’n ni un penic. Així pels esforços i sacrificis de ciutadans, l’emissió de paper moneda, loteries, el flotant de préstecs, manllevaments d’Europa, i la cessió de subministraments, el Congrés vacil·là durant la revolució com un pobre que no sap com aconseguirà el proper àpat però que és contínuament alleugerit d’una crisi per un destí amable.
Quan es concedeix tota mesura d’honor als soldats i mariners i als llurs oficials comandants, als civils que gestionaren finances i subministraments, els escriptors que sostingueren l’esperit americà, i les dones que feren bé el llur paper, roman encara el deure de reconèixer els assoliments de la diplomàcia. La importància d’aquest camp d’activitat fou hàbilment apreciada pels líders del Congrés Continental. Eren prou ben versats en història europea. Coneixien l’equilibri de poder i les simpaties, interessos, i prejudicis de nacions i dels llurs governants. Tota aquesta informació la convertiren amb bona raó en relacions obertes amb països continentals i hi cercaren diners, subministraments, i fins i tot ajut militar. Per a la transacció d’aquest delicat negoci, crearen un comitè secret de correspondència exterior ja el 1775 i prepararen l’enviament d’agents a l’estranger.
Agents americans enviats a l’exterior.- En haver sentit que França inclinava una orella amistosa a la causa americana, el Congrés, el març del 1776, envià un comissionat a París, Silas Deane de Connecticut, sovint referit com a «el primer diplomàtic americà». Més tard aquell mateix any una forma de tractat a presentar a potències estrangeres fou redactat, i Franklin, Arthur Lee, i Deane foren seleccionats com a representants americans davant de la cort de la «Seua Cristíaníssima Majestat el Rei de França». John Jay de New York fou triat ambaixador a Espanya el 1779; John Adams fou enviat a Holanda el mateix any; i altres agents foren despatxats a Florència, Viena, i Berlín. El representant seleccionat per a St. Petersburg gastà dos anys infructífers allà, «ignorat per la cort, vivint en la obscuritat i experimentant res més que humiliació i fracàs». Frederic el Gran, rei de Prússia, expressà un desig de trobar a Amèrica un mercat per a productes silesians de lli i de llana, però, en témer el control de la mar d’Anglaterra, refusà d’oferir ajut directe a la causa americana.
Interès francès inicial.- El gran triomf diplomàtic de la revolució s’aconseguí a París, i Benjamin Franklin fou l’heroi de l’ocasió encara que moltes circumstàncies prepararen el camí del seu èxit. El ministre d’exteriors de Lluís XVI, el comte de Vergennes, abans de l’arribada de cap representant americà, havia cridat l’atenció del rei sobre l’oportunitat oferida per l’esclat de la guerra entre Anglaterra i les seues colònies. Li mostrà com França podia redreçar els seus greuges i «reduir la potència i grandesa d’Anglaterra» - l’imperi que el 1763 li havia imposat una pau humiliant «al preu de les nostres possessions, del nostre comerç, i del nostre crèdit en les Índies, al preu de Canadà, Louisiana, Isle Royale, Acàdia, i Senegal». Igualment reeixit en aconseguir l’interès del rei fou un curiós aventurer francès, Beaumarchais, un home de riquesa, amant de la música, i l’autor de dues obres populars, «Figaro» i «El barber de Sevilla». Aquests sos homes ja havien sol·licitat del rei ajut secret per a Amèrica abans que Deane aparegués en l’escena. Poc després de la seua arribada feren arranjaments confidencials per fornir diners, roba, pólvora, i altres subministrament a les colònies en lluita, encara que demandes oficials eren oficialment refusades pel govern francès.
Franklin a París.- Quan Franklin arribà a París, fou rebut únicament en privat pel ministre del rei, Vergennes. El poble francès, però, manifestà afecte pel «republicà planer» amb «el seu vestit complet de vellut de Manchester a taques». Era conegut entre els homes de lletres com a autor, científic, i filòsof de capacitat extraordinària. El seu «Pobre Ricard» havia estat traduït tres vegades al francès i s’escampava en nombroses edicions per tot el reialme. Gent de tot rang – ministres, dames de la cort, filòsofs, pagesos, i mossos d’estable – coneixien Franklin i li desitjaven èxit en la seua missió. La reina, Marie Antoinette, destinada a perdre el cap en una revolució que aviat hi seguiria, jugà amb foc en encoratjar al «nostre benvolgut republicà».
Per al rei de França, però, era un afer més seriós. Anglaterra es ressentia de la presència d’aquest «traïdor» a París, i Louis havia d’ésser cautelós sobre caure en una altra guerra que podria acabar també desastrosament. A més, el període anterior de l’estada de Franklin a París fou una hora fosca per a la revolució americana. L’exhibició brillant de Washington a Trenton la nit de Nadal del 1776, i la batalla amb Cornwallis a Princeton havien estat seguides pel desastre a Brandywine, la pèrdua de Philadelphia, la derrota a Germantown, i la retirada a Valley Forge durant l’hivern del 1777-78. New York City i Philadelphia – dos ports estratègics – eren en mans britàniques; els rius Hudson i Delaware eren blocats; i el general Burgoyne amb les seues tropes britàniques era de camí avall a través del cor del nord de New York, tallant Nova Anglaterra de la resta de les colònies. No era d’estranyar que el rei fos cautelós. Llavors s’esdevingué l’inesperat. Burgoyne, encerclat des de totes bandes per les forces americanes, amb els seus flancs assetjats, les seues partides de recol·lecció derrotades, els seus subministraments tallats, es rendí el 17 d’octubre del 1777 al general Gates, que havia substituït el general Schuyler a temps per rebre l’honor.
Tractats d’Aliança i Comerç (1778).- Notícies d’aquesta victòria, situada pels historiadors entre les quinze batalles decisives del món, arribaren a Franklin a primera hora d’una nit de desembre mentre ell i alguns amics seien emboirats per sopar. Beaumarchais, que era amb ell, copsà de seguida el significat de la situació i se n’anà cap a la cort de Versalles amb tanta presa que volcà el seu carruatge i es dislocà el braç. El rei i els seus ministres eren finalment convençuts que havia arribat l’hora d’anar en ajut a la Revolució. Es redactaren tractats de comerç i aliança i se signaren el febrer del 1778. La independència dels Estats Units fou reconeguda per França i es forma una aliança per garantir aquesta independència. S’acordà una acció militar combinada i Louis declarà llavors formalment la guerra a Anglaterra. Homes que, feia pocs anys, havien lluitat els uns amb els altres en els erms de Pennsylvania o a les Planes d’Abraham, anaven ara de costat en una guerra contra l’Imperi que Pitt havia erigit i que Jordi III enderrocava.
Espanya i Holanda implicades.- En pocs mesos, Espanya, en recordar el declivi continuar del seu poder marítim des dels dies de l’Armada i desitjant de fer fora els britànics de Gibraltar, una vegada més s’unó al concert de nacions contra Anglaterra. Holanda, un membre d’una lliga de neutrals armats formà en protesta contra els registres britànics a alta mar, envià la seua flota per unir-se a les forces d’Espanya, França, i Amèrica per depredar sobre el comerç britànic. A tot aquest embolic per a Anglaterra s’afegia el perill d’una possible revolta a Irlanda, on l’esperit d’independència s’encenia.
Els termes de l’oferta britànica a Amèrica.- En veure els colons a punt d’unir-se a França en una guerra comuna contra l’imperi anglès, Lord North proposà, el febrer del 1778, una renovació de negociacions. Per aprovació solemne, el Parlament declarà la intenció de no exercir el dret d’imposar taxes en les colònies; al mateix temps autoritzava l’obertura de negociacions a través de comissionaris que havien d’ésser enviats a Amèrica. S’havia d’establir una treva, concedir perdons, suspendre lleis objectables, i restaurar l’antiga constitució imperial, tal com era abans de l’obertura d’hostilitats, en ple vigor. Era massa tards. Els esdeveniments havien dut els afers d’Amèrica més enllà de les mans de comissionaris i diplomàtics britànics.
Efectes de l’ajut francès.- L’aliança francesa aportà vaixells de guerra, grans sumes d’or i d’argent, carregaments, i un cos considerable de soldats entrenats en ajut dels americans. Oportuna com era aquesta assistència, no suposà cap canvi sobtat en les fortunes de la guerra. Els britànics evacuaren Philadelphia l’estiu següent a l’aliança, i les tropes de Washington s’encoratjaren a eixir de Valley Forge. Infligiren un fort colp als britànics a Monmouth, però la traïdorenca conducta del general Charles Lee impedí un triomf. La recuperació de Philadelphia fou compensada per la traïció de Benedict Arnold, la pèrdua de Savannah i Charleston (1780), i la derrota de Gates a Camden.
Tot l’efecte de l’aliança francesa no se sentí fins el 1781, quan Cornwallis anà cap a Virgínia i s’assentà a Yorktown. Acompanyat de tropes franceses Washington avançà ràpidament cap al sud i encerclà els britànics cap al litoral mentre una poderosa flota francesa els barrava l’escapament pel mar. Fou aquest moviment, que certament no es podria haver executat sense l’assistència francesa, el que posà fi a tota oportunitat de restaurar el domini britànic a Amèrica. Fou la rendició de Cornwallis a Yorktown la que provocà Lord North a caure a terra i crida: «Tot s’ha acabat! Tot s’ha acabat!». El que es podria haver fet sense l’aliança francesa resta ocult a la humanitat. El que s’acomplí amb l’ajut de soldats, mariners, oficials, diners, i subministraments francesos, és conegut per tota la terra. «Tot el món coincideix», escrigué exultant Franklin des de París al general Washington, «que cap expedició fou mai millor planejada o millor executada. Il·lumina la glòria que ha d’acompanyar el vostre nom a la posteritat més extrema». Tant la diplomàcia com el valor marcial tingueren recompensa.
Oposició britànica a la guerra.- En mesurar les forces que conduïren a la derrota final del rei Jordi i de Lord North, cal recordar que des del començament fins al final el ministeri britànic encarava en l’interior una oposició poderosa, informada, i incansable. Hi hagué vigoroses protestes, primer contra les lleis intolerables que precipitaren la infeliç disputa, després contra la forma amb la qual es feia la guerra, i finalment contra la lluita fútil per retindre un peu en els dominis americans. Entre els membres del Parlament que tronaren contra el govern hi havia els primers estadistes i oradors de la terra. William Pitt, Earl of Chatham, per bé que deplorava la idea de la independència americana, denuncià el govern com a agressor i s’alegrava de la resistència americana. Edmund Burke adreçà les seues bateries pesades contra tota mesura de coerció i al final maldà per una pau que, si bé concedia la independència a Amèrica, treballaria per la reconciliació més que no pas per l’estranyament. Charles James Fox oferí a les colònies la seua simpatia generosa i sostingué càlidament els llurs drets. Fora del cercle d’estadistes hi hagué amics obstinats de la causa americana com David Hume, el filòsof i historiador, i Catherine Macaulay, una autora d’àmplia fama i una republicana prou ferma com per encoratjar Washington en veure-hi més enllà.
Contra aquesta poderosa oposició, el govern allistà tot un exèrcit d’escribes i periodistes per abocar crítica als americans i als llurs amics. El doctor Samuel Johnson, a qui empraren en aquest negoci, fou tan salvatge que fins i tot els ministres havien d’aigualir els seus pamflets abans d’imprimir-los. Molt més pesant fou Edward Gibbon, que era en temps de guanyar fama com a historiador del Declivi i caiguda de l’Imperi Romà. Al principi s’havia oposat al govern; però, en rebre una posició lucrativa, emprà la seua ploma afilada en suport seu, provocant els seus amics a ridiculitzar-lo en aquestes línies.
Lord North cedeix.- A mesura que passava el temps, els esdeveniments pesaven fortament de la banda dels oponents a les mesures del govern. Havien predit que la conquesta era impossible, i havien sostingut els avantatges d’una pau que restauraria en certa mesura els afectes dels americans. Les notícies de cada dia confirmaven les llurs prediccions i prestaven suport als llurs arguments. A més, la guerra, que sorgí d’un esforç per alleugerir les càrregues angleses, feia aquestes càrregues més feixugues que mai. Les despeses militars creixien cada dia. El comerç amb les colònies, l’eixida individual més gran per a béns i capital britànics, era paralitzat. Els deutes feixucs amb els comerciants britànics a Amèrica no eren tan sols impagats sinó que es postposaven a un futur indefinit. Irlanda era a les portes de la revolució. Els francesos tenien una perillosa flota a alta mar. Debades el rei afirmava el desembre del 1781 que cap dificultat no li faria consentir a una pau que significàs la independència americana. El Parlament ho sabia millor, i el 27 de febrer del 1782, a la Cambra dels Comuns es discutí una petició al tron contra la continuació de la guerra. Burk, Fox, el més jove Pitt, Barré, i altres amics de les colònies votaren afirmativament. Lord North comunicà llavors que el seu ministeri arribava a la fi. El rei lamentà: «La necessitat m’ha fet cedir».
L’abril del 1782, Franklin rebé mot del govern anglès que es disposava a entrar en negociacions que conduïssen a un acord. Això era vergonyós. En el tractat d’aliança amb França, els Estats Units havien promès que la pau seria un afer conjunt acordat per totes dues nacions en conferència oberta. En trobar França, però, oposada a algunes de les llurs reivindicacions respecte de límits i pesqueries, els comissionaris americans conferenciaren amb els agents britànics a París sense consultar el ministre francès. Signaren realment un esborrany preliminar de pau abans que l’informassen de les llurs operacions. Quan Vergennes li ho retragué, Franklin respongué que «havien estat culpables de negligir bienséance [bones maneres] però que esperaven que la gran obra no fo arruïnada per una simple indiscreció».
Els termes de la pau (1783).- L’acord general a París el 1783 fou un triomf per a Amèrica. Anglaterra reconeixia la independència dels Estats Units, anomenant cada estat específicament, i acceptava fronteres que s’estenien des de l’Atlàntic al Mississippi i des dels Grans Llacs fins a les Florides. Anglaterra retenia Canadà, Terra Nova, i les Índies Occidentals de manera intacta, aconseguia guanys a Índia, i mantenia la seua supremacia en els mars. Espanya aconseguia Florida i Menorca però no la cobejada Gibraltar. França no guanyava res d’important tret de la satisfacció de veure Anglaterra humiliada i les colònies independents.
Els termes generosos assolits per la comissió americana a París provocaren sorpresa i gratitud als Estats Units i aplanaren el camí per a una renovació de relacions comercials amb la mare pàtria. Al mateix temps ocasionaren una preocupació genuïna als diplomàtics europeus. «Aquesta república federal ha nascuda pigmea», escrivia l’ambaixador espanyol al seu amo reial. «Un dia vindrà que serà un gegant; fins i tot un colós formidable per a aquests països. La llibertat de consciència i la facilitat d’establir una nova població en terres immenses, així com els avantatges del nou govern, hi atrauran pagesos i artesans de totes les nacions. En pocs anys observarem amb dolor l’existència tirànica del mateix colós».
La independència de les colònies americanes fou prevista per molts estadistes europeus a mesura que observaven el creixement de la llur població, riquesa, i poder; però ningú podia fixar l’hora del gran esdeveniment. Fins el 1763 els colons americans vivien prou feliços sota el domini britànic. Hi havia col·lisions de tant en tant, és clar. Governadors reials topaven amb legislatures colonials de coll tibat. Hi havia protestes contra l’exercici del poder de veto del rei en casos específics. Amb tot, en general, les relacions entre Amèrica i la mare pàtria eren més amigables el 1763 que en qualsevol període sota el règim dels Stuart que es tancà el 1688.
La topada, quan arribà, no fou deliberadament desitjada per ningú. Fou el producte d’una sèrie de forces que resultaren convergir vora el 1763. Tres anys abans hi havia arribat al tron Jordi III, un rei jove, orgullós, sense experiència, i cabut. Durant gairebé cinquanta anys els seus predecessors, alemanys com eren en llengua i interès, havien permet les coses fluïssen tant a Anglaterra com a Amèrica. Jordi III decidí que seria rei tant de fet com de nom. Per la mateixa època Anglaterra concloïa la llarga i costosa guerra francesa i indiana i trontollava sota una feixuga càrrega de deute i impostos. La guerra s’havia combatut en part en defensa de les colònies americanes i res no semblava més raonable als estadistes anglesos que la idea que les colònies haguessen de suportar part del cost de la llur pròpia defensa. En aquesta conjuntura arribaren a prominència, en consells reials, dos homes inclinats a taxar Amèrica i controlar el seu comerç, Grenville i Townsend. El rei era disposat, els contribuents anglesos eren agraïts davant de qualsevol promesa d’alleugeriment, i es trobaren estadistes per emprendre l’experiment. Anglaterra doncs establí un nou curs. Imposà taxes als colons, en regulà el comerç i establí funcionaris reials damunt d’ells per aplicar la llei. Aquesta acció provocà protestes dels colons. Celebraren un Congrés de la Llei de Segells per declarar els llurs drets i fer una petició de redreç de greuges. Alguns dels esperits més agitats avalotaren els carrers, saquejaren les cases dels funcionaris del rei, i esquinçaren el paper segellat.
Atemorits per l’aixecament, el govern anglès retrocedí i revocà la Llei de Segells. Després hi tornà i renovà la seua política d’interferència. La interferència de nou provocà protestes americanes. Les protestes ocasionaren una represàlia més forta. Més regulars britànics hi foren enviats per mantindre l’ordre. Més lleis irritants foren aprovades pel Parlament. Els avalots aparegueren de nou: s’abocà te en el port de Londres i se’n confiscà en el port de Charleston. La resposta britànica fou més força. La resposta dels colons fou un Congrés Continental de defensa. Una topada inesperada i inintencionada d’armes a Lexington i Concord la primavera del 1775 provocà del rei d’Anglaterra una proclamació: «Els americans són rebels!».
El dau era llençat. La revolució americana havia començada. Washington fou fet comandant en cap. Es recrutaren exèrcits, es manllevaren diners, s’emeté un enorme volum de paper moneda, i es convocà ajut exterior. Franklin desplegà les seus arts diplomàtiques a París fins que en el 1778 induí França a llençar la seua espasa en la balança. Tres anys més tard, Corwallis es rendia a Yorktown. El 1783, pel tractat formal de pau, Jordi III reconeixia la independència dels Estats Units. La nova nació, dotada d’un domini imperial que s’estenia de l’Oceà Atlàntic al riu Mississippi, començà la seua carrera entre les potències sobiranes de la terra.
En l’esfera de govern civil, els resultats de la revolució foren igualment remarcables. Funcionaris i autoritats reials foren expulsats dels antics dominis. Tot el poder fou declarat en el poble. Totes les colònies esdevingueren estats, cadascun amb la seua pròpia constitució o pla de govern. Els tretze estats eren units en vincles comuns sota els Articles de la Confederació. S’instituïa una república a gran escala. Així començava una aventura en govern popular com el món mai no havia vist. Podria reeixir o era destinada a col·lapsar i a ésser suplantada per una monarquia? El destí de continents sencers depenia de la resposta.