La nova era econòmica.- L’esperit de crítica i les mesures de reforma dissenyades per afrontar-lo, que caracteritzaren els primers anys del segle XX, eren merament els signes d’una nova era. La nació havia passat definitivament a l’industrialisme. El nombre de pobladors urbans ocupats a canvi d’un salari en contrast amb el dels pagesos que treballaven la pròpia terra pujava continuadament. La terra lliure, abans el refugi de treballadors descontents de l’Est i dels immigrants d’Europa, era cosa del passat. Com el president Roosevelt digué més tard en parlar de la gran vaga de carbó, «fa unes poques generacions, el treballador americà podia tindre diners estalviats, anà cap a l’Oest, i prendre una possessió. Ara les terres lliures han desaparegut. En els primers dies, un home que començava amb un pic i una pala podia arribar a posseir una mina. Aquesta sortida era ara tancada en relació a la immensa majoria... La majoria d’homes que guanyaven salaris en la indústria del carbó, si volien progressar quelcom, eren obligats a progressar no en deixar d’ésser assalariats sinó per millorar les condicions sota les quals tots els assalariats del país vivien i treballaven».
La desaparició de la terra lliure, venia a dir el president Roosevelt, també produïen «una desigualtat crassa en la relació negociadora del patró i de l’empleat individual que s’hi presenta sol. Les grans companyies mineres i transportadores de carbó que ocupen desenes de milers podien prescindir fàcilment dels serveis de qualsevol miner particular. El miner, d’altra banda, per molt expert que fos, no podria prescindir de les companyies. Li caldria una feina; dona i fills se li moririen de gana si no n’aconseguís una... Individualment els miners serien impotents quan cerquen d’entrar en un contracte salarial amb les grans companyies; tan sols podrien aconseguir bones condicions en unir-se en sindicats per negociar col·lectivament». Era d’aqust estat de coses que el president Taft parlava quan afavoria la modificació del dret civil «per tal de posar empleats de poc poder i mitjans al nivell dels llurs patrons en ajustar i acordar les llurs obligacions mútues».
John D. Rockefeller, Jr., del costat dels grans capitans d’indústria, reconeixia els mateixos fets. Deia: «En els primers dies del desenvolupament de la indústria, el patró i l’investidor capitalista eren sovint el mateix. Hi havia un contacte diari entre ell i els seus empleats, que eren amics i veïns seus... Degut a les proporcions que ha assolit la indústria moderna, patrons i empleats són sovint estranys els uns pels altres... Tan sols es poden reviure relacions personals a través d’una representació adequada dels empleats. La representació és un principi que és fonamentalment just i vital per a la conducció reeixida de la indústria... Amb els desenvolupaments que hi ha a la indústria avui, certament ha d’arribar una evolució progressiva del control únic aristocràtic, siga pel capital, el treball, o l’estat, cap a un control democràtic i cooperatiu per tots tres».
Sindicats d’empresa.- El canvi en la vida econòmica descrit pels tres homes eminents tot just citats era reconegut per diverses grans companyies i consorcis empresarials. Per tot el país es feien esforços decidits per salvar el golf que la indústria i l’empresa havien creat. Entre els instruments adoptats hi havia el «sindicat d’empresa». En una de la plantes de fusta de l’Oest, per exemple, tots els empleats eren convidats a unir-se a una organització de la companyia; feien reunions mensuals per discutir matèries d’interès comú; elegien un «comitè de planta» per negociar amb els representants de la companyia; i periòdicament els agents dels patrons assistien a les conferències dels homes per parlar sobre matèries d’interès mutu. La funció del comitè de planta era considerar salaris, hores, normes de seguretat, higiene, recreació i altres problemes. Sempre que qualsevol empleat tenia un greuge el presentava al capatàs i, si no s’hi resolia a la seua satisfacció, la duia davant del comitè de planta. Si els membres del comitè de planta decidien a favor de l’home amb un greuge, intentaven de resoldre la qüestió amb els agents de la companyia. Si tot això fallava, la disputa era transferida a una gran reunió de tots els empleats amb els representants dels patrons, en consell comú. Si resultava un punt mort d’aquesta conferència, se’l resolia amb la convocatòria d’àrbitres imparcials seleccionats per totes dues parts entre ciutadans externs a la fàbrica. Així els empleats tenien veu en totes les decisions que afectaven la llur feina i benestar; drets i greuges eren tractats com a matèries d’interès comú més que no pas una qüestió individual. Representants de sindicats de fora, però, eren rígidament exclosos de tota negociació entre patrons i empleats.
Compartir beneficis.- Una altra proposta per aplegar capital i treball era complementar el sistema salarial amb altres vincles. De vegades es pagaven sumes d’un sol colp a empleats que romanien al servei d’una companyia per un període determinat d’anys. A més els donaven un cert percentatge dels beneficis anuals. En altres casos, es permetia als empleats de comprar accions amb fàcils condicions i esdevindre així propietaris parcials de l’empresa. Aquest darrer pla fou dut a terme fins a tal punt en una gran companyia de fabricació de sabó que els empleats, a banda d’esdevindre accionistes, aconseguiren el dret d’elegir representants en el consell de directors que gestionava tot el negoci. Tan extensiva havia esdevingut la compartició de beneficis el 1914 que el Comitè Federal de Relacions Industrials, nomenat pel president, la considerava digne d’un estudi especial. Malgrat que oposat pels sindicats regulars, creixia sens dubte en popularitat.
Gestors laborals i feina de benestar.- Un altre esforç empresarials per fer front als problemes de la nova era aparegué n el nomenament d’especialistes, coneguts com a gestors d’ocupació, la tasca dels quals era estudiar les relacions existents entre patrons i obrers i descobrir mètodes pràctics per tractar cada greuge que sorgís. El 1918, centenars de grans companyies havien reconegut aquesta «professió» moderna i hi havia universitats que feien cursos d’instrucció en la matèries i homes i dones joves. Aquell any, una conferència nacional de gestors empresarials fou celebrada a Rochester, New York. El debat revelava un ample rang de deures assignats als gestors, incloent-hi qüestions de salaris, hores, higiene, lavabos, instal·lacions recreatives, i feina de benestar de tota mena adreçada a fer les condicions en plantes i fàbriques més segures i humanes. Així era evident que centenars d’empleats havien abandonat la vella idea que tractaven merament amb empleats individuals i que les llurs obligacions finalitzaven amb el pagament de qualsevol salari que veiessen adient de fixar. En breu, cercaven de desenvolupar un esperit de cooperació que prengués el lloc a la competició i enemistat; i augmentar la producció de mercaderies en promoure l’eficiència i felicitat dels productors.
La Federació Americana del Treball.- Mentrestant una poderosa associació d’obrers que representaven tots els rams i oficis principals, organitzada en sindicats propis, s’havia construït fora del control patronal. Aquesta era la Federació Americana del Treball, una unió nacional de sindicats, fundada el 1886 damunt de la base d’inicis fets cinc anys abans. En el moment del seu establiment tenia aproximadament 150.000 membres. El seu creixement fins a final de segle fou lent, ja que l’enrolament total en el 1900 era de tan sols 300.000. En aquell punt l’augment esdevingué marcat. Els membres arribaren a 1.650.000 el 1904 i més de 3.000.000 el 1919. A comptar en els rengles del treball organitzat hi havia diversos sindicats forts, simpatitzants de la Federació, per bé que no afiliats. Per exemple, hi havia les Fraternitats Ferroviàries amb més de mig milió de membres. A començament del 1920 la força total del treball organitzat se situava en vora 4.000.000 membres, la qual cosa volia dir, si hi incloem les famílies, que gairebé una cinquena part de la població dels Estats Units eren positivament dependents de les operacions sindicals.
Rerefons històric.- Aquesta fou la culminació d’una llarga i important històrica. Abans del final del segle XVIII, els treballadors qualificats – impressors, sabaters, sastres i fusters – havien format, com hem vist, unions locals en les grans ciutats. Entre el 1830 i l 1860, diverses passes d’avenç foren realitzades en el moviment laboral americà. Ni que fos perquè el nombre de sindicats locals augmentàs a salts i bots en totes les viles industrials. De l’altra, s’establí en tota gran ciutat manufacturera un òrgan laboral central integrat per delegats dels diferents sindicats de ram. En el sindicat local els impressors o els cordoners, per exemple, considraven tan sols els llurs problemes especials de ram. En la unió laboral centra, impressors, cordoners, modeladors de ferro, i altres professionals consideraven problemes comuns i aprenien a cooperar amb altres en imposar les demandes de cada ofici. Un tercer pas era la federació dels sindicats dels mateixos oficis en diferents ciutats. Els impressors de New York, Philadelphia, Boston, i altres ciutats, per exemple, s’aplegaren i formaren un sindicat nacional del ram d’impressors construït sobre les unions locals d’aquell ofici. A les vespres de la guerra civil hi havia quatre o cinc poderoses unions nacionals d’aquest caràcter. L’expansió del ferrocarril féu viatge i correspondència més fàcil i convencions nacionals possibles fins i tot per a treballadors de pocs mitjans. Vora el 1834 es féu un intent de federar les unions de tots els diferents oficis en una organització nacional; però l’esforç fou prematur.
El Sindicat Nacional.- El pla que fracassà el 1834 fou intentat de nou en els seixanta. Durant la guerra, indústries i ferrocarrils havien florit com mai abans; els preus havien pujat ràpidament; la demanda de feina havia augmentat; els salaris havien crescut lentament, però continuada. Centenars de nous sindicats locals havien estat fundats i vuit o deu sindicats nacionals havien sorgit. El temps era madur, segons sembla, per a una consolidació nacional de totes les forces laborals; i el 1866, l’any després de la rendició del general Lee a Appomattox, la «Unió Laboral Nacional» fou formada a Baltimore sota la direcció d’un organitzador experimentat, W. H. Sylvis dels modeladors de ferro. L’objectiu de la Unió Laboral Nacional no era merament aconseguir demandes laborals estàndards pel que fa a hores, salaris, i condicions de feina o de mantindre les conquestes ja guanyades. S’inclinava cap a l’acció política i opinions radicals. Per damunt de tot, cercava d’eliminar el conflicte entre capital i treball fent que els treballadors fossen els propietaris dels tallers a través de la formació d’indústries cooperatives. Durant sis anys, la Unió Laboral Nacional continuà a celebrar conferències i dur a terme la seua propaganda; però la majoria d’empreses cooperatives fracassaren, sorgiren dissensions polítiques, i el 1872 l’experiment ja havia arribat a la fi.
Els Cavallers del Treball.- Mentre la Unió Laboral Nacional experimentava, hi sorgia en el món industrial una organització més radical coneguda com el «Noble Orde dels Cavallers del Treball». Fou fundat a Philadelphia el 1869, primera com a societat secreta amb rituals, signes, i mots de pas; «de forma que cap espia del patró puga trobar el camí dins de la llotja per tal de trair els seus companys», com deien els Cavallers. Formalment, la nova organització era simple. Cercava d’aplegar tots els treballadors, qualificats i no, homes i dones, blancs i de color, en un poderós òrgan de sindicats locals i nacionals sense distinció de ram o ofici. El 1885, deu anys després de l’establiment de l’organització nacional, proclamava haver arribat a més de 700.000 membres. Filosòficament, els Cavallers del Treball eren socialistes, ja que defensaven la propietat pública dels ferrocarrils i altres infrastructures i la formació de societats cooperatives per posseir i gestionar magatzems i fàbriques.
Com que els Cavallers eren radicals d’esperit i les llurs vagues, nombroses i prolongades, eren sovint acompanyades de violència, l’organització alarmà patrons i el públic en general, aixecant-se en contra una oposició vigorosa. Febleses internes, així com enemics de fora, dugueren els Cavallers al camí de la dissolució. Feien més vagues que les que podien dur a terme amb èxit; els llurs experiments cooperatius fracassaren com ho havien fet els d’altres grups laborals; i les bases no podien seguir la línia. La majoria dels membres volien guanys immediats en salaris o reducció d’hores; quan les llurs esperances no es realitzaven s’allunyaven de l’orde. Els conflictes augmentaren amb l’aparició de la American Federation of Labor, una organització encara més poderosa integrada principalment per obrers qualificats que ocupaven posicions estratègiques en la indústria. Quan fracassaren en aconseguir el suport efectiu de la Federació en els esforços per a organitzar els no-qualificats, els patrons hi caigueren al damunt; llavors el Cavallers davallaren ràpidament en por. El 1890 eren un factor negligible i en breu passaren al limbo dels experiments morts.
Les polítiques de la Federació Americana.- A diferència dels Cavallers del Treball, la Federació Americana del Treball cercava, primer de tot, ésser molt pràctica en objectius i mètodes. Evitava tota mena de teories socialistes i s’atenia estrictament a la tasca d’organitzar sindicats amb l’objectiu d’augmentar salaris, escurçar horaris, i millorar condicions de feina per als seus membres. No intentava d’incloure tothom en un gran sindicat sinó d’aplegar els empleats de cada ofici particular els interessos dels quals eren clarament els mateixos. Per a preparar vagues i períodes de desocupació, elevava grans fons en imposar feixugues quotes i creava un sistema de beneficis per retindre homes lleials al sindicat. Per tal de permetre l’acció a escala nacional, donava als càrrecs superiors amplis poders damunt dels sindicats locals.
Alhora que declarava que patrons i empleats tenien molt en comú, la Federació s’oposava fortament als sindicats d’empresa. Els patrons, sostenia, eren afiliats a l’Associació Nacional de Fabricants o amb altres organitzacions empresarials similars; cada indústria important era ara d’abast nacional; i salaris i horaris, per raó de competència amb altres tallers, no es podien determinar en una sola fàbrica, tant se val com d’amistoses fossen les relacions de la companyia i dels seus obrers en aquella planta particular. Per aquestes raons, la Federació declarava els sindicats d’empresa i els comitès locals de planta com a inherentment febles; insistia que horaris, salaris, i altres variables laborals s’havien de fixar amb acords sectorials generals aplicables a totes les plantes d’una determinada indústria, encara que fossen subjecte de modificacions locals.
Al mateix temps, la Federació, lluny de confrontar-se obertament als patrons, cercava d’aconseguir-ne la cooperació i el suport. S’afilià amb la Federació Cívica Nacional, una associació d’empresaris, financers, i professionals, fundada el 1900 per promoure relacions amistoses en el món industrials. En breu, la Federació Americana del Treball acceptava el sistema industrial modern i, en organitzar-s’hi, maldava per aconseguir certs termes i condicions definits per als sindicalistes.
Els socialistes.- El sindicalisme «pur i simple», exposat per la Federació Americana del Treball, semblava implicar a primera vista no res més que negociacions empresarials amb patrons. A la pràctica no treballava així. La Federació tenia tan sols sis anys quan una nova organització, que apel·lava directament al vot laboral – és a dir, el Partit Socialista del Treball – nominà un candidat a president, llençà una campanya nacional, i cridà els sindicalistes a abandonar els vells partits i entrar en el seus rengles.
La idea socialista, introduïda en la política nacional el 1892, havia estat de feia temps en germinació. Abans de la Guerra Civil, una sèrie de reformadors, incloent-hi Nathaniel Hawthorne, Horace Greeley, i Wendell Phillips, profundament commoguts per la pobresa de les grans ciutats industrials, havia cercat honestament remei en l’establiment de colònies cooperatives o comunistes. Creien que la gent hauria d’anar al camp, aconseguir terra i eines, posseir-les en comú de forma que ningú pogués aprofitar-se d’una propietat exclusiva, i produir amb el treball comú l’aliment i roba necessaris per mantindre’s. Durant un temps aquest moviment atragué ample interès, però tenia poca vitalitat. Gairebé totes les colònies fracassaren. Egoisme i indolència habitualment desfeien fins i tot les millors.
En el curs del temps aquesta idea «utòpica» fou abandonada, i una altra seguit de doctrines socialistes, que es reclamaven més «científiques», aparegueren en el seu lloc. La nova escola de socialistes, en adoptar els principis d’un autor i agitador alemany, Karl Marx, apel·laven directament als treballadors. Els urgien a unir-se contra els capitalistes, a aconseguir la possessió de la maquinària de govern, i a introduir la propietat col·lectiva o pública de ferrocarrils, terres, mines, fàbriques, i altres mitjans de producció. Els socialistes marxians, doncs, esdevingueren polítics. Cercaren d’organitzar el treball i guanyar eleccions. Com els altres partits presentaren candidats i plataformes. El partit Socialista del Treball el 1892, per exemple, es declarà a favor de la possessió governamental d’infrastructures, llibres de text gratuïts, sufragi femení, forts impostos de renda, i el referèndum. El Partit Socialista, fundat el 1900, amb Eugene V. Debs, el líder de la vaga de Pullman, com a candidat, cridà a la possessió pública de tots els consorcis, monopolis, mines, ferrocarrils; i els principals mitjans de producció. En el curs del temps el vot de la darrera organització s’alçà fins a proporcions considerables, assolint gairebé un milió el 1912. Davallà quatre anys més tard i després arribà el 1920 a la mateixa xifra.
En la crida al vot, els socialistes de tota mena s’adreçaven principalment al treball. En les convencions anuals de la Federació Americana del Treball cercaven que els delegats adoptassen el socialisme. El president de la Federació, Samuel Gompers, en cada ocasió prenia la paraula contra ells. Repudiava el socialisme i els socialistes, tant per raons teòriques com pràctiques. L’aprovació del socialisme, sostenia, fragmentaria la Federació damunt la roca de la política, l’afebliria en la lluita per salaris més alts i jornades més breus, i aixecaria el prejudici del públic en contra. En cada torn fou capaç de vèncer els socialistes de la Federació, per bé que no pogué impedir que adoptàs la propietat pública dels ferrocarrils en la convenció del 1920.
Els radicals extrems.- Alguns dels socialistes, derrotats en els esforços per captar el treball organitzat i en veure que els guanys electorals eren ben magres, trencaren tant amb el sindicalisme com amb la política. Una facció, els Treballadors Industrials del Món (IWW), fundats el 1905, es declararen contraris a tots els capitalistes, al sistema salarial i als sindicats d’ofici. Afirmaven que «la classe treballadora i la classe patronal no tenen res en comú» i que els sindicats tan sols enfrontaven un seguit de treballadors contra un altre seguit. Repudiaven tota propietat governamental i el govern mateix, en proclamar fermament la llur intenció d’unir tots els empleats en un gran sindicat i apoderar-se dels ferrocarrils, mines, i fàbriques del país. Aquesta doctrina, de to tan revolucionari, convocà sobre els extremistes la condemna de la Federació Americana del Treball així com del públic general. En la seua convenció del 1919, la Federació es registrà com a «oposada al bolxevisme, a l’I.W.Wisme, i al lideratge irresponsable que encoratja aquesta política». Anunciava la seua «ferma adhesió a ideals americans».
La Federació i qüestions polítiques.- L’hostilitat de la Federació als socialistes no significava, però, que fos indiferent a qüestions polítiques o a partits polítics. Al contrari, de tant en tant, en les seues convencions anuals, adoptava reformes polítiques i socials, com la iniciativa, referèndum i revocació, l’abolició del treball infantil, l’exclusió del treball oriental, pensions de vellesa, i propietat governamental. A més, assumí la política de «recompensar amics i castigar enemics» en assessorar els seus membres per votar a favor o en contra de candidats d’acord amb la llur posició davant de les reivindicacions del treball organitzat.
Aquesta política fou conduïda amb zel especial en relació amb disputes sobre l’ús de requeriments en controvèrsies laborals. Un requeriment és un decret o escrit emès per un jutge que ordena una persona o corporació a fer o abstindre’s de fer quelcom. Per exemple, un jutge pot ordenar un sindicat d’abstindre’s a interferir amb no-sindicats o a continuar en la feina de manipular béns fets per treball no-sindicat; i pot multar o empresonar els qui desobeeixen aquest requeriment, amb una pena imposada per «menyspreu al tribunal». Aquest antic dispositiu legal arribà a la preeminència en relació amb vagues ferroviàries d’abast nacional el 1877. Fou aplicat amb una freqüència creixent després del seu ús efectiu contra Eugene V. Debs en la vaga de Pullman del 1894.
Alçat per l’ús estès de l’escrit, el treball organitzat exigí que el poder dels jutges per emetre requeriments en disputes laborals fos limitat per llei. Representants dels sindicats cercaren el suport dels demòcrates i dels republicans; reberen dels primers un suport ben específic i cordial. El 1896 la plataforma democràtica denunciava «el govern per requeriment com una nova forma altament perillosa d’opressió». El sr. Gompers, mentre que refusava de comprometre la Federació a la política demòcrata, privadament donà suport al sr. Bryan. El 1908, sortí obertament i proclamà que el vuitanta per cent dels vots de la Federació havien estat emesos per al candidat demòcrata. De nou el 1912 fou seguida la mateixa política. La recompensa fou l’aprovació el 1914 d’una llei federal que exceptuava els sindicats de persecució com a aliances per restringir el comerç, limitant l’ús del requeriment en disputes labora,s i prescrivint el judici amb jurat en cas de menyspreu al tribunal. Aquesta mesura fou saludada pel sr. Gompers com la «Magna Carta del Treball» i una vindicació de la seua política. De fet, però, no impedí l’ús continuat de requeriments contra sindicats. Amb tot, el sr. Gompers fou impàvid en la convicció que el treball organitzat no hauria d’intentar formar un partit polític independent o adoptar teories econòmiques socialistes o radicals.
Treball organitzat i públic.- A banda de la seua relació amb patrons, els radicals dins dels propis rengles, i qüestions polítiques, la Federació havia d’encarar responsabilitats al públic general. Amb el pas del temps esdevenien feixugues i greus. Mentre les indústries eren petites i els conflictes eren de caràcter local, una vaga rarament afectava ningú més que el patró i els empleats immediatament involucrats. Quan, però, indústries i sindicats s’organitzaren a escala nacional i una vaga podia paralitzar una empresa bàsica com la mineria de carbó o els ferrocarrils, els interessos vitals de tots els ciutadans eren posats en un destret. A més, com que els augments en salaris i les reduccions d’hores sovint sumaven directament al cost de la vida, l’acció dels sindicats afectava el benestar de tothom – l’alimentació, roba, i allotjament de tota la gent.
Amb l’objectiu de tractar la qüestió evocada per aquest estat de coses, se suggerí que patrons i empleats presentassen les llurs disputes davant de comissions d’arbitratge de deliberació i acord. El president Cleveland, en un missatge del 2 d’abril del 1886 proposava un mètode per tractar controvèrsies industrials, i dos anys més tard el Congrés aprovava una llei d’arbitratge voluntari aplicable als ferrocarrils. El principi fou estès el 1898 i de nou el 1913, i sota l’autoritat del govern federal molts conflictes del món ferroviari foren resolts amb arbitratge.
L’èxit d’aquesta legislació induí estudiosos de qüestions industrials a defensar que sindicats i patrons haurien d’ésser obligats a sotmetre totes les disputes a tribunals oficials d’arbitratge. Kansas aprovà una llei així el 1920. El Congrés amb el decret ferroviari Esch-Cummins del mateix any creava un consell federal de nou membres a qui calia sotmetre totes les controvèrsies ferroviàries no resoltes amb negociació. Les vagues, però, no foren absolutament prohibides. En termes generals, tant patrons com empleats s’oposaven a ajustament obligatoris sense oferir cap substitució en cas que l’arbitratge voluntari no fos acceptat per totes dues parts de la disputa.
Els problemes de la immigració.- Des de la mateixa creació, la Federació Americana del Treball, com els Cavallers del Treball abans d’ella, fou confrontada per nombroses qüestions elevades per la marea sempre ascendent d’estrangers que arribaven a les nostres costes. En el seu esforç de fer inclusiu cada sindicat, havia de barallar-se amb una vintena o més de llengües. Quan reeixia a organitzar profundament un ofici, sovint trobava derrotats els seus objectius per una entrada d’estrangers disposats a treballar per salaris inferiors i minar així els fonaments del sindicat.
Al mateix temps, persones fora del moviment obrer començaren a ésser aprehensives en contemplar l’indubtable mal, així com el bé, que semblava associar-se a la «invasió forana». Veien sectors sencers de grans ciutats ocupats per gent que parlava llengües estrangeres, que llegia únicament premsa estrangera, i cercava únicament en el Vell Món idees i costums. Presenciaven un exèrcit en expansió d’illetrats totals, homes i dones que no sabien ni llegir ni escriure en cap llengua; mentre que entres els estrangers que sabien llegir pocs hi havia que sabessen res de la història, tradicions i ideals americans. Reports oficials revelaven que més d’un 20% dels homes de l’exèrcit de lleva durant la Guerra Mundial no sabien ni llegir un diari ni escriure una lletra a casa. Potser el més alarmant de tot fou la descoberta que milers d’estrangers són als Estats Units tan sols en una estada temporal, tan sols per guanyar diners i tornar a casa amb els estalvis. Aquests homes, disposats a treballar per baixos salaris i viure en llocs impropis per a éssers humans, no tenen cap interès en aquest país i no els preocupa en què es converteix.
La restricció de la immigració.- En tot això, en termes estrictes, no hi havia motiu de sorpresa. D’ençà de la fundació de la nostra república la política del govern havia estat la d’encoratjar l’arribada dels estrangers. Durant gairebé cent anys no s’aprovà pel Congrés cap llei restrictiva, mentre que dues lleis importants l’encoratjaven positivament; és a dir, la llei de possessió domèstica del 1862 i la llei d’immigració contractual del 1864. No fou fins que els treballadors americans entraren en col·lisió oberta amb la mà d’obra barata xinesa a la Costa Pacífica que el govern federal difongué la primera mesura de limitació en el codis legals. Després de la descoberta d’or, i particularment després de l’inici de l’era de construcció ferroviària, una hora de treballadors de Xina davallà sobre Califòrnia. Acostumats a salaris de fam i indiferents a les condicions de vida, amenaçaven de retallar el nivell americà fins al punt de la subsistència. El 1876 la protesta del treball americà era forta i àmplia i tant els republicans com els demòcrates hi pararen atenció. El 1882 el Congrés aprovà una llei que prohibia l’admissió de treballadors xinesos als Estats Units per un termini de deu anys – més tard estès per la legislació. Poc després s’alçà la demanda per a l’exclusió també dels japonesos. En aquest cas no s’aprovà cap llei d’exclusió; però s’arribà a una entesa per la qual Japó acordà de no emetre passaports als seus treballadors autoritzant-los a anar als Estats Units. Per llei del Congrés en el 1907 el President fou capacitat per excloure qualsevol treballador que, amb possessió de passaports cap Canadà, Hawaii, o Mèxic, intentàs d’entrar en el nostre país.
Aquestes lleis i acords, però, no eliminaren tots els motius d’agitació de la matèria. Eren difícils d’aplicar i afirmaven els residents de la Costa que malgrat l’autoritat federal treballadors orientals trobaven el camí cap a ports americans. A més, diversos estats de l’Oest, preocupats de preservar el sòl com a possessió americana, aprovaven lleis que feien impossible a xinesos i japonesos de comprar directament terra; i d’altres formes discriminaven els orientals. Aquests procediments situaven el govern federal en una posició feixuga. Per tractat havien garantit drets específics als ciutadans japonesos als Estats Units, i el govern de Tòkio sostenia que les lleis estatals tot just citades violaven els termes de l’acord internacional. Els estats de l’Oest eren obstinats en la determinació de controlar els residents orientals; Japó era igualment persistent en sol·licitar que cap signe d’inferioritat fos vinculat als seus ciutadans. Sotmesos a pressió des de totes dues bandes, el govern federal cercà una sortida a l’atzucac.
En haver-se embarcat en la política de restricció el 1882, el Congrés aviat l’estengué. El mateix any barrava pobres, criminals, convictes i alienats. Tres anys més tard, principalment degut a la pressió dels Cavallers del Treball, prohibia qualsevol persona, companyia, o associació d’importar estrangers sota contracte. Per llei del 1887, la restricció de contracte laboral es féu encara més severa. El 1903, s’excloïen els anarquistes i l’oficina d’immigració fou transferida del Departament del Tresor al Departament de Comerç i Treball, per tal de fornir una execució més rígida de la llei. El 1907 les classes de persones a les que es denegava l’admissió fou ampliada per incloure els qui patien defectes físics i mentals i altrament incapacitats per a una ciutadania efectiva. Quan s’establí el Departament de Treball en el 1913 l’aplicació de la llei fou posada en les mans del secretari de Treball, W. B. Wilson, que era un antic líder de la Federació Americana del Treball.
La prova d’alfabetització.- Encara els defensors de la restricció no eren satisfets. Encara el treball organitzat protestava i exigia més protecció contra la competència d’immigrants. El 1917 guanyà una batalla de trenta anys amb l’aprovació d’un decret que excloïa «tots els estrangers de més de setze anys dd’edat, físicament capaços de llegir, que no sabessen llegir la llengua anglesa o alguna altra llengua o dialecte, incloent-hi l’hebreu o el jiddisch». Fins i el president Wilson no pogué blocar-ho, ja que dues terceres parts dels vots per superar el seu veto foren aplegades en el Congrés.
Aquesta llei, si bé servia per excloure illetrats, no féu cap tall dràstic en el volum d’immigració. De fet, una reducció material era decididament oposada en molts sectors. Gent de certes nacionalitats ja en els Estats Units protestaven tota barrera que tancàs fora els llurs propis connacionals. Alguns americans de vella soca encara s’aferraven a la idea que els Estats Units continuàs a ésser un asil per als «oprimits de la terra». Molts empresaris cercaven un augment de l’oferta de mà d’obra com a mitjà d’escapar d’allò que anomenaven «el domini dels sindicats». En la bable de veus incomptables, la discussió d’aquests temes vitals continuava en el camp i la ciutat.
Americanització.- Íntimament connectada amb el tema de la immigració hi havia una crida a l’«americanització» dels estrangers que ja eren dins de les nostres portes. La revelació de l’analfabetisme en l’exèrcit elevà la protesta i l’exigència fou intensificada quan es trobà que molts dels líders entre els radicals extrems eren estrangers de naixement i ciutadania. Innombrables programes per assimilar l’estranger a la vida americana foren elaborats, i el 1919 una conferència nacional sobre la matèria ou celebrada a Washington sota els auspicis del Departament d’Interior. Tots eren d’acord que a l’estranger si li havia d’ensenyar a parlar i escriure la llengua i entendre el govern del nostre país. El Congrés fou urgit a prestar ajut en aquesta enorme empresa. Amèrica, com l’ex-president Roosevelt, havia dit, havia d’esbrinar «si era una nació o una pensió».