Atacs als abusos en la vida americana.- La crisi precipitada per l’aixecament progressius no fou ni sobtada ni inesperada. Havia estat de llarga preparació. La revolta contra la corrupció política que produït l’esclat liberal republicà en els setanta i el moviment mugwump dels vuitanta fou seguida per una crítica contínua del desenvolupament polític i econòmic americà. Des del 1880 fins a la seua mort el 1892, George William Curtis, com a president de l’Associació per la Reforma del Servei Civil, mantingué foc continu contra els abusos del sistema d’espoli. James Bryce, un acadèmic anglès observador i home d’afers, en la seua gran obra, The American Commonwealth, publicada el 1888, en descriure sense por els anells i màquines polítiques que dominaven les ciutats, donà a tot el país un xoc fresc. Sis anys més tard Henry D. Lloyd, en un poderós llibre titulat Wealth against Commonwealth, atacava amb llenguatge mordaç certs consorcis que destruïen els llurs rivals i subornaven funcionaris públics. El 1903 la senyoreta Ida Tarbell, autora de reputació establerta en el camp històric, donà al públic un relat de la Standard Oil Company, que revelava els mètodes implacables d’aquella corporació en una competició esclafadora. Per la mateixa època Lincoln Steffens exposà el caràcter sòrdid de la política de diversos municipis en una sèrie d’articles que duien l’encapçalament dolorós de La vergonya de les ciutats. L’esperit crític aparegué en gairebé tota forma; en revistes setmanals i mensuals, en assaigs i pamflets, en editorials i noticiaris, en noveles com Coniston de Churchill o La Jungla de Sinclair. Esdevingué tan salvatge i desesperat que els anys d’entrada del segle XX foren ben denominats «l’era dels muckrakers».
Les matèries de crítica.- En aquest esclat d’invectiva res no fou respectat. S’acusava que cadascun dels partits polítics havia caigut en les mans de polítics professionals que dedicaven el llur temps de manegar convencions, fer plataformes, nominar candidats, i dictar a funcionaris; a canvi dels llurs «serveis» venien càrrecs i privilegis. Se sostenia que batlles i consells havien venut al benefici privat tramvies i altres concessions. S’afirmava que molts sindicats poderosos eren dominats per homes que feien xantatge als patrons. Alguns crítics s’especialitzaren en descripcions de la pobresa, barraques, i misèria de grans ciutats. Altres l’emprengueren amb les «finances frenètiques» i acusaren financers de vendre accions i bons inútils a un públic innocent. Encara d’altres professaven de veure en les acumulacions de milionaris la decadència de la nostra república.
L’atac al «govern invisible».- Alguns fins i tot mantenien que el control dels afers públics havia passat de la gent a una minoria sinistra anomenada «govern invisible». Un estadista tan eminent i conservador com l’honorable Elihu Root prestà el pes del seu gran nom a aquesta imputació. En parlar del seu estat nadiu, New York, deia: «Quin és el govern d’aquest estat? Quin ha estat durant els quaranta anys de familiarització amb ell? El govern de la Constitució? O, no; ni la meitat del temps ni a mig camí... Des dels dies de Fenton i Conkling i Arthur i Cornell i Platt, des dels dies de David B. Hill fins el moment present, el govern de l’estat ha presentat dues línies diferents d’activitat: una, dels càrrecs constitucionals i estatutaris de l’estat i l’altre dels líders de partit; el anomenen caps de partit. Anomenen el sistema – no encuny la frase – el sistema que anomenen ‘govern invisible’. Ja que no sé durant quants anys el sr. Conkling fou el dominador suprem d’aquest estat. El governador no comptava, la legislatura no comptava, interventors i secretaris d’estat i el que no feien no comptava. Era allò que deia el sr. Conking, i en un gran esclat de ràbia pública fou enderrocat. Llavors el sr. Platt dominà l’estat; durant gairebé vint anys el dominà. No era el governador; no era la legislatura; era el sr. Platt. I la capital no era ací [a Albany]; era al 49 de Broadway; el sr. Platt i els seus lloctinents. No hi ha cap diferència de com l’anomenau, si li dieu Fenton o Conking o Cornell o Arthur o Platt o pels noms d’homes que ara viuen. El dominador de l’estat durant la major part dels quaranta anys del meu coneixement amb el govern de l’estat no no ha estat cap home autoritzat per la constitució o per la llei... El líder del partit no és elegit per ningú, no és responsable davant de ningú, no és vinculat per cap jurament de càrrec, destituïble per ningú».
La nació agitada.- Amb l’esperit de crítica arribà també l’esperit de reforma. Les acusacions eren habitualment exagerades; sovint completament falses; però n’hi havia prou veritat per merèixer una vigilància renovada per part de la democràcia americana. El president Roosevelt sens dubte resumí el sentiment de la gran majoria de ciutadans quan demanava el càstig de malfactors el 1907, en dir: «No fa una partícula de diferència si aquests crims són comesos per un capitalista o per un treballador, per un banquer o fabricant o ferroviari destacat, o per un destacat representant d’un sindicat. Estafar amb accions, corrompre legislatures, fer fortunes amb la inflació de seguretats, sabotejar ferrocarrils, destruir competidors a través de rebaixes – aquestes formes de fer tort en el capitalista són molt més infames que qualsevol altra forma de malversació o falsificació». Havia arribat el temps, afegia, d’aturar «la denúncia» i passar a la feina constructiva d’eliminar els abusos que havien crescut.
La funció pública.- Fou una sàvia comprensió de les necessitats de la democràcia americana la que conduí els amics de la reforma a llençar i a sostindre durant més de mig segle un moviment de millora de la funció pública. D’una banda atacaren el sistema de despulles; el dret dels polítics d’utilitzar càrrecs públics com a meres recompenses de feina partidària. La llei de servei civil federal del 1883 obrí el camí de la reforma en establir cinc principis vitals com a llei: (1) admissió al càrrec, no per recomanació de treballadors de partit, sinó d’acord amb exams competitius; (2) promoció per servei meritori del govern més que no pas dels partits; (3) cap comprovació dels tenidors de càrrecs per a fons de campanya; (4) possessió permanent durant bon comportament; i (5) cap destitució per raons polítiques. L’acte mateix al principi s’aplicava a tan sols 14.000 càrrecs federals, però sota la pressió constant dels reformadors fou estesa fins que el 1916 cobria gairebé 300.000 empleats d’una força executiva d’aproximadament 414.000. Mentre guanyaven continuadament a Washington, reformadors del servei civil dugueren l’agitació als estats i ciutats. El 1920 eren capaços de reportar deu estats amb comissions de servei civil i el sistema de mèrit era ben instal·lat en més de tres-cents municipis.
En excloure els homes d’espoli de càrrecs públics, els reformadors eren, en un sentit, dedicats a una feina negativa: la de «mantindre els brivalls fora». Però hi hagué una segona fase més gran en el llur moviment, de caràcter constructiu: la d’aconseguir servidors ensinistrats, lleials, i eficients per a llocs de responsabilitat. Arreu per terra i mar, en ciutat i camp, noves càrregues eren dipositades damunt de funcionaris públics. Eren cridats a supervisar els vaixells que navegaven des de i cap als nostres ports; a inspeccionar els subministraments d’aigua i llet de les nostres ciutats; a construir i operar grans obres públiques, com els canals de Panamà i d’Erie; regular les complicades tarifes de companyies ferroviàries; salvaguardar salut i seguretat d’un miler de maneres; pujar muntanyes per combatre focs forestals; i davallar a les profunditats de la terra per combatre els mortals gasos del carbó que assolaven els miners. En un mot, els qui treballaven per dominar els secrets i els poders de la natura foren convocats en ajut del govern: químics, enginyers, arquitectes, infermeres, cirurgians, forestals – els ensinistrats en totes les ciències, arts, i oficis.
Mantindre brivalls a ratlla no era cap tasca comparada amb el problema de trobar persones competents per a tots els càrrecs tècnics. «Ara», deien els reformadors, «hem de fer carreres atractives en la feina governamental per al millor talent americà; hem de formar els qui sol·liciten l’admissió i augmentar la destresa dels qui són ja en posicions de confiança; hem de procurar que els qui entren per la base tinguen una oportunitat de pujar al cim; en breu, hem de treballar per un govern tan destre i eficient com fort, un que comande tota la saviesa i talent d’Amèrica que el benestar públic requereix».
El vot australià.- Una segona línia d’atac contra les màquines polítiques es féu en relació amb el vot. En els primers dies les eleccions se celebraven sovint en espai obert i la votació es feia mostrant la mà o amb l’enrolament dels votants sota els noms dels llurs candidats favorits. Quan aquesta pràctica antiga fou abandonada a favor del vot imprès, encara no hi hagué secret en les eleccions. Cada partit preparava el seu propi vot, sovint d’un color distintiu, que contenia els noms dels seus candidats. El dia de l’elecció, aquests papers eren lliurats als votants per treballadors del partit. Qualsevol podia dir pel color de la papereta llençada a l’urna, o per una marca exterior de la papereta plegada, justament com havia votat cadascú. Els qui compraven vots eren certs que les llurs compres eren «lliurades». Els qui intimidaven votants podien saber quan la llur intimidació era efectiva. D’aquesta manera la papereta de partit enfortia la màquina de partit.
Com a remei de tals abusos, reformadors, aprenent de l’experiència d’Austràlia, urgiren l’adopció de la «papereta australiana». Aquella papereta, encara que apareixia en moltes formes, tenia certs trets constants. Era oficial, és a dir, fornida pel govern, no per treballadors de partit; contenia els noms de tots els candidats de tots els partits; era lliurada tan sols en els llocs de votació; i era marcada en secret. El primer estat en introduir-la fou Massachusetts. L’any era 1888. Abans del final de segle havia estat adoptada en gairebé tots els estats de la unió. L’efecte salutífer de la reforma en reduir la quantitat de frau i suborn en les eleccions era fora de tota qüestió.
La primària directa.- En connexió amb l’aixecament contra les màquines polítiques, arribà una crida per l’abolició del vell mètode de nominar candidats en convencions. Aquestes tradicionals assemblees de partit, que provenien dels dies d’Andrew Jackson, eren, com s’ha dit, mers conclaves de treballadors de partit, sostinguts pel sistema d’espoli, i dominats per un cercle intern de caps. El remei ofert en aquest cas era de nou «més democràcia», és a dir, l’abolició de la convenció de partit i l’adopció de la primària directa. Els candidats ja havien d’ésser escollits per conferències secretes. A qualsevol membre se li havia de permetre presentar-se a qualsevol càrrec, oferir el seu nom al seu partit en aconseguir signatures a una petició, i sotmetre la seua candidatura als seus co-partidaris en una primària directa – una elecció dins del partit. En aquest moviment el governador La Follette de Wisconsin prengué la capdavantera i el seu estat fou el primer de la unió en adoptar la primària directa per a finalitats estatals. La idea es difongué, ràpidament a l’Oest, més lentament a l’Est. El públic, ja enfurismat contra els «caps», ho aprofità de cor. El governador Hughes de New York hi pressionà damunt d’una legislatura gens disposada. Estat rere estat ho acceptà fins que el 1918 Rhode Island, Delaware, Connecticut, i New York eren els únics estats que no s’havien vinclat per la tempesta. Encara els resultats eren decebedors i en aquell moment el pèndol començava a oscil·lar cap enrere.
Elecció popular de senadors federals.- Mentre el moviment de primàries directe encara avançava a tot arreu, una demanda d’elecció popular de senadors, habitualment associada, agranà fins a la victòria. Sota la Constitució original, s’havia previst expressament que els senadors fossen triats per les legislatures dels estats. A la pràctica aquesta norma transferia la selecció de senadors a caucus secrets de membres de partit en les legislatures estatals. En relació amb aquests caucus hi havia hagut nombrosos escàndols, algunes proves directes de suborn descarat i corrupció, i foscos indicis darrera. El Senat era anomenat pels seus detractors «un club de milionaris» i era contemplat com «la ciutadella del conservadurisme». La prescripció en aquest cas era igualment «més democràcia» - elecció directa de senadors per vot popular.
Aquesta reforma no era una idea nova. Havia estat proposada en el Congrés ja en el 1826. El president Johnson, un defensor ardent, en féu el tema d’un missatge especial el 1868. No gaire després aparegué en el Congrés. Finalment el 1893, l’any després del gran aixecament populista, la Cambra de Representants pel requerit vot de dos terços l’incorporà en una esmena a la Constitució federal. Una vegada i una altra l’aprovà la Cambra; però el Senat mateix era obstinat. Hàbils senadors aixecarien bateries en contra. El sr. Hoar de Masschusetts declarà que transferiria la seu del poder a les «grans ciutats i masses de població»; que «enderrocaria tot l’esquema de la Constitució nacional tal com fou dissenyat i establert pels redactors de la Constitució i el poble que l’adoptà».
En fracassar en el Senat, defensors de l’elecció popular feren un assalt a la rereguarda a través dels estats. Induïren legislatures estatals a aprovar lleis que requerien la nominació de candidats per al Senat per la primària directa, i llavors vincularen les legislatures a respectar l’elecció popular. Nevada prengué la davantera el 1899. Poc després Oregon, amb l’ús de la iniciativa i referèndum, que vinculava pràcticament els legisladors a acceptar el nominat popular i el país presencià l’espectacle d’una legislatura republicana «que elegia» un demòcrata per presentar l’estat en el Senat a Washington. El 1910 tres quartes parts dels estats havien aplicar la primària directa d’alguna forma en l’elecció de senadors. Homes seleccionats per aquell mètode començaren a inundar el Congrés; finalment el 1912 s’aconseguia la majoria de dos terços per a una esmena a la Constitució federal que preveia l’elecció popular de senadors. Fou ràpidament ratificat pels estats. L’any següent es proclamava en efecte.
La iniciativa i referèndum.- Com a correctiu per als mals que havien crescut en legislatures estatals sorgí una demanda per a la introducció d’un mecanisme suís conegut com la iniciativa i referèndum. La iniciativa permet qualsevol de redactar una proposta de decret; i, en aconseguir un cert nombre de signatures entre els votants, requerir la submissió de la mesura al poble en una elecció. Si el decret així iniciat rep una majoria suficient, esdevé llei. El referèndum permet els ciutadans que desaproven qualsevol llei aprovada per la legislatura d’elaborar una petició en contra i així aconseguir la referència de la mesura als votants en les urnes per aprovar-la o refusar-la. Aquestes dues pràctiques constitueixen una forma de «govern directe».
Aquests dispositius eren prescrits «per restaurar el govern al poble». Els populistes els afavoriren en la llur plataforma del 1896. El sr. Bryan, dos anys més tard, els féu una part del seu programa, i el mateix any Dakota del Sud els adoptà. El 1902 Oregon, després d’una campanya extenuant, afegí una legislació directe que esmenava la constitució estatal. En deu anys tots els estats del Sud-Oest, de la Muntanya i del Pacífic, excepte Texas i Wyoming, havien seguit aquest exemple. A l’est del Mississippi, però, la legislació directa trobà una rebuda freda. El 1920 tan sols cinc estats en aquesta secció l’havien acceptada: Maine, Massachusetts, Ohio, Michigan, i Maryland, el darrer aprovant el referèndum únicament.
La revocació.- Càrrecs executius i jutges, així com legisladors, havien rebut la part corresponent de crítica, i es proposava que fossen igualment subjectes d’un escrutini més estret del públic. Amb aquest objectiu s’avançava un mecanisme conegut com la revocació – que permetia que un cert percentatge dels votants obligàs qualsevol càrrec, en qualsevol moment del seu mandat, de presentar-se davant del poble en una nova elecció. Aquest tret de govern directe, assajat primer a la ciutat de Los Angeles, fou estès a usos estatals a Oregon el 1908. Fracassà, però, per captar la imaginació popular al mateix grau que la iniciativa i referèndum. Al final de deu anys d’agitació, tan sols deu estats, principalment a l’Oest, l’havien adoptat amb finalitats generals, i quatre d’ells no l’aplicaven als jutges de tribunals. Encara era extensament aclamada a les ciutats i incorporada en centenars de lleis i cartes municipals.
Com a proposició general, el govern directe en totes les seues formes era fortament oposat per homes d’opinió conservadora. Era denunciat pel senador Cabot Loge com «res més que una revolució completa del canemàs del nostre govern i en els principis fonamentals en els quals reposa aquell govern». En la seua opinió, prometia de trencar el principi representatiu i «minar i enderrocar els baluards de llibertat ordenada i de llibertats individuals». El sr. Taft compartia la visió del sr. Lodge i parlava del govern directe amb menyspreu. «Vots», exclamava, «no son pa... referèndums no paguen lloguer o forneixen llars, revocacions no forneixen roba, iniciatives no aporten ocupació o alleugen desigualtats de condició o d’oportunitat».
Govern de comissió per a ciutats.- En la recerca incansable de mals, la gestió de ciutats entrà aviat sota l’escrutini crític. El govern de ciutats, havia remarcat el sr. Bryce, era el fracàs conspicu d’Amèrica. Aquest fort esclat, per bé que ressentit per alguns, fou acceptat com a advertiment per altres. Moltes prescripcions oferien doctors del cos polític. La principal entre elles era la idea de simplificar el govern urbà de forma que la llum de l’escrutini públic pogués llur-hi a través. «Elegim tan sols un pocs homes i fem-los clarament responsables del govern municipal!» era el nou crit en reforma local. Així, molts consells urbans foren reduïts de mida; una de les dues cambres, que diverses ciutats havien adoptat a imitació del govern federal, fou abolida; i per tal que el batlle pogués retre comptes, se li donà el poder de designar tots els alts càrrecs. Això féu el batlle, en alguns casos, l’únic càrrec electe de la ciutat i donava als vots una «papereta breu» que contenia tan sols un pocs noms – una idea que alguns proposaven d’aplicar també al govern estatal.
Un pas addicional en la concentració d’autoritat fou emprès a Galveston, Texas, on el poble, contemplant la ruïna de la ciutat provocada per la devastadora tempesta del 1901, i confrontat pels difícils problemes de reconstrucció, sentí la necessitat d’una gestió més professional dels afers de la ciutat i instituí una nova forma d’administració local. Aboliren l’antic esquema de batlle i consell i investiren tot el poder en cinc comissionats, un dels quals, sense cap prerrogativa especial, era assignat al càrrec de «batlle president». El 1908, la forma de comissió de govern, com fou aviat caracteritzada, era adoptada per Des Moines, Iowa. L’atenció de tots els reformadors municipals hi fou atreta i fou saludada com la garantir d’un millor dia. El 1920, més de quatre-centes ciutats, incloent-hi Memphis, Spokane, Birmingham, Newark, i Buffalo, l’havien adoptada. Encara les ciutats més grans com New York i Chicago mantenien els llurs consells de regidors.
El Pla del Gestor de Ciutat.- Una experiència de pocs anys amb govern de comissió revelà certs defectes patents. La divisió del treball entre cinc homes resultava sovint amb la introducció de dissensions i irresponsabilitat. Amb freqüència comissaris mancaven de la capacitat tècnica requerida per gestionar matèries tan difícils com la protecció contra incendis, policia, salut pública, obres públiques, i instal·lacions públiques. Algú proposà llavors d’introduir al govern urbà una idea del món dels negocis. En aquella esfera els accionistes de cada corporació elegeixen els directors i els directors, alhora, trien un gestor de negocis per conduir els afers de la companyia. Se suggeria que els comissionats de la ciutat, per comptes d’intentar supervisar els detalls de l’administració urbana, seleccionassen un gestor que ho fes. L’esquema fou dut a efecte a Sumter, Carolina del Sud, el 1912. Com el pla de la comissió, esdevingué popular. En vuit anys més de cent cinquanta viles i ciutats l’havien adoptat. Entre els municipis més grans hi havia Dayton, Springfield (Ohio), Akron, Kalamazoo, i Phoenix. Prometia crear una nova professió de servei públic, la de gestor de ciutat.
L’esperit de reforma americana.- La purificació del vot, la restricció del sistema d’espoli, l’ampliació del control popular directe damunt dels òrgans de govern no eren les úniques respostes fetes pels reformadors als crítics de les institucions americanes. Tampoc no eren les més importants. De fet, eren considerades no com a finalitats en elles mateixes, sinó com a mitjans per servir un objectiu més ample. Aquest objectiu era la promoció del «benestar general». Els objectius concrets coberts per aquest ample terme eren molts i variats; però incloïen la prevenció de l’extorsió per corporacions ferroviàries i altres, la protecció de la salut pública, l’extensió de l’educació, la millora de les condicions de vida en les ciutats, l’eliminació de la pobresa immerescuda, l’eliminació de desigualtats enormes en la riquesa, i més igualtat d’oportunitat.
Totes aquestes coses implicaven l’ús dels poders governamentals. Malgrat que uns pocs s’adherien a la doctrina antiga que el govern no hauria d’interferir gens amb els negocis privats, el poble americà en general refusava aquella teoria tan vigorosament com refusaven les doctrines d’un socialisme extrem que exalta l’estat per damunt de l’individu. Líders que representaven tota tonalitat d’opinió proclamaven el govern com un instrument de benestar comú que s’havia d’usar en interès públic. «Hem d’abandonar definitivament», deia Roosevelt, «la teoria de laissez-faire de l’economia polític i la defensa valenta d’un sistema de control governamental augmentat, que no pare atenció als crits de gent valuosa que ho denuncien com a socialista». Aquesta opinió era compartida pel sr. Taft, que observava: «Sens dubte, el govern pot sàviament fer molt més... per alleujar els oprimits, per crear més igualtat d’oportunitat, per fer uns termes raonables per al treball en l’ocupació, i per fornir educació vocacional». Fou ràpid en afegir-hi el seu advertiment que «hi ha una línia més enllà de la qual el govern no pot anar amb cap bon resultat pràctic en cercar de fer millors homes i societat».
La regulació de ferrocarrils.- Els primers intents d’utilitzar el govern a l’engròs per controlar l’empresa privada en interès públic foren fets pels estats del Nord-Oest en la dècada entre 1870 i 1880. Grangers, particularment els organitzats en Granges, presentaven acusacions que els ferrocarrils extorquien les tarifes més altes possibles per a càrrega i passatgers, que es mostrava favoritisme als grans remitents, que es veien accions i bons fraudulents a un públic innocent. S’afirmava que els ferrocarrils no eren com altres empreses, sinó que eren consorcis «quasi-públics», com les carreteres i els ferris, i així subjectes de control governamental. En conseqüència s’aprovaren lleis que posaven els ferrocarrils sota supervisió estatal. En alguns casos la legislatura estatal fixava les tarifes màximes que s’havien de carregar a transportadors comuns, i en altres casos es crearen comissions amb el poder d’establir les tarifes després d’una investigació. Aquesta legislació fou al principi denunciada a l’Est com a no res més que la «confiscació» dels ferrocarrils en l’interès dels grangers. Intents perquè el Tribunal Suprem dels Estats Units hagués de declarar-la inconstitucional foren fets sense remei; amb tot, es fixà finalment un principi en el sentit que en determinar tarifes les legislatures i comissions estatals havien de permetre a les companyies ferroviàries de rebre un retorn «just» sobre el capital investit.
En pocs anys l’esperit granger aparegué en el Congrés. Una investigació revelà una llarga llista d’abusos comesos pels ferrocarrils contra remitents i viatgers. El resultat fou la llei de comerç interestatal del 1887, que creava la Comissió de Comerç Interestatal, prohibia discriminacions en tarifes, altres pràctiques qüestionables de part dels ferrocarrils. Aquesta mesura fou aplicada feblement i els abusos contra els quals era dirigida continuaren gairebé intactes. Una reivindicació de control més estricte es féu més i me´s forta. El Congrés fou forçat a actuar. El 1903 aprovà la llei Elkins, que prohibia els ferrocarrils d’aplicar tarifes diferents les publicades, i establia sancions a càrrecs i agents de les companyies que concedien favors secrets a remitents, i a remitents que les acceptaven. Tres anys més tard una passa encara més dràstica era empresa amb l’aprovació de la llei Hepburn. La Comissió Comercial Interestatal fou autoritzada, amb queixa d’alguna part agreujada, i després d’una audiència pública, per determinar si les companyies havien carregat tarifes justes i raonables. En efecte, el dret de fixar tarifes de càrrega i de passatge fou pres de les mans dels propietaris dels ferrocarrils dedicats al comerç interestatal i dipositat en les mans de la Comissió de Comerç Interestatal. Així propietat privada per valor de 20.000.000.000 dòlars o més fou declarada qüestió de cura pública i subjecte de regulació governamental en l’interès comú.
Serveis municipals.- Problemes similars sorgiren en relació als tramvies, les plantes de llum elèctric, i altres serveis en les grans ciutats. Al començament el dret de construir aquestes empreses era lliure, i sovint concedit corruptament a companyies privades per consells de ciutat. Abusos preocupants sorgiren en relació amb aquestes pràctiques. Moltes concessions o franquícies foren fetes perpètues, o potser per a un termini de 999 anys. Les tarifes aplicades i els serveis oferts eren deixats en gran mesura a la voluntat de les companyies tenidores de les franquícies. Fusions o unions de companyies eren habituals i el públic era inundat d’accions i bons de valor dubtós; les bancarrotes eren freqüents. La connexió entre les companyies de serveis i els polítics era, per dir-ho fluix, no sempre en l’interès públic.
L’enginy americà fou ràpid en dissenyar mètodes per eliminar aquests mals. Tres línies de progrés foren establertes pels reformadors. Un grup proposava que aquests serveis fossen subjecte de regulació municipal o estatal, que la formació de companyies de serveis fos sota control públic, i que l’emissió d’accions i bons hagués d’ésser aprovada per l’autoritat pública. En certs casos comissions estatals, i en d’altres municipals, foren creades per exercir aquest gran poder sobre «corporacions quasi-públiques». Wisconsin, amb lleis aprovades el 1907, posà totes les companyies de calefacció, llum, aigua, telèfon i tramvies sota la supervisió d’una sola comissió ferroviària. Altres estats seguiren aquest exemple ràpidament. El 1920 el principi de control públic sobre serveis municipals era acceptada en gairebé totes les seccions de la unió.
Una segona línia de reforma aparegué en el «model franquícia» per a corporacions de serveis. Una il·lustració d’aquesta tendència la forní l’acord tramviaire de Chicago del 1906. El capital total de la companyia fou fixat en una suma definida, els guanys foren acordats, i la ciutat rebeé el dret de comprar i operar el sistema si ho desitjava. En molts estats, en la mateixa època, es disposà que cap franquícia de companyies de serveis podria operar més de vint-i-cinc anys.
Un tercer grup de reformadors no eren satisfets amb res més ençà de la propietat municipal. Proposaven d’expulsar completament del camp companyies privades i investir la possessió i gestió de plantes municipals en la pròpia ciutat. Aquesta idea fou aplicada extensivament a plantes de llum elèctrica i d’aigua, però als tramvies tan sols en unes poques ciutats, incloent-hi San Francisco i Seattle. A New York els metros són propietat de la ciutat però cedits en operació.
Control dels habitatges de lloguer.- Entre els altres problemes urgents de les ciutats hi havia la sobreocupació en cases inaptes com a allotjament. Una investigació a New York City feta sota l’autoritat de l’estat el 1902 revelava pobresa, misèria, barraquisme, brutícia, i malaltia gairebé més enllà de la imaginació. La resposta immediata fou l’aprovació d’una llei de cases de lloguer que prescrivia amb gran detall la mida de les cambres, l’espai aeri, la llum i la instal·lació sanitària de tot nou edifici. Hi seguí una millora immensa i la idea fou ràpidament captada en altres estats que tenien grans centres industrials. El 1920 New York féu una invasió addicional sobre els drets dels propietaris en garantir al públic «lloguers raonables» per a pisos i apartaments.
Compensacions a treballadors.- Una part gens petita de la pobresa a les ciutats era deguda a lesions dels assalariats mentre exercien el llur ofici. Cada any el nombre d’homes i dones morts o ferits en la indústria pujava més alt. Sota la vella llei, el treballador o la seua família havia de suportar la pèrdua a menys que el patró hagués estat culpable d’una negligència extraordinària. Fins i tot en aquell cas un procés costós era habitualment necessari per recuperar «danys». En breu, malgrat que els patrons asseguraven els llurs edificis i maquinària contra riscos necessaris d’incendi i tempesta, permetien als llurs empleats d’assumir les fortes pèrdues degudes a accidents. La injustícia d’això, malgrat que prou aparent ara, era abans no reconegua generalment. Es deia que seria injust fer pagar al patró lesions per les quals no era personalment responsable; però l’argument fou depassat.
Pels volts del 1910 s’havia establert un moviment decidit en la direcció d’aixecar la càrrega dels accidents de les malaurades víctimes. En primer lloc, s’aprovaren lleis que requerien als patrons de pagar danys en certes quanties segons la natura del cas, tant se val com s’hagués produït l’accident, mentre la persona lesionada no fos culpable de negligència voluntària. El 1914 més de la meitat dels estats tenien lleis així. En segon lloc, s’hi desenvoluparen plans d’assegurança industrial en forma de concessions automàtiques fetes per comissions estatals a persones lesionades en indústries, amb fons fornits pels patrons o l’estat o per tots dos. El 1917 trenta-sis estats tenien legislació d’aquest tipus.
Salari mínim i pensions de mares.- Una altra font de pobresa, especialment entre dones i infants, es trobà que eren els baixos salaris pagats per la llur feina. Report rere report ho mostrava. El 1912 Massachusetts prengué una passa important en la direcció de declarar el salari mínim que s’havia de pagar a dones i infants. Oregon, l’any següent, creà una comissió amb poder de prescriure salaris mínims en certes indústries, basats en el cost de la vida, i aplicar les tarifes fixades. En poc temps un terç dels estats tenia legislació d’aquest caràcter. Per tallar amb alguns dels mals de la pobresa i permetre les vídues de mantindre la llar intacta i educar els llurs infants, un dispositiu conegut com a pensions de mares esdevingué popular durant la segona dècada del segle XX. A començament del 1913 dos estats, Colorado i Illinois, tenien lleis que autoritzaven el pagament de fons públics de sumes determinades a vídues amb infants. En quatre anys, trenta-cinc estats tenien una legislació semblant.
Taxació i grans fortunes.- Com a part de la campanya desfermada contra la pobresa per reformadors arribà una demanda de forts impostos sobre les grans fortunes, particularment impostos sobre herències o patrimonis que passaven a hereus davant la defunció dels propietaris. Roosevelt fou un campió ardent d’aquest tipus de taxació i hi aprofundí extensament en el seu missatge al Congrés del 1907. «Aquest impost», deia, «ajudaria a preservar una igualtat mesurable d’oportunitat per a la gent de generacions que creixen en l’edat adulta... El nostre objectiu és reconèixer allò que Lincoln assenyalà: el fet que hi ha certs aspectes en els quals els homes no són òbviament iguals; però també insistir que hi haja igualtat d’autorespecte i de respecte mutu, una igualtat de drets davant de la llei, i si més no una igualtat aproximada en les condicions sota els quals cada home obté l’oportunitat de mostrar el material que hi ha en ell quan se’l compara amb els seus companys».
L’esperit de la nova era fou, doncs, de reforma, no de revolució. No demanava experiments evolutius o utòpics, sinó l’aplicació continuada i progressiva de mesures adreçades a clars abusos i dissenyada per acomplir resultats tangibles en nom del benestar públic.