Ara és de moda, sancionat per un ús generalitzat i per historiadors eminents, parlar d’Amèrica, triomfant sobre Espanya i posseïdora de noves colònies, com entrada en el segle XX en el paper de «potència mundial», per primera vegada. Potser a aquestes alçades, és inútil protestar contra l’acceptació de la idea. Amb tot, el cert és que des del moment fatal de març del 1775, quan Edmund Burke desplegà davant dels seus col·legues del Parlament Britànic els recursos d’una Amèrica invencible, fins a l’acord de Versalles del 1919 que tancava el drama de la guerra mundial, aquesta nació ha estat una potència mundial, influint amb el seu exemple, les seues institucions, la seua riquesa, comerç, i armes, en el curs dels afers internacionals. I caldria dir també que ni en el camp de l’empresa comercial ni en el de la diplomàcia ha mancat en esperit o enginy.
Quan John Hay, Secretari d’Estat, sentí que un ciutadà americà, Perdicaris, havia estat pres per Raisuli, un bandit marroquí, el 1904, telegrafià el seu brusc missatge: «Volem Perdicaris viu o Raisuli mort». Aquest no era més un eco de la resposta igualment característica del commodore Decatur, «ni un minut», donat gairebé cent anys abans davant dels pirates d’Alger que sol·licitaven temps per considerar si cessarien de depredar de mercaderies americans. No fou tan aviat com el 1844 que el comissari americà, Caleb Cushing, aprofitant la guerra d’opi britànica contra Xina, negocià amb l’Imperi Celestial un tractat comercial reeixit? No exclamà llavors exultant: «Les lleis de la Unió segueixen els seus ciutadans i la seua bandera els protegeix fins i tot dins del domini de l’Imperi Xinès»? No fou gairebé mig segle abans de la batalla de la Badia de Manila del 1898, que el commodore Perry amb una força naval adequada «forçà gentilment Japó a l’amistat amb nosaltres», liderant totes les nacions de la terra en l’obertura d’aquell imperi al comerç d’Occident? Tampoc no és inapropiat en aquest sentit recordar el fet que la Doctrina Monroe celebra el 1923 el seu centenari.
Intrigues franceses a Mèxic blocades.- Entre la guerra per la unió i la guerra amb Espanya, el Departament d’Estat havia tingut més d’una ocasió per representar els drets d’Amèrica entre els poders del món. Tan sols poc després que el conflicte civil arribàs a un final, fou cridat a tractar amb una perillosa situació creada a Mèxic per les ambicions de Napoleó III. Durant l’administració de Buchanan, Mèxic havia caigut en desordre per la pugna dels partits liberal i clerical; el president sol·licitava autoritat per usar tropes americanes per dur a un port pacífic «un naufragi en l’oceà, que deriva mentre és empès per faccions diferents». La nostra pròpia crisi domèstica llavors irrompé.
En observar els Estats Units fortament embolicats en els seus propis problemes, les grans potències, Anglaterra, França, i Espanya, decidiren l’autumni del 1861 de fer mà elles mateixes en la restauració de l’ordre a Mèxic. Arribaren a un acord per imposar les reclamacions dels llurs ciutadans contra Mèxic i per protegir els llurs súbdits que residien en aquella república. Convidaren els Estats Units a unir-s’hi, i, en rebre un refús educat, prepararen una manifestació militar i naval combinat per compte propi. En mig d’aquesta acció Anglaterra i Espanya, en descobrir els propòsits sinistres de Napoleó, retiraren les llurs tropes i li deixaren el camp.
L’emperador francès, era ben sabut, contemplava amb gelosia el creixement dels Estats Units i somniava en establir en l’hemisferi occidental una potència imperial per compensar la república americana. La intervenció per recaptar deutes era tan sols una cobertura per als seus designis més profunds. Despullant-se d’aquesta disfressa eventualment, féu l’arxiduc Maximilià, germà del governant d’Àustria, emperador de Mèxic, i envoltà el seu torn de soldats francesos, malgrat totes les protestes.
Aquest atac insolent sobre la república mexicana, profundament ressentit als Estats Units, fou permès de derivar en el seu curs fins el 1865. En aquella conjuntura el general Sheridan fou despatxat cap a la frontera mexicana amb una gran força armada; el general Grant urgí l’ús de l’exèrcit americà per expulsar els francesos d’aquest continent. El secretari d’estat, Seward, aconsellà la negociació primer, i, aplicant la doctrina Monroe, fou capaç d’imposar Napoleó III la retirada de les seues tropes. Sense el suport de les armes franceses, l’imperi de fireta de Mèxic col·lapsà com una casa de cartes i l’infeliç Maximilià, víctima de l’ambició i intriga franceses, trobà la mort a les mans d’un escamot d’afusellament mexicà.
La compra d’Alaska.- L’afer de Mèxic no havia estat dut a conclusió que el Departament d’Estat era ocupat amb negociacions que resultaren en la compra d’Alaska a Rússia. El tractat de cessió, signat el 30 de març del 1867, afegia als Estats Units un domini de gairebé sis centes mil milles quadrades, un territori més gran que Texas i gairebé tres quartes parts de la mida de la compra de Louisiana. Per bé que era una colònia distant separada del nostre domini continental per mil milles d’aigua, cap qüestió d’«imperialisme» o de «colonització aliena a les doctrines americanes» sembla haver estat elevada en l’època. El tractat fou ratificat promptament pel Senat. El preu de compra, de 7.200.000 $, fou votar per la Cambra de Representants després de la demostració d’un cert ressentiment contra un sistema que l’obligava a apropiar diners per acomplir una obligació en l’elaboració de la qual no havia pres part. Seward, que formulà el tractat, s’alegrà, com digué més endavant, d’haver mantingut Alaska fora de les mans d’Anglaterra.
Interès americà al Carib.- En haver aconseguit aquest triomf diplomàtic, Seward s’adreçà a l’augment del poder americà en una altra direcció. Negocià, amb Dinamarca, un tractat que preveia la compra de les illes de St. John i St. Thomas a les Índies Occidentals, punts estratègics en el Carib per al poder marítim. Aquest projecte, molt després fructificat per altres homes, fou derrotat en aquella ocasió pel refús del Senat a ratificar el tractat. Evidentment no era encara preparat per exercir domini colonial damunt d’altres races.
Gens atemorit per la desventura en polítiques caribenyes, el president Grant defensà calorosament l’adquisició de Santo Domingo. Aquesta petita república havia estat des de feia temps en un estat de desordre general. El 1869 un tractat d’annexió fou conclòs amb el seu president. El document fou transmès per Grant al Senat amb la seua aprovació cordial, tan sols per ésser rebutjat. Gens canviat d’opinió pel resultat d’aquest esforç, continuà a promoure el tema de l’annexió. Fins i tot en el seu darrer missatge al Congrés s’hi referí, dient que el temps tan sols havia demostrat el seny del seu primer curs. L’addició de Santo Domingo a l’esfera americana de protecció fou l’obra d’una generació posterior. El Departament d’Estat, temporalment aturat, hagué d’esperar el seu moment.
Les reclamacions de l’Alabama arbitrades.- De fet, tenia entre mans d’una qüestió molt més seriosa, un tema vexador que provenia de la diplomàcia de la guerra civil. El govern britànic, com ja s’ha assenyalat en altres connexions, havia permès creuers confederats, incloent-hi el famós Alabama, construït en ports britàniques, d’escapar i de depredar el comerç dels estats del Nord. Aquesta acció, denunciada en aquella època pel nostre govern com una greu infracció de neutralitat així com d’un perjudici agreujat a ciutadans americans, conduí primer a protestes i finalment a reiterades reclamacions per danys fets a vaixells i béns americans. Durant molt de temps Gran Bretanya era ferma. El seu secretari d’exteriors negava tota obligació d’entrada, afegint amb certa curtedat que «volia dir d’una vegada per sempre que el govern de Sa Majestat refusa tota responsabilitat per les pèrdues i desitja haver deixat la seua posició perfectament clara». Encara el president Grant no era persuadit que la porta de la diplomàcia, per bé que tancada, fos barrada. Hamilton Fish, el seu Secretari d’Estat, renovà la demanda. Finalment aconseguí del govern britànic el 1871 el tractat de Washington que preveia l’arbitratge no merament de l’Alabama i d’altres reclamacions sinó de tots els punts de controvèrsia entre els dos països.
El tribunal d’arbitratge així autoritzat seia a Ginebra, a Suïssa, i després d’una revisió llarga i acurada dels arguments de totes dues bandes concedí als Estats Units la galdosa suma de 15.500.000 $ que s’havia de distribuir entre els reclamants americans. Els danys així concedits eren enormes, inqüestionablement més enormes que no pas ho requeria una justícia estricta i no és sorprenent que aquella decisió evocàs tan comentari advers a Anglaterra. Amb tot, el prompte pagament pel govern britànic agranà tot d’una un gran núvol de mal sentiment a Amèrica. A més, l’espectacle de dues poderoses nacions triant la via d’arbitratge pacífic per resoldre una agra diputa semblava un senyal feliç, per bé que il·lusió, d’un mètode modern d’evitar l’arbitratge de la guerra.
Samoa.- Si el Senat tenia dubtes al principis sobre la saviesa d’adquirir punts estratègics de poder naval en mars distants, no es pot dir el mateix del Departament d’Estat o d’oficials navals. El 1872 el comandant Meade, de la flota dels Estats Units, amatent a la importància d’estacions de carbó fins i tot a mig oceà, féu un acord comercial amb el cap de Tutuila, una de les illes samoanes, molt més enllà de l’equador, al Pacífic Sud, més a prop d’Austràlia que de Califòrnia. Aquest acord, que preveia, entre d’altres casos, el nostre ús del port de Pago Pago com a base naval, fou canviat sis anys més tard a un tractat formal ratificat pel Senat.
Aquesta empresa no podia escapar els ulls vigilants d’Anglaterra i Alemanya, totes dues conscients del curs del poder marítim en la història. L’emperador alemany, aprofitant com a pretext una disputa entre el seu cònsol en les illes i un rei nadiu, presentà reclamació a un interès en el grup samoà. Anglaterra, conscient dels perills que derivaven de posicions alemanyes en les mars del sud tan a prop d’Austràlia, no era contenta de restar al marge. Així s’esdevingué que tots tres països enviaren vaixells de combat a aigües samoanes, amenaçant d’una crisi que fou afortunadament evitada amb un acord amistós. Si, com s’ha afirmat, Alemanya cobejava la nació de reptar el poder marítim americà llavors i allà, la presència de vaixells britànics haurien d’haver fos aquell somni.
El resultat de l’afer fou un acord tripartit amb el qual les tres potències el 1889 emprenien un protectorat sobre les illes. Però el control conjunt resultà insatisfactori. Hi havia una fricció constant entre els alemanys i els anglesos. En ésser les esferes d’autoritat vagues i motiu de disputa, el pla hagué d’ésser abandonat al cap de deu anys. Anglaterra s’hi retirà directament, deixant a Alemanya totes illes excepte Tutuila, que fou cedida directament als Estats Units. Així un dels millors ports del Pacífic, per intens delit de la flota americana, passà permanentment sota domini americà. Un altre triomf de la diplomàcia fou assentat a crèdit del Departament d’Estat.
Cleveland i afer de Veneçuela.- En les relacions amb Sud-Amèrica, així com en les del Pacífic distant, la diplomàcia del govern de Washington fou posada a prova. Durant un temps hi havia hagut una disputa entre Anglaterra i Veneçuela sobre la frontera occidental de la Guiana britànica i, a instància de Veneçuela, havia pres un interès viu en la contesa. El 1895 el president Cleveland veia que Gran Bretanya no cediria ni a una sola de les peticions. Després d’escoltar els arguments de Veneçuela, el seu secretari d’estat, Richard T. Olney, en una nota no massa conciliadora, sol·licità el govern britànic si era disposat a un arbitratge dels punts en controvèrsia. Aquesta demanda fou acompanyada amb un advertiment en el sentit que els Estats Units no permetrien que cap potència europea contestàs la seua hegemonia en aquest hemisferi. «Els Estats Units», deia el secretari, «és pràcticament sobirà en aquest continent i el seu fiat és llei entre els subjectes als quals limita la seua interposició... Els seus infinits recursos, combinats amb la seua posició isolada, els fan amos de la situació i pràcticament invulnerables contra qualsevol o contra totes les altres potències».
La resposta evocada del govern britànic per aquesta forta declaració fou ferma i clara. La doctrina Monroe, deia, fins i tot si no era tan àmpliament estirada per interpretació, no era vinculant en dret internacional; la disputa amb Veneçuela era una matèria d’interès merament de les parts implicada; i l’arbitratge de la qüestió era impossible. Aquesta respostà provocà el missatge sorprenent del president Cleveland del 1895. Sol·licità el Congrés de crear una comissió autoritzada per esbrinar amb recerques la veritable frontera entre Veneçuela i la Guiana britànica. Afegia que seria el deure d’aquest país «resistir per tot mitjà en el seu poder, com una agressió deliberada contra els seus drets i interessos, l’apropiació per Gran Bretanya de qualsevol terra o de l’exercici de jurisdicció governamental de qualsevol territori que, després de la investigació, s’haja determinat de dret com a pertanyent a Veneçuela». El caràcter seriós d’aquesta declaració l’entenia profundament. Afirmava que era conscient de les seues responsabilitats, deixant entendre que la guerra, per deplorable que fos, no era comparable a «una submissió supina al tort i la injustícia i la consegüent pèrdua d’auto-respecte i honor nacionals».
La nota de desafiament que recorria aquest missatge, saludat amb crits aguts d’entusiasme en molts cercles, era vista en altres rodals com un portent de guerra. Diaris responsable de tots dos països parlaven d’una resolució armada de la disputa com a inevitable. El Congrés creà la comissió i destinà diners a la investigació; un cos d’homes instruïts fou nomenat per determinar els mèrits de les reclamacions frontereres en conflicte. El govern britànic, sord al clam de la secció bel·licosa de la premsa londinenca, deplorà l’incident, replicà cortesament de manera afirmativa a una sol·licitud d’ajut en la recerca de proves, i finalment accedí a la proposta que el tema s’hauria de sotmetre a arbitratge. El resultat d’aquesta disputa un cert perillosa no contribuí poc a la reputació de Cleveland com a «representant esterlí del veritable esperit americà». Això no fou disminuït quan el tribunal d’arbitratge trobà que Gran Bretanya era en tot el dret en les seues reivindicacions territorials contra Veneçuela.
L’annexió de Hawaii.- Mentre era dedicat a la perillosa controvèrsia de Veneçuela, el president Cleveland es veié obligat per un estrany gir d’esdeveniments a considerar l’annexió de les illes hawaiianes del Pacífic Mitjà. Durant més de mig segle missioners americans havien estat actius en convertir els nadius a la fe cristiana i emprenedors homes de negocis americans havien desenvolupat les fèrtils plantacions de sucre. Tant el Departament d’Estat com el Departament de Marina eren plenament conscients de la relació estratègica de les illes amb el creixement del poder marítim i contemplaven amb preocupació qualsevol desenvolupament que probablement les dugués a un altre domini.
El país en general n’era indiferent, però, fins el 1893, quan una revolució, encapçalada per americans, esclatà, acabant amb l’enderrocament del govern nadiu, l’abolició de la monarquia primitiva, i la retirada de la reina Liliuokalani a la vida privada. Aquesta crisi, una repetició de l’afer de Texas en un teatre petit, fou immediatament seguida d’una demanda del nou govern hawaiià per a l’annexió als Estats Units. El president Harrison contemplava amb favor la proposta, negocià el tractat d’annexió, i el presentà a l’aprovació del Senat. Allà hi restava quan el seu mandat arribava al final.
El successor de Harrison, Cleveland, era ben sabut, tenia dubtes quant a la propietat de l’acció americana a Hawaii. Amb l’objectiu de fer una investigació sobre la matèria, envià un comissionat especial a les illes. D’acord amb el report del seu agent, Cleveland arribà a la conclusió que «la revolució al regne insular havia estat acomplida amb l’ús impropi de les forces armades dels Estats Units i que el tort s’havia de corregir amb una restauració de la reina al seu tron». En ésser així la seua convicció madurada, per bé que els fets damunt dels quals recolzava eren calorosament controvertits, no pogué fer res més que retirar el tractat del Senat i tancar l’incident.
Per als republicans aquesta disposició aguda i gentil dels llurs plans, realitzada d’una manera que impugnava els motius d’un president republicà, no era res més que «una traïció als interessos americans». En la llur plataforma del 1896 deixaven clara la llur posició: «La nostra política exterior hauria d’ésser tothora ferma, vigorosa, i dignificada i tots els nostres interessos en l’hemisferi occidental curosament vigilats i custodiats. Les Illes Hawaiianes haurien d’ésser controlades pels Estats Units i a cap potència estrangera s’hauria de permetre d’interferir-hi». No hi havia equívoc en aquesta visió del tema. Com que el vot en l’elecció donà sanció popular a les polítiques republicanes, el Congrés, per resolució conjunta, aprovada el 6 de juliol del 1898, annexionà les illes als Estats Units i més tard hi conferí la forma territorial ordinària de govern.
Primeres relacions americanes amb Cuba.- L’any que posà Hawaii finalment sota la bandera americana semblantment dugué a conclusió una altra llarga controvèrsia sobre una posició similar en l’Atlàntic, un dels darrers romanents de l’abans gloriós imperi espanyol – l’illa de Cuba.
Durant un segle el Departament d’Estat havia mantingut un ull preocupat per aquesta base de poder, coneixent plenament bé que tant França com Anglaterra, ja ben establertes a les Índies Occidentals, havien fixat també l’atenció en Cuba. En l’administració del president Fillmore s’havien unit per proposar als Estats Units un tractat tripartit que garantís Espanya en la seua no massa certa possessió. Aquesta proposta, directament refusada, forní l’ocasió per a una afirmació de la política americana que resistí la prova de tots els anys que seguiren; és a dir, que l’afer era exclusivament entre Espanya i els Estats Units.
En aquella llarga contesa en els Estats Units per l’equilibri de poder entre el Nord i el Sud, líders de la darrera secció sovint pensaven d’introduir Cuba en la unió per compensar els estats lliures. Una oportunitat per anunciar les llurs intencions públicament la forní el 1854 la controvèrsia sobre la captura d’un vaixell americà per les autoritats cubanes. En aquella ocasió tres representants exteriors americans, estacionats a Madrid, París, i Londres respectivament, celebraren una conferència i emeteren el celebrat «Manifest d’Ostend». S’uniren en declarar que Cuba, per la seua posició geogràfica, formaven part dels Estats Units, que la possessió per una potència estrangera era enemiga als interessos americans, i que s’havia de fer un esforç per comprar l’illa a Espanya. En cas que el propietari refusàs de vendre, concloïen, amb una flor amenaçadora, «per tota llei, humana i divina, serem justificats d’arrabassar-la a Espanya si posseïm la capacitat». Aquesta sorprenent proclamació al món fou promptament desautoritzada pel govern dels Estats Units.
Revolucions a Cuba.- Durant gairebé els vint anys posteriors la qüestió cubana reposà. Llavors fou reviscuda d’una altra forma durant les administracions del president Grant, quan els nadius eren dedicats a una revolta destructiva contra oficials espanyols. Durant deu anys – 1868-78 – una guerra de guerrilles recorregué l’illa. Ciutadans americans, en virtut de les llurs antigues tradicions de democràcia, simpatitzaven naturalment amb una guerra d’independència i auto-govern. Expedicions per ajudar els insurgents foren enllestides secretament des de ports americans. Armes i subministraments eren introduïts de contraban a Cuba. Soldats de fortuna americans se’ls unien a files. L’aplicació de la neutralitat contra els amics de la independència cubana, tasca gens plaent per a un president simpatitzant, la protecció de vides i propietat americanes en l’àrea revolucionària, i qüestions semblants mantingueren el nostre govern ocupat amb Cuba durant tota una dècada.
Una breu calma dels desordres cubans fou seguida el 1895 per una renovació del moviment revolucionari. La contesa entre els rebels i les tropes espanyoles, marcada per una crueltat extrema i un total menyspreu de vides i propietats, excedia tots els límits de decència, i una vegada més elevava les velles qüestiones que havien turmentat l’administració de Grant. Gomez, el líder de la revolta, amb la intenció de provocar la interferència americana, desolà el país a foc i espasa. Amb una proclamació del 6 de novembre del 1895, ordenava la destrucció de plantacions de sucre i connexions ferroviàries i el tancament de totes les fàbriques de sucre. L’obra de ruïna fou completada pel general espanyol, Weyler, que concentrà els habitants de regions rurals en camps militars, on hi morien a centenars de malaltia i inanició. Històries de les atrocitats, prou roïnes en forma simple, esdevenien espantoses quan eren transmutades en noticiaris americans i commogueren profundament les simpaties del poble americà. Es predicaven sermons sobre les malifetes espanyoles; oradors exigien que els cubans rebessen suport «en la lluita lluita heroica per la independència»; diaris, menyspreant les formes ordinàries de negociació diplomàtic, blasmaven la mediació i exigien la intervenció i la guerra si calia.
La política del president Cleveland.- Cleveland trià la via de la pau. Ordenà l’observació de la norma de neutralitat. Declinà d’actuar d’acord amb una resolució del Congrés a favor d’atorgar als cubans els drets de bel·ligerants. Preocupat de dur ordre a la agitada illa, oferí a Espanya els bons oficis dels Estats Units com a mediador de la contesa – una oferta refusada pel govern espanyol amb el comentari general que el president Cleveland podria ésser més vigorós en posar fi a l’ajut il·legal en diners, armes, i subministraments, aportats als insurgents per simpatitzants americans. Amb la qual cosa el president tornà al curs que s’havia marcat, deixant «la molèstia pública» al seu successor, el president McKinley.
Polítiques republicans.- Els republicans el 1897 es trobaven en una posició d’emprar aquella «ferma, vigorosa i dignificada» política exterior que havien aprovat en la llur plataforma. Havien declarar: «En haver perdut el govern espanyol el control de Cuba i en ésser incapaç de protegir la propietat o vides de ciutadans americans residents o de complir amb les seues obligacions de tractat, creiem que el govern dels Estats Units hauria d’usar activament la seua influència i bons oficis per restaurar la pau i donar independència a la illa». La propietat americana a Cuba a la qual es referien els republicans en la llur plataforma pujava llavors més de cinquanta milions de dòlars; el comerç amb l’illa arribava a més de cent milions anualment; i les reclamacions de ciutadans americans contra Espanya per propietat destruïda feien un total de setze milions. Als precs humanitaris que feien una crida tan efectiva als cors del poble americà, s’afegia doncs consideracions pràctiques de gran pes.
El president McKinley negocia.- Davant de la marea creixent d’opinió popular a favor d’una acció ràpida, dràstica, i positiva, McKinley trià primer la via de la diplomàcia. Poc temps després de la seua inauguració formulà davant del govern espanyol una protesta dignificada contra les seues polítiques a Cuba, obrint així un joc d’estira i arronsa amb els ministres suaus de Madrid. Els resultats del bescanvi de notes fou la destitució del nociu general Weyler, el nomenament d’un governador general de mètodes menys sanguinaris, un canvi en la política de concentrar civils en camps militars, i finalment una promesa d’«autonomia» per a Cuba. No hi ha pas dubte que el govern espanyol s’afanyava a evitar una guerra que tan sols podia tindre un resultat. El representant americà a Madrid, el general Woodford, era convençut que una pressió ferma i pacient hauria resultat en la rendició final de Cuba pel govern espanyol.
Els indidents de De Lome i del Maine.- Aquesta política fou derrotada pels esdeveniments. El febrer del 1898, una lletra privada pel señor de Lome, l’ambaixador espanyol a Washington, que expressava menyspreu pel president dels Estats Units, fou furtada de la posta i passà a les mans d’un periodista, William R. Hearst, qui la publicà al món. En l’estat excitat de l’opinió americà, pocs pararen atenció a la greu infracció a la cortesia diplomàtica comesa per obrir correspondència privada. El govern espanyol es veié obligat a destituir De Lome, condemnant així oficialment la seua conducta.
En aquest punt una crisi molt més greu posà les relacions pacífics dels dos països negociadors en clar perill. El 15 de febrer, el vaixell de combat Maine, situat al port de l’Havana, fou volat i enfonsat, duent a la mort dos oficials i dos-cents cinquanta-vuit membres de la tripulació. Aquesta tragèdia, adscrita pel públic americà a la malvolença d’oficials espanyols, agità profundament una nació ja furiosa. Quan, el 21 de març, una comissió d’investigació reportà que el malaurat vaixell havia estat volat per una mina submarina que al seu torn havia encès algunes de les bodegues del vaixell, les pitjors sospites semblaven confirmades. Si algú era inclinat a ésser indiferent a la guerra cubana d’independència, ara era rebut amb el crit vehement: «Recordau el Maine!».
Concessions espanyoles.- Encara el Departament d’Estat, sota la mà ferma de McKinley, seguia el camí de la negociació, amb Espanya resultant més flexible i més disposada a promeses de reforma a la illa. A començament d’abril, però, hi arribava un canvi decidit en el tenor de la diplomàcia americana. El 4, McKinley, evidentment convençut que promeses no volien dir fets, instruïa el nostre representant a Madrid d’advertir el govern espanyol que, com que no s’havia ofert cap armistici efectiu als cubans, dipositaria tota la qüestió al Congrés. Aquesta decisió, tothom ho sabia, pel temperament del Congrés, suposava guerra – una perspectiva que excitava totes les potències europees. El Papa prengué un interès actiu en la crisi. França i Alemanya, preveient per un llarga experiència en política mundial un augment del poder i prestigi americans a través de la guerra, provaren d’evitar-ho. Espanya, desesperada i conscient de la seua feblesa, finalment despatxà al president una nota que prometia suspendre hostilitats, convocar un parlament cubà, i concedir tota l’autonomia que se li pogués raonablement sol·licitar.
El president McKinley crida a la guerra.- Per raons pròpies – raons que no s’han explicat mai plenament – McKinley ignorà al programa final de concessions presentat per Espanya. En el mateix moment que les seues pacients negociacions semblaven dur ple fruit, es desvià profundament del seu curs i llençà el país a la guerra en enviar al Congrés el seu missatge militant de l’11 d’abril del 1898. Sense fer pública la darrera nota que havia rebut d’Espanya, declarava que era dut al final del seu esforç i que la causa era en mans del Congrés. La humanitat, la protecció de ciutadans i propietat americanes, els perjudici al comerç i negoci americans, la incapacitat d’Espanya de dur una pau permanent a l’illa – aquestes foren les raons d’acció que l’induïen a sol·licitar autoritat per emprar forces militars i navals per establir un govern estable a Cuba. Eren suficients per a un pública que ja s’estrenyia la corretja.
La resolució del Congrés.- No hi havia cap dubte del resultat quan el tema fou retirat de la diplomàcia i posat a càrrec del Congrés. S’introduïren aviat resolucions a la Cambra de Representants que autoritzaven el president d’emprar força armada per garantir pau i ordre a l’illa i «establir per l’acció lliure del poble d’allà un govern estable i independent propi». A la forma i esperit d’aquesta proposta els demòcrates i populistes fere excepció. Al Senat, on eren més forts, la llur posició s’havia de mesurar amb l’estreta majoria republicana. Tal com feia finalment la resolució, la independència de Cuba era reconeguda; Espanya era cridada a renunciar a la seua autoritat i a retirar-se de l’illa; i el president era capacitat per emprar la força fins al límit necessari per fer efectives les resolucions. A més, els Estats Units negaven «cap disposició o intenció d’exercir sobirania, jurisdicció, o control sobre la dita ella excepte per a la pacificació». L’acció final fou aprovada pel Congrés el 19 d’abril del 1898, i ratificada pel president l’endemà.
Guerra i victòria.- Esdeveniments corprenedors hi seguiren en ràpida successió. L’armada, com a resultat en no petita mesura de l’alerta de Theodore Roosevelt, secretari adjunt del Departament, era preparada per la prova de combat. L’1 de maig, el commodore Dewey a la badia de Manila castigà la flota espanyola, marcant el final del domini espanyol a les Filipines. El 3 de juliol, la flota espanyola sota l’almirall Cervera, en provar d’escapar de l’Havana, fou completament destruïda per forces americanes sota el commodore Schley. El 17 de juliol, Santiago, envestida per tropes americans sota el general Shafter i bombardada pels vaixells americans, abandonava la lluita. El 25 de juliol, el general Miles desembarcava a Puerto Rico. El 13 d’agost, el general Merritt i l’almirall Dewey s’apoderaven de Manila per assalt. La guerra era acabada.
El protocol de pau.- Espanya ja havia pres coneixement de durs fets. Tan aviat com el 26 de juliol del 1898, actuant a través de l’ambaixador francès, M. Cambon, el govern de Madrid s’adreçava al president McKinley per a una declaració dels termes en els quals les hostilitats podien ésser dutes a conclusió. Després d’alguna escaramussa Espanya cedí reticent a l’ultimàtum. El 12 d’agost, el protocol preliminar de pau fou signat, estipulant que Cuba hauria d’ésser lliure, Puerto Rico cedit als Estats Units, i Manila ocupada per tropes americans a l’espera del tractat formal de pau. L’1 d’octubre, els comissaris dels dos països es reuniren a París per aconseguir l’acord final.
Negociacions de pau.- Quan el dia de la primera sessió de la conferència arribà, el govern de Washington aparentment no s’havia aclarit quant a la disposició final de les Filipines. Potser, abans de la batalla de la badia de Manila, ni deu mil persones als Estats Units sabien o es preocupaven d’on eren les Filipines. Certament no hi havia l’autumni del 1898 cap opinió decidida quant a què fer amb els fruits de la victòria de Dewey. El president McKinley sens dubte expressava el sentiment del poble quan afirmava als comissaris de pau les vespres de la llur partida que no hi havia hagut originàriament cap pensament de conquesta al Pacífic.
La marxa d’esdeveniments, afegia, havia imposat noves càrregues al país. «D’incidència per a la nostra possessió a les Filipines», deia, «és l’oportunitat comercial a la qual l’estatisme americà no pot ésser indiferent. És just emprar qualsevol mitjà legítim per a l’ampliació del comerç americà». Per aquesta raó orientà els comissaris a acceptar no pas menys que la cessió de l’illa de Luzon, la principal del grup filipí, amb el seu port de Manila. No fou fins la darreria d’octubre que definitivament els instruí de sol·licitar l’arxipèlag sencer, en la teoria que l’ocupació de Luzon sola no es podia justificar «per raons polítiques, comercials, o humanitàries». Aquesta desviació de la lletra del protocol de pau fou amargament ressentida pels agents espanyols. Fou amb pesadesa de cor que rendiren el darrer signe de l’antic domini d’Espanya del Pacífic llunyà.
Els termes finals de la pau.- El tractat de pau, tal com s’acordà finalment, abastava els termes següents: la independència de Cuba; la cessió de Puerto Rico, Guam, i les Filipines als Estats Units; l’acord de reclamacions formulades pels ciutadans de tots dos països; el pagament de vint milions de dòlars a Espanya per part dels Estats Units per les Filipines; i la determinació de l’estatus dels habitants del territoris cedits pel Congrés. La gran decisió s’havia fet. El tema era en les mans del Senat on els demòcrates i els populistes mantenien l’equilibri de poder sota el requeriment dels dos terços de vot per a la ratificació.
La contesa d’Amèrica sobre el Tractat de Pau.- La publicació del tractat que implicava els Estats Units en l’administració de colònies distants dirigí les marea canviant de l’opinió pública cap a dos canals diferents: suport a la política i oposició. La tendència en la direcció republicana, llargament en el sentit marcat pel tractat, ara es feia oberta. Potser una majoria dels homes més alts dels consells del partit havien passat pel canvi de cor reflectit en les lletres de John Hay, secretari d’Estat. L’agost del 1898 havia assenyalat, en una lletra amistosa a Andrew Carnegie, que simpatitzava amb l’oposició d’aquest a l’«imperialisme»; però afegia ràpidament: «L’única qüestió en la meua ment és fins a quin punt ens és possible de retirar-nos de les Filipines». El novembre del mateix any escrivia a Whitelaw Reid, un dels comissionats de pau a París: «Hi ha un atac salvatge i frenètic ara en curs a la premsa contra tota la transacció filipina. Andrew Carnegie realment sembla fora de si... Però tota aquesta confusió de llengües farà camí. El país aplaudirà la resolució a la qual s’ha arribat i retornaren en el paper d’herois conqueridors amb les ‘celles lligades amb roure’».
El senador Beveridge d’Indiana i el senador Platt de Connecticut, acceptant el veredicte de la història com la prova del destí manifest, cridaren a un suport inqüestionat a l’administració en el seu pas final. «Tota expansió del nostre territori», deia el darrer, «ha estat d’acord amb la llei irresistible del creixement. Ja no podíem resistir les expansions successives amb les quals hem crescut fins a ésser la nació més forta de la terra com un arbre no pot resistir el seu creixement. La història d’expansió territorial és la història dels nostres progrés i glòria nacionals. És matèria d’orgull, i no de lament. Hauríem de celebrar que la Providència ens ha donat l’oportunitat d’estendre la nostra influència, les nostres institucions, la nostra civilització a regions que fins ara ens eren tancades, més que no pas d’esforçar-nos per esquivar els seus designis».
Aquesta doctrina fou salvatgement atacada per contraris a la política de McKinley, amb més d’un republicà ferm unint-se a la majoria de demòcrates en la denúncia del tractat com una desviació dels ideals de la república. El senador Vest introduí al Senat una resolució que «sota la Constitució dels Estats Units, no s’atorga cap poder al govern federal per adquirir territori que haja d’ésser retingut i governat permanentment com a colònies». El senador Hoar, de Massachusetts, la llarga i honorable carrera del qual donava pes als seus mots més lleugers, investí contra tot el procediment i fins al final dels seus dies creia que la nova deriva en rivalitat amb nacions europees com a potència colonial era carregada d’un perill genuí. «Els nostres amics imperialistes», deia, «semblen haver oblidat l’ús del vocabulari de la llibertat. Parlen de donar bon govern. ‘Els donarem tal govern com creguem que hi siguen aptes’. ‘Els donarem un govern millor que el que tenien abans’. Per què, senyor President, una frase que traspua per a un home lliure i un poble lliure el més agullonador dels insults. En aquella petita frase, com una llavor, es conté el germen de tot despotisme i de tota tirania. El govern no és un regal. El govern lliure no es dóna per tots els poders fosos del cel i de la terra. És un dret natural. Pertany, com deien els nostres pares, i com els llurs infants deien, com Jefferson deia, i com el president McKinley deia, a la natura humana mateixa».
El Senat, més conservador en la qüestió de l’annexió que la Cambra de Representants integrada per homes tot just elegits en l’agitada campanya del 1896, deliberà sobre la ratificació del tractat. Els demòcrates i populistes foren especialment recalcitrants. El sr. Bryan corregué a Washington i posà la seua influència personal a favor d’una ràpida acció. El patriotisme requeria ratificació, es deia en un racó. El país desitja la pau i el Senat no hauria d’endarrerir-la, s’urgia en un altre. Finalment, el 6 de febrer del 1899, la majoria requerida de dos terços fou aplegada, i més d’un senador que votà pel tractat, però, compartia els auguris del senador Hoar pel que fa als «perills d’imperialisme». De fet en aquell moment els senadors aprovaren una resolució que declarava que la política que s’adoptaria a les Filipines era encara una qüestió oberta, deixant al futur, d’aquesta manera, la possibilitat de retractar-s’hi.
L’attitud d’Anglaterra.- La guerra espanyola, mentre acomplia els objectius simples dels qui llençaren la nació en aquell curs, com tota altra guerra, produí resultats completament imprevistos. En primer lloc, exercí una profunda influència en la deriva d’opinió entre les potències europees. A Anglaterra, la simpatia amb els Estats Units fou des del principi positiva i explícita. «L’estat de sentiment ací», escrivia el sr. Hay, llavors ambaixador a Londres, «és el millor que mai he conegut. Des de cada racó me n’arriben les proves. La família reial per costum i tradició és curosíssima a no trencar les normes de neutralitat estricta, però fins i tot entre ells no trobi res més que cordial amabilitat i – fins al punt que siga consistent amb la propietat – simpatia. Entre els líders polítics de totes dues bandes no trob tan sols simpatia sinó un desig un xic abraonat que ‘els altres col·legues’ no semblen més amigables».
Joseph Chamberlain, el distingit estadista liberal, pensant sens dubte en la situació colonial, deia en un discurs polític en el mateix inidi de la guerra que el proper deute dels anglesos «és establir i mantindre vincles d’unitat permanent amb els nostres parents de l’altra banda de l’Atlàntic... Fins i tot aniria tan lluny per dir que, per terrible que puga ésser la guerra, fins i tot si la guerra es podria comprar barata si, amb una gran i noble causa, els Estels i les Franges i la Union Jack onejassen plegades sobre una aliança anglo-saxona». Per a l’ambaixador americà afegia significativament que «no li importava gens què en dirien en el continent», que era una altra forma d’expressar que l’advertiment a Alemanya i França era suficient. Aquesta amistosa opinió anglesa, tan útil per als Estats Units quan una aliança de potències per donar suport a Espanya era més possible, eliminà totes les pors quant a les conseqüències de la guerra. Henry Adams, recordant dies d’humiliació a Londres durant la guerra civil, quan el seu pare era l’ambaixador americà, fredament remarcava que era «l’aparició sobtada d’Alemanya com a terror ferotge» la que «atemorí Anglaterra fins a dur-la als braços d’Amèrica»; però el resultat net de mantindre el camp lliure per a un fàcil triomf de les armes americanes fou de tota manera apreciat a Washington on, malgrat la calma exterior, les pors de complicacions americanes no foren mai absents.
La revolta filipina contra el domini americà.- En l’esfera de política interior, així com en el camp de les relacions exteriors, el resultat de la guerra espanyola exercí una influència marcada. Introduïa tot d’una problemes d’administració colonial i dificultats per ajustar relacions comercials amb els domini llunyans. Això fou a més complicat des del principi per l’esclat d’una insurrecció contra la sobirania americana a les Filipines. El líder de la revolta, Aguinaldo, havia estat convidat a unir-se a les forces americanes per enderrocar el domini espanyol, i havia assumit, aparentment sense raó, que la independència seria el resultat de les operacions conjuntes. Quan li arribaven les notícies que la bandera americana havia substituït la bandera espanyola, el seu ressentiment era agut. El febrer del 1899, hi hagué una lleu col·lisió entre els seus homes i alguns soldats americans. El conflicte així iniciat fou seguit per combats greus que finalment s’encongiren en una guerra de guerrilles enutjosa que durà tres anys i costà força en homes i diners. Foren comeses atrocitats pels insurgents nadius i, trist és de dir, foren retornades en espècie; fou sostingut en defensa de l’exèrcit que les normes ordinàries de guerra no comportaven terror per a homes acostumats a combatre com salvatges. Debades McKinley assegura els filipins que les institucions i lleis establertes a les illes serien designades «no per a la nostra satisfacció o per a l’expressió de les nostres opinions teòriques, sinó per a la felicitat, pau, i prosperitat del poble de les Illes Filipines». Res més que la pressió militar podia aturar els revolucionaris bel·licosos.
Atacs a l’«imperialisme» republicà.- La insurrecció filipina, seguida tan ràpidament a la ratificació del tractat amb Espanya, mogué els oponents americans a les polítiques colonials de McKinley a redoblar la llur denúncia del que denominaven de gust «imperialisme». El senador Hoar fou més càustic de l’habitual en la seua condemna del nou curs. La revolta contra el domini americà no féu més que convèncer-lo de la follia amagada en les primeres mesures fatals. Arreu veia una conspiració de silenci i injustícia. «No he pogut descobrir en els discursos, públics o privats, dels defensors d’aquesta guerra», sostenia en el Senat, «o en la premsa que els dóna suport, una sola expressió arreu d’un desig de fer justícia al poble de les Illes Filipines, o un desig de fer conèixer al poble dels Estats Units la veritat del cas... Les consignes, les crides i les frases carregades que omplen el llur discurs és un domini plenament mesquí. Signifiquen un domini perpetu... No hi ha ni un d’aquests cavallers que no s’alce en el seu lloc i afirme que fis fos filipí no faria exactament com fan els filipins; que no els menysprearia si fessen altrament. Això com a mínim ho deuen per respecte a la història morta i soterrada – la història morta i soterrada en la mesura que la puguen occir i soterrar – del llur país». En la línia de suggeriments pràctics, el senador oferia com a solució del problema: el reconeixement de la independència, ajut en l’establiment d’autogovern, i convida a totes les potències a unir-se en garantia de la llibertat de les illes.
La resposta republicana.- A McKinley i els seus partidaris, dedicats a una lluita sanguinària per mantindre la supremacia americana, tot aquest discurs no era més que quixotesc; era ben a prop de traïdorenc. Assenyalaven els obstacles pràctics en la línia d’un autogovern uniforme per a una col·lecció de set milions de persones que anaven en civilització des dels muntanyencs més ignorants als habitants altament cultivats de Manila. Els incidents de la revolta i de la seua repressió, admetien, eren prou dolorosos; però encara res comparat amb el caos que seguiria a l’intent d’un poble que mai no havia experimentat en aquestes matèries l’establiment i sosteniment d’institucions democràtiques. Preferien més aviat el procés gradual d’adaptar els habitants de les illes a l’autogovern. Aquests curs, a ulls llurs, malgrat que menys poètic, era més harmoniós amb els ideals d’humanitat. En haver-s’hi posat, ho seguiren continuadament fins al final. Primer, aplicaren la força sense treva fins a la supressió de la revolta. Després dedicaren tant de geni a l’administració colonial com pogueren aplegar per al desenvolupament del govern civil, el comerç, i la indústria.
La rebel·lió boxer a Xina.- Per a una nació amb un comerç d’escala mundial, continuadament creixent, mentre el progrés de les indústries interiors redoblaven el zel per a nous mercats, l’aïllament era òbviament impossible. Mai no fou això més clar que el 1900 quan una revolta nadiua contra els estrangers a Xina, coneguda com l’aixecament boxer, obligà els Estats Units a unir-se a les potències d’Europa en una expedició militar i un acord diplomàtic. Els boxers, una associació xinesa, havien dut a terme per un temps una campanya d’odi contra tots els estrangers en l’imperi celestial, cridant els nadius a alçar-se en ira patriòtica i expulsar els forasters que, segons deien, «laceraven Xina com tigres». L’estiu del 1900 la revolta flamejà en fets de crueltat. Missioners i mercaders eren assassinats a les províncies; delegacions estrangeres eren lapidades; l’ambaixador alemany, un dels estrangers més cordialment menyspreat, fou mort als carrers de Pekín; per tota aparença una guerra paorosa d’extermini havia començat. El mes de juny gairebé cinc-cents homes, dones, i infants, que representaven totes les nacions, eren assetjats als barris britànics de Pekín sota foc constant de canons xinesos i en perill d’una mort terrible.
Intervenció a Xina.- Res més que l’arribada de forces armades, constituïdes per soldats i marines japonesos, russos, britànics, americans, francesos, impedí la destrucció dels castigats estrangers. Una vegades les tropes forasteres eren en possessió de la capital xinesa, sorgiren qüestions diplomàtiques del caràcter més delicat. Durant més de mig segle, les potències imperials d’Europa havien estat retallant l’imperi xinès, prenent-s’hi territori, concessions ferroviàries, drets miners, ports, i privilegis comercials a expenses de l’enorme però indefensa víctima. Els Estats Units era l’única entre les grans nacions que, si bé tan zelosa com qualsevol altre en l’objectiu del comerç pacífic, s’havia abstingut d’apoderar-se de territori o de ports xinesos. A més, el Departament d’Estat havia urgit els països europeus de tractar Xina amb correcció, respectar-ne la integritat territorial, i donar-hi privilegis comercials iguals als de totes les nacions.
La política americana de «porta oberta».- L’autumni del 1899, el secretari Hay havia adreçat a Londes, Berlín, Roma, Tòkio i St. Petersburg la seua famosa nota sobre la política de «porta oberta» a Xina. En aquest document proposava que els tractats portuaris i interessos creats existents dels diversos països estrangers havien d’ésser respectats; que s’hauria de permetre al govern xinès d’estendre aranzels en tots els ports detinguts per potències estrangeres excepte els pocs ports francs; i que no hi hauria d’haver discriminació en les tarifes ferroviària i portuàries entre els ciutadans de països estrangers que operassen en l’imperi. A aquests principis els governs interpel·lats pel sr. Hay, accediren finalment amb un reticència evident.
D’acord amb aquesta base proposà l’acord que havia de seguir l’aixecament boxer. «La política del Govern dels Estats Units», deia a les grans potències, l’estiu del 1900, «és certa una solució que puga comportar seguretat i pau permanents a Xina, preservar l’entitat territorial i administrativa xinesa, protegir tots els drets garantits a potències amigues per tractat i dret internacional, i salvaguardar per al món el principi de comerç igual i imparcial amb totes les parts de l’imperi xinès». Aquest era un advertiment amistós al món que els Estats Units no s’unirien a un remenat per castigar els xinesos retirant-los més territori. «El moment que actuàrem», deia el sr. Hay, «la resta del món s’aturà i finalment arribà al nostre terreny; i el govern alemany, que és generalment brutal però rarament ximple, recuperà el seny, i baixà de l’arbre».
En prendre aquesta posició, el Secretari d’Estat no feia més que reflectir el sentit comú d’Amèrica. «Som, és clar», explicava, «oposats al desmembrament d’aquell imperi i no creiem que l’opinió pública dels Estats Units justificàs aquest govern en prendre part en el gran joc d’espoliació que ara té lloc». Fortes indemnitzacions foren recaptades per les potències europees de Xina pels danys infligits als llurs ciutadans pels boxers; però els Estats Units, en trobar la suma concedida excessiva per les reclamacions legítimes, retornà l’equilibri en la forma d’un fons que s’havia d’aplicar a l’educació d’estudiants xinesos en universitats americanes. «M’estim més, crec», deia el sr. Hay, «ésser l’entabanat de Xina que el col·lega del Kàiser». En perseguir una política liberal, enfortí l’atracció dels Estats Units pels afectes del poble xinès i, a la llarg, com remarcà ell mateix, salvaguardà «els nostres grans interessos comercials en aquell Imperi».
Imperialisme en la campanya presidencial del 1900.- No és estrany que la política seguida per l’administració republicana en tractar les qüestions elevades per la guerra espanyola esdevingué un dels primers temes en la campanya presidencial del 1900. Anticipant atacs de cada cantó, els republicans, en renominar McKinley, establien la llur posició en frases clares i sonants: «En acceptar pel tractat de París la justa responsabilitat de les nostres victòries en la guerra espanyola el President i el Senat guanyaren l’aprovació sens dubte del poble americà. Cap altre curs no era possible que el de destruir la sobirania d’Espanya per totes les Índies Occidentals i a les Illes Filipines. Aquell curs creava la nostra responsabilitat, davant del món i de la població desorganitzada a la qual la nostra intervenció havia alliberat d’Espanya, de fornir-hi el manteniment de la llei i l’ordre, i de l’establiment de bon govern i per a la consecució d’obligacions internacionals. La nostra autoritat no podia ésser menys que la nostra responsabilitat, i allà on drets sobirans eren estesos esdevenia l’alt deure del govern de mantindre la seua autoritat, de reprimir la insurrecció armada, i de conferir les benediccions de la llibertat i la civilització a tots els pobles rescatats. La mesura més gran d’autogovern consistent amb el llur benestar i els nostres deures els serà garantida per llei». Per donar més força al llur tiquet, la convenció republicana, en un remolí d’entusiasme, nominà per a la vicepresidència, contra la seua protesta, Theodore Roosevelt, el governador de New York i l’heroi dels Rough Riders, tan populars per raó de la llur campanya cubana.
Els demòcrates, com era d’esperar, prengueren el guant llençat amb tal desafiament pels republicans. El sr. Bryan, al qual seleccionaren com a candidat llur, encara era adherit a la qüestió monetària; però l’èmfasi principi, tant de la plataforma com de la crida al vot, era sobre el «programa imperialista» de l’administració republicana. Els demòcrates denunciaven el tractament de Cuba i Puerto Rico i condemnaven la política filipina en termes durs i vigorosos. «Com que no som disposats», feia la plataforma, «a retre la nostra civilització o a convertir la República en un imperi, afavorim una declaració immediata de l’objectiu de la Nació de donar als filipins, primer, una forma estable de govern; segon, independència; tercer, protecció d’interferència exterior... El comercialisme avariciós que dictà la política filipina de l’administració republicana intenta de justificar-ho amb l’afirmació que pagarà, però fins i tot aquesta afirmació sòrdida i indigna fracassa quan se la du a la prova dels fets. La guerra d’‘agressió criminal’ contra els filipins, que implica una despesa anual de molts milions, ja ha costat més que qualsevol benefici possible que puga aplegar-se de tot el comerç filipí en els anys venidors... Ens oposam al militarisme. Vol dir conquesta a l’exterior i intimidació i opressió a casa. Vol dir el braç fort que sempre ha estat fatal per a institucions lliures. És d’això que milions dels nostres ciutadans han fugit d’Europa. Imposarà al nostre poble amant de la pau un gran exèrcit permanent, una càrrega fiscal innecessària, i serà una amenaça constant a les seues llibertats». Aquest era el tenor de la llur crida als votants.
Amb els temes clarament embastats, el país refusà el candidat demòcrata fins i tot més positivament que quatre anys abans. El vot popular dipositat per McKinley fou més gran i el dipositat per Bryan més petit que en l’elecció de l’argent. Vindicat així a les urnes, McKinley s’adreçà amb confiança renovada al desenvolupament de les polítiques que fins ara havia avançat tant. Però el destí tallà els seus plans. El setembre posterior a la seua segona inauguració, fou disparat per un anarquista mentre assistia a l’exposició de Buffalo. «Quin destí estrany i tràgic ha estat el meu», escrivia el secretari d’estat, John Hay, el dia de la mort del president, «ésser colze amb colze amb tres dels meus amics més estimats, Lincoln, Garfield, i McKinley, tres homes dels més gentils, tots alçats a cap d’estat i tots morts per assassins». El 14 de setembre del 1901, el vicepresident, Theodore Roosevelt, prenia les regnes del poder que havien caigut de les mans del seu distingit cap, prometent de continuar «absolutament intactes» les polítiques que havia heretat.
Els aspectes econòmics del període entre 1865 i 1900 es poden resumir ràpidament: la recuperació del Sud de la ruïna de la guerra civil, l’extensió del ferrocarril, el desenvolupament del Gran Oest, i el triomf de la indústria i del negoci empresarial. Al Sud moltes de les grans plantacions foren fragmentades i venudes com a petites granges, les collites es diversificaren, la petita classe pagesa fou elevada en l’escala d’importància social, es llençà la indústria cotonera, i el carbó, ferro, fusta, i altres recursos foren conduïts a l’ús. A l’Oest la terra arable lliure era pràctica esgotada el 1890 sota els termes de la Llei de Possessions Domèstiques; or, argent, coure, carbó i altres minerals foren descoberts en abundància; nombroses connexions ferroviàries foren formades amb la costa atlàntica; el vaquer i l’indià foren agranats davant d’una civilització estandarditzada de bombetes elèctriques i banyeres. A final de segle la frontera americana havia desaparegut. La vida salvatge i primitiva durant tant de temps associada amb Amèrica s’havia anat. La unitat de la nació era establerta.
En el camp dels negocis empresarials, el progrés fou marcadíssim. El sistema industrial, que s’havia alçat i florit abans de la Guerra Civil, cresqué en proporcions immenses i l’àrea industrial s’estengué del Nord-Est a totes parts del país. Petites empreses es transformaren en enormes corporacions. Plantes individuals es fusionaven sota la gestió de consorcis gegantins. Curtes línies ferroviàries es consolidaven en sistemes nacionals. La població industrial d’assalariats s’alçà fins a desenes de milions. La immigració d’estrangers augmentà a salts i rebots. Les ciutats feien ombra al camp. La nació que havia depès anteriorment d’Europa per la majoria dels seus béns manufacturats esdevenia competidora d’Europa en els mercats de la terra.
En l’esfera de la política, el període presencià la recuperació de la supremacia blanca al Sud; la discussió continuada de les velles qüestions, com la moneda, l’aranzel, i la banca nacional; i la injecció de noves qüestions com els problemes de consorcis i de relacions laborals. Com d’antuvi, els afers exteriors es mantenien ben bé en primera línia. Alaska fou comprada a Rússia; es feren intents d’estendre la influència americana a la regió caribenya; una illa samoana fou duta sota la bandera; i les illes hawaiianes foren annexionades. La doctrina Monroe fou aplicada amb vigor en la disputa entre Veneçuela i Gran Bretanya.
Es prestà ajut als cubans en la llur lluita revolucionària contra Espanya i així es precipità una guerra que acabà amb l’annexió de Puerto Rico i les Filipines. La influència americana al Pacífic i a l’Orient fou tan ampliada com per a ésser un factor de gran pes en els afers mundials. Així qüestions connectades amb polítiques exteriors i «imperials» s’uniren als temes domèstics que fer la trama de la política. En la direcció dels afers, els republicans prengueren la direcció, ja que detingueren la presidència durant tots els anys, excepte vuit, entre 1865 i 1900.