La importància de la tinença de terra.- La manera amb la qual la terra es pot adquirir, mantindre, dividir entre hereus, i comprar i vendre exerceix una influència profunda en la vida i cultura d’un poble. Les societats feudals i aristocràtiques d’Europa es fonamentaven en un sistema senyorial que es caracteritzada per dos trets distintius. En primer lloc, la terra era gairebé tota detinguda en grans finques, cadascuna posseïda per un sol propietari. En segon lloc, cada finca era mantinguda intacta sota la llei de primogenitura, que a la mort d’un senyor transferia tota la seua propietat de terres al fill més gran. Això evitava la subdivisió de finques i el creixement d’un gran cos de petits grangers o pagesos lliures que posseïssen la pròpia terra. Feia inevitable una forma de tinença o servitud per a la massa dels qui treballaven la terra. També permetia els terratinents de mantindre’s en el poder com a classe governant i mantindre tinents i treballadors subjectes del llur control econòmic i polític. Si la tinença de la terra era tan rellevant a Europa, fou igualment important en el desenvolupament d’Amèrica, on pràcticament tots els primers immigrants foren forçats per les circumstàncies a guanyar-se la vida amb la terra.
Experiments en llaurança comuna.- En el Nou Món, amb la seua àmplia extensió de terra que esperava l’arada de l’home blanc, era impossible d’introduir en la seua integritat i en tota l’àrea el sistema de senyors i tinents que existia a l’altra banda de la mar. Així s’esdevingué que gairebé tota mena d’experiment en tinença de terra, des del comunisme al feudalisme, fou assajat. En els primers dies de la colònia de Jamestown, la terra, malgrat que posseïda per la Companyia de Londres, era llaurada en comú pels colons. Cap home tenia un tros separat propi. El lema de la comunitat era: «Feina i repartiment iguals». Se suposava que tothom treballaria en els camps i rebria una porció igual del producte. A Plymouth, els pelegrins intentaren un experiment semblant, deixant els camps en comú i distribuint el producte conjunt de la feina amb igualtat aproximada entre els treballadors.
En totes dues colònies els experiments comunistes fracassaren. Enfurismat davant dels dropos de Jamestown que vagarejaven tot el temps i encara així esperaven àpats regulars, el capità John Smith emeté un manifest: «Tothom que no aplegue cada dia tant com faig jo, l’endemà serà conduït més enllà del riu i bandejat per sempre del fort i allà hi viurà o perirà». Fins i tot aquesta terrible amenaça no comportà un canvi en la producció. No fou fins que cada home rebé un tros propi per llaurar, ni fins que cadascú recollí els fruits de la pròpia feina, que la colònia prosperà. A Plymouth, on l’experiment comunal durà cinc anys, els resultats foren semblants als de Virgínia, i el sistema fou abandonat per un de camps separats on cada persona «sembrar gra per a finalitats particulars». Algunes altres viles de Nova Anglaterra, en refusar de beneficiar-se de l’experiència de la veïna Plymouth, també feren excursions cap a la propietat i feina comunes, tan sols per abandonar la idea i entrar en la possessió individual de la terra. «Gradualment es veié que fins i el poble del Senyor no podia dur a terme la complicada legislació comunista en una pràctica perfecta i generalitzada».
Elements feudals en les colònies – Rendes de quítiament, manors i plantacions.- En l’altre extrem de l’escala hi havia els elements feudals de tinença de terra en les colònies propietàries, en les regions litorials del Sud, i fins a cert punt a New York. El propietari era de fet un poderós senyor feudal, que posseïa terra que se li havia concedit per carta reial. Podia retindre’n qualsevol part per al seu ús personal o disposar-se en parcel·les grans o petites. Si bé generalment es reservava per a ell mateix una finca de proporcions baronials, era impossible per ell gestionar directament cap part considerable de la terra del seu domini. En conseqüència o bé la venia a parcel·les per sumes indefinides o la concedia a individus a condició que li fessen un pagament anual en diners, coneguda com a «renda de quítiament». A Maryland, el propietari de vegades recaptava fins a 9000 lliures esterlines (igual a 500.000 dòlars d’avui dia) en un sol any d’aquesta font. A Pennyslvania, les rendes de quíticament aportaven un preciós tribut anual a la tresoreria de la família Penn. En les províncies reials, el rei d’Anglaterra reclamava tots els ingressos recollits d’aquesta forma a partir de la terra, una suma que pujava a 19.000 lliures en l’època de la Revolució. La renda de quíticament – «realment un pagament feudal de tenidors lliures» – era així una font material d’ingressos tant per a la corona com per als propietaris. En tot cas, però, resultà ésser una càrrega, una font d’irritació constant; i esdevingué un punt formidable en la llarga llista de greuges que conduïren a la Revolució Americana.
Quelcom encara més semblant al sistema feudal del Vell Món aparegué en les nombroses manors de les enormes finques atorgades per la corona, les companyies, o els propietaris. En la colònia de Maryland tan sols, hi havia seixanta manors de tres mil acres cadascuna, posseïdes per homes enriquits i llaurades per tinents que rebien petites parcel·les sota certes restriccions de tinença. A New York hi havia moltes manors d’àmplia extensió, la majoria de les quals s’originaren dels dies de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals, quan es feren concessions extensa a patrons per induir-los a aportar-hi colons. Les manors Van Rensselaer, Van Cortlandt, i Livingston eren tan grans i populoses que cadascuna tenia dret a enviar un representant a la legislatura provincial. Els tinents de les manors de New York eren en certa mesura en la mateixa posició que els serfs de les antigues finques europees. Eren vinculats a pagar al propietari una renda en diners i espècie; molien el gra en el seu molí; i eren subjectes del seu poder judicial ja que podia celebrar cort i administrar justícia, en alguns casos estesa fins a la pena de mort.
Les manors de New York o Maryland eren, però, de poca entitat comparades amb les enormes plantacions del litoral del Sud – enormes finques, molt més àmplies en extensió que moltes baronies europeus i llaurades per esclaus més servils que cap tinent feudal. Cal no oblidar que aquest sistema de tinença de terra esdevingué el tret dominant d’un gran sector i donà una orientació decidida a la vida econòmica i política d’Amèrica.
La petita possessió lliure.- En les terres altes del Sud, però, i en bona part del Nord, la tendència era contra tota forma de servitud i tinença i en la direcció de la possessió lliure; és a dir, de la petita granja posseïda directament i llaurada pel posseïdors i la seua família. Això era afavorit per circumstàncies naturals i l’esperit dels immigrants. Ni que fos per una cosa, l’abundància de terra i l’escassedat de mà d’obra feia impossible per a les companyies, els propietaris, o la corona de desenvolupar per tot el continent una xarxa d’enormes finques. En molts sectors, particularment a Nova Anglaterra, el clima, el sòl pedregós, els turons, i les valls estretes conspiraven per mantindre les granges amb unes dimensions moderades. A més, els pagesos anglesos, escots-irlandesos, i alemanys, fins i tot quan havien estat tinents al Vell Món, no es proposaven d’acceptar una dependència permanent de cap mena en el Nou. Si no podien aconseguir possessions lliures, no s’hi assentaven directament; així forçaven propietaris i companyies de competir per la llur empreses en vendre terra en petites parcel·les. Així s’esdevingué que la lliure possessió de proporcions modestes esdevingué la unitat celebrada de grangers americans. El poble que llaurava les granges procedia de cada racó de l’Europa occidental; però el sistema de lliure possessió donava un aire uniforme a la llur vida econòmica i social a Amèrica.
Efectes socials de la tinença de la terra.- La tinença de la terra i el procés d’assentament a l’oest desenvoluparen així dos tipus diferents de persones dedicades al mateix objectiu – l’agricultura. Tenien una vincle comú en el sentit que tots dos cultivaven la terra i posseïen l’interès i la independència locals que sorgeixen d’aquella ocupació. Els llurs mètodes i la llur cultura, però, diferien àmpliament.
El plantador del Sud, amb els seus amples acres llaurats per esclaus, recordava el terratinent anglès en les seues finques més que no pas ho feia el granger colonial que treballava amb les pròpies mans en els camps i boscos. Venia el seu arròs i tabac en grans quantitats directament a agents anglesos, que prenien la seua collita sencera a canvi de béns i diners. La seua roba fina, argenteria, porcellana xinesa, i coberteria la comprava en mercats anglesos. Amador de la madura i antiga cultura de la mare pàtria, sovint enviava els seus fills a Oxford o Cambridge per la llur educació. En breu, depenia en bona mesura per a la seua prosperitat i gaudi de la vida de relacions estretes amb el Vell Món. Ni tan sols li calien viles comercials en les quals comprar béns nadius, ja que els feien en la seua pròpia plantació els seus propis artesans que habitualment eren esclaus talentosos.
La condició econòmica del petit pagès era completament diferent. Les seues collites no eren prou grans com per merèixer una connexió directa amb agents anglesos o el manteniment personal d’un cos d’artesans. Necessitava mercats locals, i sorgiren per cobrir la necessitat. Ferrers, barreters, teixidors, carrossers, i terrissaires en viles veïnes el fornien de productes aspres de la llur habilitat nadiua. Els béns més fins, comprats pel ric plantador a Anglaterra, no els podia comprar habitualment el petit pagès. Les seues necessitats es restringien a productes bàsics com te i sucre, i entre ell i el mercat europeu hi havia el comerciant. La seua comunitat era doncs més autosuficient que la línia litoral de grans plantacions. Era més aïllat, més provincià, més independent, més americà. El plantador mirava al Vell Est. El granger mirava el Nou Oest.
El moviment cap a l’oest.- Yeoman i plantador, amb tot, eren semblants en un sentit. La llur fam de terra mai no s’aplacava. Cadascú tenia l’ull d’un expert de sòl nou i fèrtil; i així, nord i sud, tan aviat com es posava peu en la costa atlàntica, el corrent de migració s’iniciava cap a l’oest, reptant per boscos, a través de rius, i més enllà de muntanyes. Molts dels immigrants posteriors, a la recerca de terres barates, eren obligat a anar a la frontera; però en gran part els qui obrien el camí cap a l’oest eren americans nadius de segona i tercera generacions. Exploradors, encesos per la curiositat i l’atracció del desconegut misteriós, i caçadors, tractants de pells, i ocupadors, que seguien la pròpia dolça voluntat, encenien la senda, obrien camins i enviaven en la direcció contrària històries de les noves regions que travessaven. Després arribaven els colonitzadors regulars amb títols legals sobre les terres que havien comprades, de vegades en solitari i de vegades en companyies.
A Massachusetts, el moviment cap a l’oest es registra en la fundació de Springfield el 1636 i Great Barrington el 1725. Amb l’arrenca del segle XVIII els pioners de Connecticut havien empès cap al nord i l’oest fins que les llurs viles més exteriors s’uniren als assentament de la Vall del Hudson. A New York, el moviment d’interior era dirigit pel riu Hudson fins a Albany, i d’aquella antic centre holandès irradiava en tota direcció, particularment cap a l’oest a través de la Vall de Mohawk. New Jersey fou aviat omplerta fins a les fronteres, amb l’inici de l’actual ciutat de New Brunswick fet el 1681 i el de Trenton el 1685. A Pennsylvania, com a New York, les vies fluvials determinaren les línies principals d’avançament. Pioners, empenyent a través de la vall del Schuylkill, es difongueren per les terres fèrtils dels comtats de Berks i Lancaster, establint-hi Reading el 1748. Un altre corrent de migració fou dirigida pels Susquehanna, i, el 1726, la primera granja fou construïda en la riba on Harrisburg fou més tard fundada. Al llarg del terç sud de comtats una fina línia d’assentaments s’estengué cap a l’oest fins a Pittsburgh, arribant a les aigües altes del Ohio mentre la colònia era encara sota la família Penn.
Al Sud la marxa cap a l’oest era igualment àgil. El litoral fou ràpidament ocupat per grans plantadors i els llurs esclaus dedicats al cultiu de tabac i arròs. El Piedmont Plateau, que quedava a esquena de la costa per tot el camí des de Maryland fins a Geòrgia, fou alimentat per dos corrents de migració, un cap a l’oest des de la mar i l’altre cap al sud des de les altres colònies – alemanys de Pennsylvania i escots-irlandesos fornint-hi el principal subministrament. «Per 1770, la marea de Virgínia era plena fins a la saturació i el ‘rerepaís’ del Blue Ridge i el Shenandoah era plenament ocupat. Fins i tot les valls de muntanya... eren reclamades per pioners obstinats. Abans de la Declaració d’Independència, la marea alta de cercadors de llar havia arribat a la cresta dels Alleghanies».
Més enllà de les muntanyes s’havien aventurat ja pioners, anunciadors d’una invasió que era a punt d’esclatar damunt de Kentucky i Tennessee. Tan aviat com el 1769 aquell poderós Nimrod, Daniel Boone, encuriosit per la caça de búfals, dels quals havia sentit estranys reports, passà pel Cumberland Gap i portà de retorn notícies d’un meravellós país que esperava l’arada. Una pista fou suficient. En solitari, en parelles, i en grups, colons seguiren la senda que havia obert. Una gran corporació de terres, la Transylvania Company, emulant els aventurers comercials dels primers temps, es garantí una enorme concessió de territori i cercà beneficis amb rendes de quitament a partir de terres venudes a pagesos. Quan l’esclat de la Revolució hi havia diversos centenars de persones a la regió de Kentucky. Com els altres colons, no es conformaren amb les rendes de quitament, i la llur oposició arruïnà la Companyia de Transylvania. Fins i tot dugueren les llurs protestes al Congrés Continental del 1776, ja que en aquella època eren la nostra «catorzena colònia embrionària».
Encara que el treball dels colons s’esmerçà principalment en l’agricultura, hi havia un creixement continuat en empreses industrials i comercials. La majoria de les indústries bàsiques d’avui, sense ometre siderúrgia i tèxtil, tingueren el llur començament en temps colonials. Manufactura i comerç aviat donaren aparició a viles que gaudiren d’una importància del tot fora de proporció als llurs nombres. Els grans centres de comerç i finances en el litoral s’originaren dels dies quan el rei d’Anglaterra era «senyor d’aquests dominis».
Manufactura tèxtil com a indústria domèstica.- Les dones colonials, a més de participar en tots els esforços pioners, sovint la feina feixuga del camp obert, desenvoluparen en el curs del temps una indústria nacional que era gairebé exclusivament llur. Llana i lli eren produïts en abundància al Nord i Sud. «Cada mas», diu Coman, l’historiador econòmic, «era un taller on les dones filaven i teixien sargues, jerseis, i linsei-wolseis que servien per a la indumentària comuna». A final del segle XVII, Nova Anglaterra manufacturava roba en prou quantitats com per exportar-la a les colònies del Sud i a les Índies Occidentals. A mesura que la indústria es desenvolupava, s’erigien plantes pels processos més difícils de tinció, teixit, i omplenament, però encara es cardava i filava a casa. Els holandesos de Nova Holanda, els suecs de Delaware i els escots-irlandesos de l’interior «no eren ni un bri per darrera dels llurs veïns iankis».
La importància d’aquesta empresa per a la vida britànica amb prou feines es pot sobrestimar. Durant més d’un segle els anglesos havien emprat la llur roba de llana fina com el principal element d’un lucratiu comerç exterior, i el govern havia arribat a veure’l com un objecte d’especial interès i protecció. Quan s’establiren les colònies, tant comerciants com estadistes esperaven naturalment de mantindre un monopoli de valor creixent; però no passa gaire temps que els americans, per comptes de comprar roba, especialment de les varietats més gruixudes, la feien per vendre. Per comptes de clients, eren rivals. Per comptes d’una dependència sense remei de mercats anglesos, ací hi havia la llavor d’independència econòmica.
Si comerciants britànics no ho haguessen descobert en el curs ordinari del comerç, càrrecs atents en les províncies els hi haurien fet arribar la notícia. Fins i tot en els primers anys del segle XVIII el governador reial de New York escrivia dels americans industriosos al seu govern a casa: «La conseqüència serà que una vegada puguen vestir-se ells mateixos, no tan sols còmodament, sinó bellament també, sense l’ajut d’Anglaterra, els qui ja no són gaire amants de sotmetre’s al govern aviat pensaran de posar en marxa plans que llargament han covat en el pit. Això no semblarà estrany quan considerau per quina mena de persones és habitat aquest país».
La indústria siderúrgica.- Gairebé igualment difós era l’art de treballar ferro – una de les primeres i més pintoresques indústries colonials. Lynn, Massachusetts, tenia una forja i destres artesans en els quinze anys després de la fundació de Boston. La fossa de ferro començà a New Lond i New Haven pel 1658; al comtat de Lichtfield, Connecticut, uns pocs anys més tard; a Great Barrington, Massachusetts, el 1731; i a prop, a Lenox uns trenta anys després d’això. New Jersey tenia ferreries a Shrewsbury en els deu anys després de la fundació de la colònia el 1665. Forges de ferro apareixia en les valls del Delaware i el Susquehanna aviat en el segle següent, i mestres ferrer llavors dipositaren els fonaments de fortunes en una regió destinada a esdevindre un dels grans centres siderúrgics del món. Virgínia començà el treball del ferro l’any que veié la introducció de l’esclavitud. Encara que la indústria aviat decaigué, fou renovada i florí en el segle XVIII. El governador Spotswood fou anomenat el «Tubal Caín» del Vell Domini perquè posà la indústria en un fonament ferm. De fet, sembla que cada colònia, excepte Geòrgia, tenia la seua fundició de ferro. Caragols, fil, articles metàl·lics, cadenes, àncores, lingots, ferro colat es feien en grans quantitats; i Gran Bretanya, amb una llei del 1750, encoratjà els colons a exportar ferro cru cap a les Illes Britàniques.
Construcció de vaixells.- De totes les indústries especialitzades de les colònies, la construcció de vaixells era la més important. L’abundància d’avets per a màstils, roure per a fustes i taulers, brea per a quitrà i trementina, i cànem per a corda feia el camí de l’armador fàcil. Al començament del segle XVII un vaixell era construït a Nova Amsterdam, i a mitjan d’aquell segle hi havia escampades drassanes per tota la costa de Nova Anglaterra en Newburyport, Salem, New Bedford, Newport, Providence, New London, i New Haven. Yards a Albany i Poughkeepsie a New York construïen vaixells per al comerç d’aquella colònia amb Anglaterra i les Índies. Wilmington i Philadelphia aviat entraren en la cursa i depassaren New York, per bé que incapaces d’igualar el ritme establert per Nova Anglaterra. Mentre Maryland, Virgínia, i Carolina del Sud també construïen vaixells, l’interès del sud era principalment confinat en el negoci lucratiu de produir materials per a vaixells: avets, cedres, cànem, i quitrà.
Pesca.- El recurs econòmic individual més gran de Nova Anglaterra fora de l’agricultura era la pesca. Aquesta indústria, iniciada per mariners endurits d’Europa, molt abans del desembarcament de pelegrins, florí sota la marineria indomable dels puritans, que treballà amb la xarxa i l’arpó en gairebé cada quart de l’Atlàntic. «Guaitau», exclamava Edmund Burke a la Cambra dels Comuns, «la manera amb la qual el poble de Nova Anglaterra han dut a terme recentment la pesca de balenes. Mentre els seguim entre les imponents muntanyes de glaç i els contemplam en penetrar als recessos congelats més profunds de la Badia de Hudson i dels Estrets de Davis, mentre els miram per sota del cercle àrtic, sentim que han irromput en la regió oposada del fred polar, que són a les antípodes i dedicats sota la serp gelada del sud... Tampoc és la calor equinoccial més desencoratjadora per a ells que l’hivern acumulat de tots dos pols. Sabem que, encara que alguns d’ells segueixen la línia i llencen l’arpó en la costa d’Àfrica, d’altres recorren la longitud i condueixen el llur joc gegantí per la costa de Brasil. Cap hi ha mar que no siga vexat per la llur pesqueria. Cap clima que no siga testimoni dels llurs esforços. Ni la perseverància d’Holanda ni l’activitat de França ni la destra i ferma sagacitat d’empresa anglesa mai no ha realitzat aquest arriscat mode de dura indústria fins a l’abast amb la que ha estat impulsada per aquest poble recent».
La influència del negoci era generalitzada. Un gran i lucratiu comerç europeu hi fou construït al damunt. La millor qualitat del peix capturat com a aliment era venuda als mercats d’Espanya, Portugal, i Itàlia, o bescanviada per sal, llimones, i raïm per al mercat americà. Els graus inferiors de peix eren transportats a les Índies Occidentals per al consum dels esclaus, i en part baratat per sucre i melasses, que fornien les matèries primeres de la pujant indústria del rom de Nova Anglaterra. Aquestes activitats, alhora, estimulaven la construcció naval, en engrandir-se continuadament la demanda de pesca i de nau comercial de tota mena i així mantenien els constructors, caladors, corders, i altres artesans de les viles portuàries atrafegats per la feina. També augmentaven el comerç amb la mare pàtria, a partir dels diners recaptats en els mercats del peix d’Europa i de les Índies Occidentals, amb els quals els colons pagaven les manufactures angleses. D’acíu un cercle sempre expansiu d’empresa americana centrada al voltant d’aquesta sola indústria, el bressol de la marineria i de l’esperit naval.
Comerç oceànic i comerciants americans.- Per tot el segle XVIII, el comerç de les colònies americanes es difonia en tota direcció fins que rivalitzà en nombre de persones ocupades, capital dedicat, i beneficis amassats, al comerç de nacions europees. Un historiador modern ha dit: «Els comerciants emprenedors de Nova Anglaterra desenvoluparen una xarxa de rutes comercials que cobrien ben bé la meitat del món». Aquest comerç, destinat a ésser de tanta rellevància en el conflicte amb la mare pàtria, presentava, en termes generals, dos aspectes.
D’una banda, implicava l’exportació de matèries primeres i producte agrícola. Les colònies del Sud produïen per al transport, tabac, arròs, quitrà, brea, i pi; les colònies mitjanes, gra, farina, pells, fusta, i porc salat; Nova Anglaterra, peix, farina, rom, pells, sabates, i petits articles de manufactura. La varietat de productes era de fet astoradora. Un escriptor sarcàstic, si bé burleta davant la idea d’una unió americana, en una ocasió remarcà del comerç colonial: «Quina mena de plat fareu? Nova Anglaterra hi llençarà peix i cebes. Els estats mitjans, llavors de cànem i farina. Maryland i Virgínia hi afegiran tabac. Carolina del Nord, brea, quitrà, i trementina. Carolina del Sud, arròs i indi, i Geòrgia amanirà tota la composició amb serradura. Aquesta barreja absurda fareu si intentau de formar una unió entre materials tan discordants com les tretze províncies britàniques».
D’altra banda, el comerç americà implicava el comerç d’importació, que consistia principalment de manufactures angleses i continentals, te, i «béns d’Índia». Sucre i melasses, portades de les Índies Occidentals, fornien destil·leries de Massachusetts, Rhode Island, i Connecticut. El transport d’esclaus des d’Àfrica a les colònies del Sud implicava centenars de mariners de Nova Anglaterra i milers de lliure del seu capital.
La disposició de béns importats en les colònies, per bé que en part controlada per agents anglesos localitzats a Amèrica, emprava un cos tan gran i important de comerciants americans com els Willings i Morrises de Philadelphia; els Amorys, Hancocks, i Faneuils de Boston; i els Livingstons i Lows de New York. En el llur zel i empresa, eren dignes rivals dels llurs competidors anglesos, tan celebrats per operacions comercials mundial. Per bé que plenament conscients dels avantatges que gaudien en mercats britànics i sota la protecció de l’armada britànica, els comerciants americans eren animosos i coratjosos, disposats a contindre amb funcionaris reials per tal de protegir interessos americans contra la interferència exterior.
Mesurat respecte de l’immens negoci dels temps moderns, el comerç colonial sembla potser trivial. Això, però, no és la millor prova de la seua rellevància. Cal considerar-lo en relació al creixement del comerç colonial anglès en la seua integritat – una relació que es pot mostrar per unes poques xifres sorprenents. Tot el comerç exportador d’Anglaterra, inclòs el que anava cap a les colònies, era, el 1704, de 6.509.000 lliures esterlines. A les vespres de la Revolució Americana, concretament el 1772, les exportacions angleses a les colònies americanes pujaven elles soles a 6.024.000 lliures; en altres mots, gairebé tant com tot el negoci exterior d’Anglaterra dues generacions abans. A la primera data, el comerç colonial no era més que una dotzena part del negoci d’exportacions angleses; a la segona data, era considerablement més d’un terç. El 1704, Pennsylvania comprava en mercats anglesos per valor de 11.459 lliures; el 1772 les compres de la mateixa colònia pujaven a 507.909. En breu, les importacions de Pennsylvania augmenten cinquanta vegades en sexanta-vuit anys, pujant el 1772 a gairebé tot el comerç d’exportacions d’Anglaterra cap a les colònies en l’inici de segle. Els colons americans eren de fet una gran font de riquesa per a comerciants anglesos.
Comerç intercolonial.- Malgrat que les dolentes carreteres de temps colonials feien el transport per terra dificultós i costós, els nombrosos rius i ports al llarg de la costa afavoriren un vívid comerç per aigua entre les colònies. Els rius Connecticut, Hudson, Delaware, i Susquehanna en el Nord i els nombrosos rius més petits del Sud feien possible portar-hi béns, i transportar-los cap a les regions interiors en petites vaixells de vela amb relativa facilitat. Carreus carregats de manufactures, domèstiques i foranes, recollides en una ciutat com Providence, New York, o Philadelphia, enfilaven les costes, visitaven petits ports, i remuntaven els rius navegables per comerciar amb mercaders locals que tenien a canvi les matèries primeres que aplegaven en masos veïns. Vaixells més grans transportaven el gra, bestiar viu, roba, i utillatge de Nova Anglaterra cap a les colònies del Sud, on eren bescanviats per tabac, cuir, quitrà, i fusta per a vaixells. Dels ports al llarg del litoral de Connecticut hi havia navegació freqüent a través de Long Island Sound fins a Maryland, Virgínia, i les distants Carolines.
Creixement de viles.- En relació amb aquest comerç i indústria pròspers creixia al llarg de la costa una sèrie de puixants centres comercials que aviat foren comptats entre les primeres viles comercials de tot l’imperi britànic, comparant-se favorablement en nombre i riquesa amb ports com els de Liverpool i Bristol. Els registres estatístics de l’època són principalment estimacions; però sabem que Philadelphia destacava com la primera entre aquestes viles. Servint de port d’entrada per a Pennsylvania, Delaware, i Jersey occidental, havia atrets dins del seu terme, just abans de la revolució, vora 25.000 habitants. Boston era la segona en la llista, amb una mica més de 20.000 persones. New York, la «capital comercial de Connecticut i l’antiga East Jersey» era lleugerament més petita que Boston, però creixia a un ritme continuat. La quarta vila en mida era Charleston, South Carolina, amb vora 10.000 habitants. Newport a Rhode Island, un centre de manufactura de rom i naval, figurava la cinquena, amb una població de vora 7.000. Baltimore i Norfolk eren comptades com a «viles considerables». A l’interior, Hartford a Connecticut, Lancaster i York a Pennsylvania, i Albany a New York, amb poblacions creixents i comerç en augment, oferia la profecia d’una Amèrica urbana lluny del litoral. Les altres viles eren pobles dispersos. Williamsburg, Virgínia, per exemple, tenia vora dues-centes cases, en les quals habitaven una dotzena de famílies de posició i unes vintenes de comerciants. Les seus de comtat d’interior consistien en res més que un jutjat de fusta, una presó, i una posada atrotinada per allotjar jutges, advocats, i litigants durant les sessions del tribunal.
Les principals viles exercien una influència sobre l’opinió colonial del tot fora de proporció a la llur població. Eren els centres de riquesa, per començar; de la premsa i de l’activitat política, a més. Comerciants i artesans podien prendre prestament acció concertada sobre qüestions públiques derivades de les llurs operacions comercials. Les viles també eren centres de notícies, rumors, controvèrsia religiosa, i discussió política. En les places de mercat els pagesos del camp s’assabentaven de polítiques i lleis britàniques i així, barrejant-se amb els vilatans, eren conduïts cap als principals corrents d’opinió que s’establien cap al nacionalisme i la independència colonials.