Al final de la guerra civil, Kansas i Texas eren estats sentinella a la frontera mitjana. Més enllà de les Rocalloses, Califòrnia, Oregon, i Nevada feien guàrdia, la darrera d’elles tot just admesa per fornir un altre vot per a la quinzena esmena que abolia l’esclavitud. Entre les fronteres propera i llunyana hi havia una enorme extensió de plana, desert, altiplà, i muntanya, gairebé completament per desenvolupar. Un ample domini, que s’estenia des de Canadà a Mèxic, i que abastava les regions ara incloses a Washington, Idaho, Wyoming, Montana, Utah, Arizona, New Mexico, les Dakotas, i Oklahoma, tenia menys de mig milió d’habitants. Fou disposat en territoris, cadascun administrat sota un governador designat pel President i el Senat i, tant aviat com hi havia el nombre requerit d’habitants, una legislatura elegida pels votants. Cap línia ferroviària s’estenia a través del desert. St. Joseph al Missouri era l’estació terminal de les línies de l’Est. Calien vint-i-cinc dies perquè un passatger fes el viatge per terra fins a Califòrnia a través del sistema de diligències, establert el 1858, i més de deu dies perquè el ràpid pony express, organitzat el 1860, dugués una lletra a San Francisco. Indians encara vagaven per la plana i el desert i més d’una tribu poderosa disputava a l’home blanc el dret al sòl.
Obertura de ferrocarrils al Pacífic.- Una dècada abans de la guerra civil la importància de la connexió ferroviària entre l’Est i la Costa del Pacífic havia estat reconeguda. Ja s’havia començat a fer pressió damunt del Congrés perquè autoritzàs la construcció d’una línia i perquè concedís terra i diners per assistir-la. Tant els demòcrates com els republicans aprovaven la idea, però s’embolicà en la controvèrsia sobre l’esclavitud. De fet, hi fou submergida. Estadistes del Sud volien connexions entre el Golf i el Pacífic a través de Texas, mentre que els del Nord defensaven una ruta central.
El Nord féu camí durant la guerra. El Congrés, per legislació iniciada el 1862, preveia l’organització immediata de companyies per construir una línia des del riu Missouri fins a Califòrnia i realitzava concessions de terra i préstecs monetaris per assistir a l’empresa. L’extrem de l’Oest, la Central Pacific, fou traçat sota la supervisió de Leland Stanford. Fou fortament finançat pels mormons de Utah i també pel govern estatal, els ranxers, miners, i homes de negoci de Califòrnia; i fou principalment construïda per mà d’obra xinesa. L’extrem de l’Est, la Union Pacific, que arrencava des d’Omaha, fou construït principalment per veterans de la guerra civil i immigrants d’Irlanda i Alemanya. El 1869 les dues companyies es trobaren prop d’Ogden a Utah i la col·locació de la darrera estaca, que unia l’Atlàntic i el Pacífic, fou l’ocasió d’una gran exhibició.
Altres línies al Pacífic foren projectades al mateix temps; però el pànic del 1873 aturà l’empresa ferroviària per un temps. Amb la revifalla de la prosperitat al final de la dècada, la construcció es renovà amb vigor i l’any 1883 marcà una sèrie de triomfs ferroviaris. Al febrer trens corrien des de Nova Orleans a través de Houston, San Antonio, i Yuma fins a San Francisco, com a resultat d’una unió de la Texas Pacific amb la Southern Pacific i les seues corporacions subsidiàries. El setembre, la darrera espiga era introduïda en la Northern Pacific a Helena, Montana. El Llac Superior era connectat amb la Sonda de Puget. Les aigües explorades per Joliet i Marquette eren unides amb les aigües solcades per Sir Francis Drake mentre cercava una ruta al voltant del món. El mateix any també s’obria una tercera línia al Pacífic a través d’Atchison, Topeka i Santa Fé, que feia connexions a través d’Albuquerque i Needles amb San Francisco. Les esperances més fondes dels promotors ferroviaris semblaven realitzar-se.
Ferrocarrils de l’Oest precedeixen l’assentament.- Al Vell Món i al nostre litoral atlàntic, els ferrocarrils seguien població i mercats. Al Llunyà Oest, els ferrocarrils habitualment precedien la gent. Constructors ferroviaris planificaven ciutats en el paper abans que dipositar els trams que les connectaven. Enviaven missioners per difondre l’evangeli de l’«oportunitat de l’Oest» a gent de l’Oest Mitjà, a les ciutats de l’Est, i als estats del Sud. Després conduïen els llurs entusiastes conversos amb bossa i equipatge en llargs trens fins a la distants Dakotas i encara a camp més llunyà. Així el desenvolupament del Llunyà Oest no fou deixat a processos tediosos de temps. Fou impulsat per homes d’imaginació – aventurers que feien una novel·la de fer diners i que tenien somnis d’imperi inigualats per molts reis del passat.
Aquests constructors d’imperis compraven terres ferroviàries per trams enormes; rebien més del govern; superaven tot obstacle de cañon, muntanya, i torrent amb l’ajut de la ciència; construïen ciutats segons els plans fets pels enginyers. En tindre les viles llestes i les connexions ferroviàries i de vaixell de vapor formades amb la resta del món, duien la gent que usaria els ferrocarrils, els vaixells de vapor, les cases, i la terra. Fou d’aquesta manera que «l’especulador de frontera aplanava el camí per a l’agricultor de frontera que havia d’ésser a prop d’un mercat abans de poder cultivar». L’esperit d’aquesta imaginativa empresa, que instal·lava ferrocarrils i viles abans de persones, es veu en un anunci d’aquells dies: «Aquesta extensió recorrerà 42 milles des de York, al nord-est a través del país de Island Lake, i tindrà cinc bones viles de Dakota del Nord. Les estacions de la línia seran ben equipades amb elevadors i seran construïdes i disposades per operació al començament de la temporada de gra. Futurs comerciants han estat actius en garantir localitzacions desitjables en les diferents viles de la línia. Hi ha encara oportunitats d’hotels, comerços generals, ferreteria, mobiliari, i adrogueries, etc.».
Entre els promotors i constructors ferroviaris a l’Oest, James J. Hill, de la Great Northern i línies aliades, fou una de les figures més poderoses. Sabia que les vies i els trens eren inútils sense passatgers i càrrega; sense una població de grangers i vilatans. Per tant organitzà publicitat a les Virgínies, Iowa, Ohio, Indiana, Illinois, Wisconsin, i Nebraska especialment. Envià agents per explicar la història de l’oportunitat de l’Oest en aquesta vena: «Veieu els vostres infants sortir de l’escola amb cap oportunitat d’aconseguir granges pròpies perquè el cost de la terra en la vostra part vella del país és tan alta que no us podeu permetre comprar terra perquè el vostres fills surten a la vida al voltant vostre. Han d’anar a les ciutats per guanyar-se la vida o fer-se treballadors a les fàbriques o llogar-se com a mà d’obra a les granges. No hi ha futur per a ells allà. Si anau bé on sou i podeu salvaguardar el futur dels vostres infants i veure’ls prosperar al voltant vostre, no partiu d’ací. Però si voleu independència, si llogau la vostra terra, si el prestamista us arrossega i anau enrere any rere any, no us pot anar pitjor si us desplaçau... Vosaltres els grangers parlau de lliure comerç i protecció i de si aquest o aquell partit polític farà per vosaltres. Per què no votau una possessió per a vosaltres mateixos? Aquesta és l’única cosa que l’Oncle Sam us donarà mai. Jim Hill no té ni un acre de terra per vendre-us. No som en el negoci de la propietat immobiliària. No volem que anau a l’Oest i que hi feu fallida perquè les taxes amb les quals us carreguem a vosaltres i als vostres béns fan de la primera transacció una pèrdua... Hem de tindre homes sense terra per a una terra sense homes».
A diferència de companyies de vaixells de vapor que estimulaven la immigració per captar les tarifes, Hill cercava colons permanents que produirien, fabricarien, i usarien els ferrocarrils com a mitjans de bescanvi. En conseqüència, fixava baixes taxes i deixava que els seus passatgers carregassen una bona quantitat de bestiar viu i de mobiliari de la llar gratuïtament. En fer-ho feia una crida que fou resposta per famílies ansioses. El 1894 l’avantguarda de cercadors de llar deixava Indiana en catorze vagons de passatgers, omplerts d’homes, dones, i criatures, i quaranta-vuit vagons de transport que carregaven els llurs béns domèstic i bestiar. En els deu anys que seguiren, 100.000 persones del Mitjà Oest i del Sud, en resposta a la seua crida, anaren al país de l’Oest on posarien vuit milions d’acres de pradera sota cultiu.
Quan Hill dugué la seua gent a la terra, prenia un interès en tot allò que augmentàs la productivitat del llur treball. Era el producte d’aliment per als seus vagons de càrrega limitat pel mal drenatge de les grangers? Hill s’interessava llavors en formes pràctiques de cavar i llaurar. Eren els grangers obstaculitzats de conduir els llurs béns cap als seus trens per mals camins? En aquell cas, urgia els estats a la millora de carreteres. Afluixava el tràfic perquè l’aliment tramès no era de la millor qualitat? Llavors calia millorar el bestiar i promoure la ramaderia científica. Necessitaven crèdit els grangers? Calia establir blancs a prop per avançar-lo. En totes les conferències sobre gestió científica de granges, conservació de recursos naturals, banca i crèdit en relació a l’agricultura i la indústria, Hill era participant actiu. La seua era la visió llarga, que veia en la conservació i en millores permanents el fonament de prosperitat per als ferrocarrils i la població.
De fet, no negligia cap oportunitat per augmentar el tràfic de les línies. No volia vagons buits en cap direcció ni cap blat emmagatzemat per manca de mercats. Així que cercà a Orient així com a Europa una sortida per a l’excedent de les granges. Envià agents a Xina i Japó per descobrir quins béns i productes americans aquells països consumirien i quines manufactures havien d’oferir als americans a canvi. Per obrer el comerç del Pacífic comprà dos monstres oceànics, el Minnesota i el Dakota, així preparant per emergències tant l’Oest com l’Est. Quan alguns japonesos arribaren als Estats Units de camí a Europa per comprar rails d’acer, Hill els mostrà com de fàcil els era fer la compra en aquest país i enviar-los a través de ferrocarrils americans i de vaixells americans. Així el constructor i promotor ferroviari, que contribuí a rompre el sòl verge de les praderes, visqué a través de l’època pionera i fins a l’era de les grans finances. Abans de morir veié els camps de blat de Dakota del Nord units a les filadores jennies de Manchester i els molls de Yokohama.
L’expulsió dels indis.- A diferència de la frontera de Nova Anglaterra en temps colonials o la de Kentucky més tard, les línies d’avançada dels constructors de llars al Llunyà Oest tingueren poca dificultat amb nadius bel·licosos. Es feien atacs indis a les colles de construcció de ferrocarrils; el general Custer tingué la seua batalla fatal amb els sioux el 1876 i hi hagué escaramusses menors; però foren totes de relativament escassa entitat. La pràctica anterior de tractar amb els indis com a nacions independents fou abandonada el 1871 i la majoria d’ells foren concentrats en reserves on eren principalment mantinguts pel govern. La supervisió dels llurs afers fou investida en un consell de comissaris creat el 1869 i instruït per tractar-los com a guardes de la nació – una confiança que malauradament fou sovint traïda. Una passa ulterior en la política indiana fou presa el 1887 quan es féu provisió per destinar terres a indis individuals, permetent-los així d’esdevindre ciutadans i d’assentar-se entre els llurs veïns blancs com a grangers o ramaders. La desaparició del búfal, la principal font d’alimentació dels indis salvatges, els havia fet més tractables i més disposats a retre la llibertat del caçador per la rutina de la reserva, ranxo, o camp de blat.
El vaquer i el rànger de bestiar.- Entre la frontera de granges i les muntanyes hi havia planes i regions semi-àrides en enormes extensions adients per a la ramaderia. Tan aviat com els ferrocarrils obrien a la Vall de Missouri, permetent una sortida per al bestiar, es difongueren cap a l’oest ramats bovins i ovins que creixien en una escala immensa. El vaquer americà d’extensa fama fou l’heroi d’aquest escenari. Grans ramats de bestiar eren criats a Texas; amb l’avenç de les estacions primaveral i estival, eren conduïts cap al nord a través de les planes i per damunt dels camins del búfal. En un sol any, 1884, s’estima que gairebé un milió de caps foren desplaçats de Texas cap al Nord per quatre-mil vaquers, dotats de 30.000 cavalls i ponies.
Durant les dues darreres dècades del 1870 al 1890 tant els homes del bestiar boví com els criadors d’oví tenien un camí gairebé lliure per les planes, usant terres públiques sense pagar pel privilegi ni fer-se la guerra els uns als altres per la possessió de ranxos. A la llarga, però, uns i altres hagueren d’anar-se’n, a mesura que possessors individuals i companyies de terres arribaven i tancaven la plana i el desert amb infinites línies de filferro espinós. Ja el 1893 un escriptor familiaritzat amb la frontera lamentava la desaparició dels dies pintorescos: «L’única posició dels vaquers entre els americans és obstaculitzada de mil maneres. Les viles creixen en terres de pastura; plans d’irrigació d’una dotzena de menes amenacen de convertir un paisatge d’herba ramada en vistes de terra agrícola; els grangers es reserven valls i les vores de cursos d’aigua; i no és gaire distant el dia que la cria de bestiar s’haurà de fer en petits ramats, amb corrals d’hivern, i llavors els dies dels vaquers finiran. Fins i tot ara la seua condició decep els qui la coneixien tan sols fa mitja dotzena d’anys. La seua raça sembla haver-se deteriorat i les seues files s’omplen d’homes que treballen per salari més que no pas per l’amor a la vida lliure i a la companyonia ferma que abans temptaven homes a aquella crida. Esplèndides selles cheyenne són menys i menys nombroses en l’equipament; el barret distintiu que féu camí amunt des de Mèxic pot o no pot ésser dut; totes les autoritats civils de gairebé totes les viles del país ramader prohibeixen dur armes al costat; ningú ja no dispara amunt en aquestes viles. El fet és que els dies dels vells vaquers genuïns ja han passat».
Assentament sota la llei de possessions del 1862.- Dos factors donaren un estímul especial a la ràpida colonització de terres de l’Oest que agranaren els indis i els ràngers de bestiar. La primera fou la política de les companyies ferroviàries de vendre grans blocs de terra rebuts del govern abaix preu per induir a la immigració. La segona fou l’operació de la llei de possessions domèstiques aprovada el 1862. Aquesta mesura pràcticament tancava la llarga controvèrsia sobre la disposició del domini públic que era adient per a l’agricultura. Preveia la concessió, sense cap cost excepte una petita taxa de registre, de terres públiques en lots de 160 acres per cap a ciutadans i a estrangers que declarassen la llur intenció d’esdevindre ciutadans. L’única condició important associada era que el colon havia d’ocupar la granja durant cinc anys abans que el seu títol fos finalment confirmat. Fins i tot aquesta estipulació fou esquivada en els cas dels veterans de la guerra civil als qui es permeté de comptar el llur temps de servei militar com a part de l’ocupació de cinc anys requerida. Com els soldats de les guerres revolucionària i mexicana havien avançat en grans nombres cap a la frontera en dies anteriors, ara veterans lideraven l’assentament a la frontera mitjana. Al costat llur anaven milers d’immigrants alemanys, irlandesos, i escandinaus, arribats del Vell Món. Entre el 1867 i el 1874, 27.000.000 d’acres foren estacades en granges de quarts de secció. En vint anys (1860-80), la població de Nebraska saltà de 28.000 a gairebé mig milió; Kansas de 100.000 a un milió; Iowa de 600.000 a 1.600.000; i les Dakotas de 5.000 a 140.000.
La diversitat de l’agricultura de l’Oest.- En sòl, producte, i gestió, l’agricultura de l’Oest presentava molts contrastos amb la de l’Est i del Sud. A la regió de terres arables i irrigades la unitat americana típica – la petita granja llaurada pel propietaris – apareixia com d’habitud; però al costat d’ella hi havia més d’un domini enorme posseït per companyies estrangeres o de l’Est i llaurat per mans llogades. De vegades la gran finca prenia la forma de la «granja de bonanza» dedicada principalment a blat i panís i cultivada a gran escala per maquinària. De nou assumia la forma de ranxo ramader que abastava desenes de milers d’acrees. De nou era un enorme possessió d’interès diversificat, com el ranxo de Santa Anita prop de Los Angeles, un domini de 60.000 acres «cultivat en una gloriosa escampadissa de vinyes i plantacions de tarongers i oliveres, riques pastures per a ovins i bovins, i extensions per a cavall, amb una vida i costums heretats dels propietaris espanyols de diversos ranxos que eren aplegats en una finca».
Irrigació.- En un respecte l’agricultura de l’Oest Llunyà era única. En una extensa àrea que s’estenia per vuit estats, Montana, Idaho, Wyoming, Utah, Colorado, Nevada, Arizona, Nou Mèxic, i parts dels estats annexes, la precipitació era tan escassa que les collites habituals a les quals era acostumat el granger americà no hi podien créixer gens. Els mormons foren els primers anglo-saxons de topar amb aridesa, i al principi quedaren desconcertats; però l’estudiaren i la dominaren amb magnífics sistemes d’irrigació. Quan altres colons fluïren cap a l’Oest el problema del desert fou atacat amb voluntat, i alguns d’ells replicaven a la commiseració de grangers de l’Est dient que era més fàcil cavar una rasa d’irrigació que tallar boscos i barallar-se amb soques i pedres. Companyies privades compraven àrees immenses abaix preu, construïen obres d’irrigació, i dividien les llurs terres en petites parcel·les. Alguns ranxers amb un instint per l’aigua, com la del miner pel metall, excavaren pous en la sorra seca i foren recompensats amb brolls que amorosien el desert assedegat i convertien la seua sorra bona per a no res en una argila bona per a tot». El govern federal arribà en ajut a les regions àrides el 1894 amb la concessió de terres als estats per usar-les amb finalitats d’irrigació. En aquesta obra Wyoming prengué la davantera amb una llei que induïa capitalistes a investir en irrigació i al mateix temps preveia la venda de la terres redimides a veritables colons. Finalment el 1902 el govern federal amb la seua liberal Llei de Reclamació afegia la seua força a la d’individus, companyies, i estats en la conquesta de l’«Amèrica àrida».
«Enlloc», escriu Powell, un historiador de l’Oest, en el seu pintoresc Final de ruta, «l’home blanc no ha lluitat una lluita més coratjosa o guanyat una victòria més brillant que a Arizona. Les seues armes han estat el teodolit i el nivell, el trepant i el dragatge, el pic i la pala; i l’enemic que ha vençut ha estat el més obstinat de tots els rivals – les forces hostils de la natura... La història de com l’home blanc en l’espai de menys de trenta anys penetrà, explorà, i cartografià aquesta regió gairebé desconeguda; de com dugué llei, ordre, i justícia a una secció que mai no havia tingut una familiaritat gaire eloqüent amb cap de les tres; de com, en adonar-se de la necessitat de mitjans de comunicació, construí camins d’acer a través d’aquest territori d’est a oest i de nord a sud; de com, gens desencoratjats pel rostre esquerp que el desert els oferia, reien i s’arromangaven, i s’escopien a la mà, i creuaven la cara del desert amb canals i rases irrigadores, i omplien aquelles rases amb aigua duta de la profunditat de la terra o des de dalt de les muntanyes; i com, en el sòl conquerit i submís, substituïen l’àloe amb l’alfals, la mesquita amb panís, el cactus amb cotó, forma un dels capítols més inspiradors de la nostra història. És una de les èpiques de civilització, aquesta reclamació del Sud-Oest, i els seus herois, gràcies a Déu, són americans.
»Altres regions desèrtiques han estat redimides amb irrigació – Egipte, per exemple, i Mesopotàmia i parts del Sudan – però el poble de totes aquelles regions jeien a l’ombra d’una palma avinent, per dir-ho metafòricament, i esperaven que algú amb més energia que ells arribàs i fes de la feina. Però els arizonians, conscients del fet que Déu, el govern, i Carnegie ajuden aquells qui s’ajuden, passaven els dies brandant el pic i la pala, i els vespres en escriure lletres a Washington amb mans endurides per l’esforç. Després d’un temps el govern fou incitat a l’acció i les grans preses de Laguna i Roosevelt són el resultat. Llavors el poble, organitzant-se en lligues cooperatives i associacions d’usuaris d’aigua, prengueren la feina de reclamació allà on el govern la deixà; és a aquests homes enèrgics i perseverants que han perforat pous, llaurat camps, i cavat rases al llarg i ample d’aquella gran regió que s’estén de Yuma a Tucson, que la metamorfosi d’Arizona s’ha acomplert».
L’efecte de la irrigació allà on fou introduïda era sorprenent. Extensions de sorra i d’artemisa donaven pas a camps fèrtils carregats de collites de blat, dacsa, fruites, verdures, i herba. Enormes ranxos pastats per ovelles transhumants eren fragmentats en petites parcel·les. El vaquer i el ranxer s’esvaïen. En el llur lloc s’aixecava la comunitat pròspera – una comunitat diferent de la vila d’Iowa o del centre industrial de l’Est. El seu cultiu intensiu deixava poc espai a llogar mà d’obra. Les seues petites possessions aplegaven famílies en la vida de poble per comptes de dispersar-les per la plana solitària. Sovint el desenvolupament de força hidràulica en connexió amb la irrigació fornia electricitat per a dispositius d’estalvi de feina i aixecava una càrrega que en altres dies queia feixugament damunt l’esquena del granger i de la seua família.
Recursos minerals.- En un altre particular important el Llunyà Oest diferia dels estats de la Vall del Mississippi. Era en el predomini de la mineria sobre l’agricultura per tota una enorme secció. De fet foren els minerals més que no pas la terra la que atragué els pioners que primer obriren el país. La descoberta d’or a Califòrnia el 1848 fou el senyal d’una gran marea de prospectors, miners, i promotors que exploraren les valls, pujaren els turons, rentaren les sorres, i excavaren el sòl en la recerca febril d’or, argent, coure, carbó, i altres minerals. A Nevada i Montana el desenvolupament de recursos minerals continuà durant la guerra civil. Alder Gulch esdevingué Virginia City el 1863; Last Chance Gulch fou denominat Helena el 1864; i Confederate Gulch fou batejat Diamond City el 1865. A Butte els miners començaren operacions el 1864 i en cinc anys havien rentat or per valor de vuit milions de dòlars. Sota l’or trobaren argent; sota l’argent trobaren coure.
Fins i tot al final del segle XIX, després que l’agricultura fos ben avançada i la ramaderia bovina i ovina introduïda a gran escala, els minerals continuaven a ésser la font principal de riquesa en una sèrie d’estat. Això ho revelaven les xifres del 1910. L’or, argent, ferro, i coure de Colorado valien més que el blat, panís, i civada combinats; el coure de Montana es venia per més que tots els cereals i era quatre vegades el preu del blat. L’interès de Nevada era també principalment miner, amb ingressos de la producció mineral de 43.000.000 $ o més que la meitat del deute nacional de temps de Hamilton. El rendiment de les miners de Utah era d’un valor quatre o cinc vegades superior a la collita de blat; el carbó de Wyoming aportava dues vegades més que la gran llana; els minerals d’Arizona totalitzaven 43.000.000 de $ mentre que la llana s’estimava en 1.200.000 $; mentre a Idaho sols en aquest grup d’estats la collita de blat excedia en valor la producció de les mines.
Recursos fusters.- Els boscos del gran Oest, a diferència dels de la Vall d’Ohio, resultaren un estímul per als pioners més que no pas un enemic a atacar. A Ohio i Indiana, per exemple, la línia de frontera dels constructors de llars havia de tallar, rodar, i cremar milers d’arbres abans de poder treure una collita de cap mida. Més enllà del Mississippi, però, hi havia per tot disposades per a l’arada rompedora grans extensions de pradera gairebé sense arbres, on cada pal de fusta era preciós. En altres parts, sovint rudes i muntanyoses, on restaven boscos primigenis de les fustes més fines, els ferrocarrils feren bon ús de la fusta. Consumien acres de boscos ells mateixos en fer travesses, ponts de fusta, i pals de telègraf, i dipositaven un fort tribut damunt dels boscos per al llur manteniment anual. Els arbres excedents, com els qui havien carregat damunt dels pioners del Territori del Nord-Oest cent anys abans, els duien cap a mercats de les costes est i oest.
Indústries de l’Oest.- Les condicions peculiars del Llunyà Oest estimularen un ascens d’indústries més ràpid que no pas és habitual en un país nou. Les activitats mineres que en moltes seccions precedien l’agricultura exigien serradores per fornir fusta a les mines i foneries per reduir i refinar minerals. Els ranxos subministraven bestiar oví i boví per a les cases de conserves tant de Kansas City com de Chicago. Les aigües del Nord-Oest fornien salmó per a 4000 caixes el 1866 i per a 1.400.000 caixes el 1916. Les fruites i verdures de Califònia provocaren l’aparició de nombroses conserveres. La indústria de la fusta, que arrencà amb serradores improvisades per fornir fusta crua a ferrocarrils i mines, acabà amb fàbriques especialitzades per a paper, caixes, i mobiliari. Com que els ferrocarrils precedien la colonització i fornien una sortida vàlida per a manufactures locals, encoratjaven l’establiment primerenc d’indústries variades, creant així un estat d’afers ben diferent del que s’havia produït a la Vall d’Ohio en els primers dies anteriors a l’obertura del Canal Erie.
Efectes socials d’activitats econòmiques.- En molts respectes la vida social del Llunyà Oest també diferia de la de la Vall d’Ohio. Les praderes sense arbres, per bé que obertes a possessions familiars, afavorien la gran finca llaurada en part per la feina de tinents i en part per mà d’obra estacional migratòria, convocada de totes les seccions del país per a les collites. Els recursos minerals creaven centenars d’enormes fortunes que feien que le acumulacions de famílies mercantils de l’Est semblassen trivials per comparació. Altres milionaris guanyaren fortuna en el negoci ferroviari i encara més de les explotacions bovines i ovines. En molts sectors el «rei bestiar», com era denominat, era tan dominant com el plantador ho havia estat al vell Sud. A tot arreu en el país ramader era una persona conspícua i important. «De vegades investia diners en bancs, en accions ferroviàries, o en propietat urbana... Tenia el seu parer en les revisions comercials i podia fer-se amb banquers, presidents de ferrocarrils, i comerciants metropolitans... Assistia a caucuses i convencions de partit, es presentava a la legislatura estatal, i de vegades derrotava un advocat o ‘home de negocis’ metropolità en la cursa per un escó en el Congrés. En proporció al llur nombre, els ranxers... han constituït una classe altament impressionant».
Malgrat que molts dels primers capitalistes del gran Oest, especialment de Nevada, gastaven els diners principalment a l’Est, altres prengueren lideratge en la promoció de les seccions en les quals havien fet fortuna. Un pioner ferroviari, el general Palmer, construí la seua llar a Colorado Springs, fundà la vila, i encoratjà millores locals. Denver degué els seus primers edificis impressionants al patriotisme cívic d’Horace Tabor, un ric propietari de mines. Leland Stanford pagà el seu tribut a Califòrnia en la dotació d’una gran universitat. El coronel W. F. Cody, més conegut com a «Buffalo Bill», inicià la seua carrera amb la construcció d’una «vila de boom» que col·lapsà, i féu una gran suma de diners subministrant carn de búfal a les mans de la construcció (d’ací el seu nom popular). Amb el seu famós Wild West Show, l’augmentà en una fortuna que dedicà principalment a la promoció d’un pla de reclamació de l’oest.
Mentre el Llunyà Oest desenvolupava aquest lideratge vigorós i agressiu en els negocis, una considerable població industrial sorgia. Fins i tot els ranxos bovins i centenars de granges es conduïen com fàbriques en el sentit que eren gestionades per supervisors de contractaven llauradors, recol·lectors, i ramaders amb salaris regulars. Al mateix temps aparegueren altres trets peculiars que produïren una impressió duradora en la vida econòmica de l’oest. Mineria, fusta, i fruiters, per exemple, empraven milers d’obrers durant els mesos de cuita i els deixaven fora en altres temps. El resultat inevitable fou un exèrcit d’obrers migratoris que vagaven de campament a campament, de vila a vila, de ranxo a ranxo, sense llars fixes o hàbits establerts de vida. D’aquesta condició extraordinària derivà més d’un llarg conflicte sense llei entre capital i treball, que donà un color diferenciat al moviment obrer de seccions sencera del estats de muntanya i costa.
L’esperit d’autogovern.- L’instint d’autogovern era fort en les comunitats de l’oest. De bon començament, conduí a l’organització de comitès voluntaris, coneguts com a «vigilantes», per reprimir el crim i castigar criminals. Tan aviat com prou gent s’assentava permanentment en una regió, prenien cura de forma una mena més estable de govern. Una il·lustració d’aquest procés es troba en el pacte d’Oregon fet pels pioners el 1843, l’esperit del qual es reflecteix en un editorial d’una vella còpia de les Rocky Mountain News: «Afirmam que cap cos o comunitat de ciutadans americans que per qualsevol causa o sota qualssevol circumstàncies és separada o per aïllament és situada de tal manera que no és sota cap branca activa i protectora del govern central, té un dret, si és en sòl americà, de disposar un govern i aprovar les lleis i regulacions que siguen necessàries per la llur pròpia seguretat, protecció, i felicitat, sempre amb la condició precedent, que, en el primer moment que el govern central estenga una organització efectiva i lleis damunt llur, li donaran el llur suport incondicional i obediència».
Gent que era dirigida tan naturalment cap a l’organització d’administració local era igualment delerosa d’admissió a la unió tan aviat com qualsevol ombra d’un dret a esdevindre estat es podia avançat. Mentre una regió era merament un dels territoris dels Estats Units, el nomenament del governador i d’altres càrrecs era controlat per polítics a Washington. A més, la disposició de la terra, els drets minerals, boscos, i poder hidràulic era també en les mans de líders nacionals. Així consideracions pràctiques s’unien amb l’esperit d’independència a la recerca d’autonomia local.
Nebraska i Colorado.- Dos estats, Nebraska i Colorado, tenien poca dificultat en aconseguir l’admissió a la unió. El primer, Nebraska, havia estat organitzat com a territori pel famós decret Kansas-Nebraska que havia fet tant per precipitar la guerra civil. Situat al nord de Kansas, que havia estat admès el 1861, escapà a la invasió de propietaris d’esclaus de Missouri i fou colonitzat principalment per grangers del Nord. Encara que declarava una població de tan sols 67.000, era considerat amb un interès amable pel Congrés Republicà a Washington i, reduït als seus límits actuals, rebé la cobejada condició d’estat el 1867.
Amb prou feines això s’havia complert que el poble de Colorado al sud-oest començà a fer conegudes les llurs demandes. S’havien organitzat sota un govern territorial el 1861 quan numeraven tan sols un grapat; però en deu anys l’aspecte dels llurs afers havia canviat completament. Els dipòsits d’argent i d’or de les regions de Leadville i Cripple Creek havien atret un exèrcit de miners i prospectors. La ciutat de Denver, fundada el 1858 i denominada pel governador de Kansas d’on provenien molts dels primers colons, havia crescut d’un campament difús de cabanes de fusta en un centre pròsper de negocis. El 1875 es calculava que la població del territori no era menor a cent mil; l’any següent el Congrés, cedint a la crida popular, féu Colorado membre de la unió americana.
Sis nous estats (1889-1890).- Durant molts anys hi hagué un punt mort al Congrés sobre l’admissió de nous estats. L’encanteri fou trencat el 1889 sota el lideratge de les Dakotas. Durant molt de temps el territori de Dakota, organitzat el 1861, havia estat tancat com la llar dels poderosos indis sioux l’enorme reserva dels quals blocava l’avenç de la frontera. La descoberta d’or a les Black Hills, però, marcà el llur destí. Fins i tot abans que el Congrés pogués obrir les llurs terres a prospectors, pioners pul·lulaven pel país. Grangers de la veïna Minnesota i dels estats de l’Est, escandinaus, alemanys, i canadencs, arribaven en onades inflades per ocupar les terres fèrtils de Dakota, ara famoses fins i tot tan lluny com els fiords de Noruega. Amb prou feines l’arada de l’home havia tallat el ric sòl que es trobà als fons de la Vall del Riu Vermell, i esdevingué encara més preciós quan l’obertura de la Northern Pacific el 1883 aportava un mitjà de transport d’est a oest. La població, que havia estat de 135.000 el 1880, passà la marca del mig milió abans de transcórrer deu anys.
En recordar que Nebraska havia estat admesa amb tan sols 67.000 habitants, els dakotans no podien veure per què havien de continuar sota tutela federal. Al mateix temps Washington, ben lluny a la Costa Pacífica, Montana, Idaho, i Wyoming, proclamant les llurs poblacions i les llurs riqueses, presentaven peticions pròpies eloqüents. Però els membres del Congrés eren ocupats en política. Els demòcrates no veieren cap bona raó per admetre nous estats republicans fins després de la llur derrota el 1888. Prop del final del llur mandat l’any següent obriren la porta per a Dakota del Nord i del Sud, Washington, i Montana. El 1890, un Congrés republicà duia Idaho i Wyoming a la unió, el darrer amb sufragi femení, que havia estat concedit vint-i-un anys abans.
Utah.- Malgrat que Utah havia presentat de feia temps tots els elements d’una comunitat ben assentada i industriosa, la seua admissió a la unió fou endarrerida per raó de l’hostilitat popular a la pràctica de la poligàmia. El costum, és cert, havia estat prohibit per llei del Congrés el 1862; però la llei havia estat sistemàticament evadida. El 1882 el Congrés féu un altre esforç, i més efectiu, per eradicar la poligàmia. Cinc anys més tard anà prou lluny com per autoritzar la confiscació de la propietat de l’Església Mormona en cas que la pràctica de matrimonis plurals no fos aturada. Mentrestant la població gentil o no-mormona augmentava continuadament i els líders de l’Església es convenceren que la batalla contra el sentiment del país era fútil. Finalment el 1896 Utah fou admesa com a estat sota una constitució que prohibia els matrimonis plurals absolutament i per sempre. Horace Greeley, que visità Utah el 1859, havia profetitzat que el Ferrocarril del Pacífic obraria una revolució en la terra de Brigham Young. La seua profecia s’havia fet realitat.
Arrodoniment del continent.- Tres territoris més romanien ara fora de la Unió. Oklahoma, de feia temps una reserva índia, havia estat oberta a l’assentament d’homes blancs el 1889. La cuita envers les terres fèrtils d’aquesta regió, la darrera en la història d’Amèrica, fou marcada per tot el frenesí de l’oportunitat final i desesperada. Al senyal d’una corneta un exèrcit d’homes amb famílies en caravanes, homes i dones a lloms de cavall i a peu, irromperen en el territori. Durant la primera nit una ciutat de tendes fou aixecada a Guthrie i Oklahoma City. En deu dies cases de fusta s’alçaven en les planes. En un sol any hi havia escoles, esglésies, blocs de negocis, i premsa. En quinze anys hi havia una població de més de mig milió. A l’oest, Arizona amb una població de 125.000 i Nou Mèxic amb 200.000 habitants s’uniren a Oklahoma per demanar la condició d’estats. El Congrés, llavors republicà, contemplava amb reticència l’addició de més estats demòcrates; però el 1907 fou literalment obligat pel sentiment popular i un sentit de justícia a admetre Oklahoma. El 1910 la Cambra de Representants passà als demòcrates i en dos anys Arizona i Nou Mèxic eren «sota el sostre». Així el domini continental era arrodonit.
La darrera frontera.- Quan Horace Greeley féu el seu viatge a l’oest el 1859 registrava així el progrés de la civilització en el seu diari:
«12 de maig, Chicago.- Xocolata i diaris matutins per darrera vegada vistos en la taula de desdejuni de l’hotel.
»23, Leavenworth (Kansas).- Campanes de cambra i banyeres fan la llur darrera aparició.
»26, Manhattan.- Patates i ous finalment reconeguts entre les benediccions que ‘brillen mentre prenen el vol’.
»27, Junction City.- Darrera visita de l’enllustrador, amb visions dissolvents d’una tauleta de nit. Els llits ens acomiaden».
En trenta anys viatgers creuaven aquell país en cotxes Pullman i gaudien en els hotels de totes les comoditats d’una civilització estandarditzada. El «salvatge oest» desaparegué, i amb ell aquella frontera de pioners i colons que durant tant de temps havia donat inclinació i to a la vida americana i havia «inundat el sòl del Congrés» amb aquella llarga fila de «polítics de bosc», com se’ls designava amb befa.
Terra lliure i mà d’obra de l’Est.- No eren tan sols els trets pintorescs de la frontera els que havien desaparegut. De molta més conseqüència fou la desaparició de terres lliures amb tot el que això suposava per al treball americà. Durant més de cent anys, qualsevol home de fins i tot mitjans moderats havia estat capaç d’assegurar-se una possessió pròpia i un estil de vida independent. Durant cent anys Amèrica havia estat capaç de fornir granges a tants immigrants que volguessen llaurar la terra. Cada nou parell de braços forts suposava més grangers i més riquesa. Treballadors a fàbriques, mines, o plantes de l’Est als qui no agradaven les hores, els salaris, o les condicions de treball, podien fàcilment trobar una sortida cap a la terra. Ara tot això s’havia acabat. Pels volts del 1890 la majoria de la terra desitjable disponible sota la llei de la possessió domèstica havia desaparegut. Els obrers industrials americans confrontaven una nova situació.
El gra substitueix el rei Cotó.- Mentrestant una revolució tenia lloc a l’agricultura. Fins el 1860 els productes bàsics venuts per Amèrica eren cotó i tabac. Amb l’avançament de la frontera, panís i blat els suplantaren a tots dos en l’economia agrària. L’Oest esdevingué el graner de l’Est i de l’Europa Occidental. La pala de fusta anteriorment utilitzada per manipular gra era superada per la torre elevadora, que carregada i descarregava milers de búixels cada hora. El camió i el vaixell refrigerador feien la indústria càrnica tan estable com la producció de cotó o panís, i donà una empenta immensa a la ramaderia bovina i ovina. Així la carn de l’Oest ocupava el seu lloc damunt de la taula anglesa al costat de pa cuit amb blat de Dakota.
Ajut a la independència econòmica americana.- Els efectes d’aquest moviment econòmic foren múltiples i colpidors. Milers de milions de dòlars en forma de gra, productes làctics, i carn americans inundaven mercats europeus on pagaven deutes a prestadors de diners i adquirien capital per desenvolupar recursos americans. Així acceleraren el progrés de les finances americanes cap a la independència nacional. El país, que s’havia girat tímidament cap al Vell Món per capital en temps de Hamilton i l’havia manllevat a altes taxes d’interès a Londres en temps de Lincoln, es movia ràpidament cap a una època on es trobaria ell mateix entre els primers banquers i prestadors de diners del món. Cada gra de blat i panís empenyia la balança cap al costat americà.
Agricultura de l’Est afectada.- Tan a l’Est com a l’exterior l’obertura del graner de l’oest produí resultats rellevants. L’economia agrícola d’aquella part del país canvià en molts sentits. Seccions senceres de la terra més pobra quedaren gairebé fora de cultiu, i les granges abandonades dels turons de Nova Anglaterra aporten solemne testimoni del poder competidor dels camps de blat de l’oest. La cria d’ovelles i de bestiar boví, així com la producció de blat i de panís, patí com a mínim un declivi relatiu. Milers de grangers que cultivaven la terra de menor qualitat foren forçats d’anar a l’oest o foren empesos fins al marge de la subsistència. Fins i tot els ramats que fornien les ciutats de l’Est amb llet eren alimentats amb gra portat de l’altra banda del continent.
L’expansió del mercat americà.- Tant de la indústria com de l’agricultura, l’obertura d’enormes regions productores d’aliments parlava d’un miler de maneres. La demanda de maquinària agrícola, indumentària, botes, sabates, i altres manufactures donà a les indústria americanes un mercat com el que Hamilton mai no hauria previst. A més, contribuí a expandir fins a la Vall del Mississippi l’àrea industrial abans confinada als estats litorals del Nord i a transformar la regió dels Grans Llacs en un imperi industrial. Ací rau l’explicació del creixement de ciutats del Mig-Oest després del 1865. Chicago, amb els seus trenta-cinc ferrocarrils, comunicava amb qualsevol localitat de l’Oest i del Sud. Als ferrocarrils s’afegien les rutes d’aigua dels Llacs, que creaven així un centre estratègic per a indústries. Una llarga previsió dugué les segadores de McCormick a Chicago abans del 1860. Des de Troy, New York, hi anà una gran planta d’estufes. Hi seguí una fàbrica de sabates de Massachusetts. La indústria càrnica s’alçà de manera natural en un punt tan avantatjós per als ramaders bovins i transportistes i tan ben connectat amb els mercats de l’Est.
A l’obertura del Llunyà Oest també la regió dels Llacs era en deute per a una gran part d’aquell tràfic marítim que la feia «la conca mediterrània d’Amèrica del Nord». El producte de l’Oest i les manufactures de l’Est la inundaven en un torrent inacabable. El ràpid creixement de la construcció naval en els Grans Llacs ajudà a compensar el declivi de la marina americana a alta mar. En resposta a aquest estímul Detroit podia proclamar que els seus armadors eren capaços de produir un Leviatan de deu mil tones per a mineral o gran «tan ràpidament com els constructors podien aixecar una casa de vuit cambres». Així en relació al Llunyà Oest el vell territori del Nord-Oest – la terra salvatge de l’època de Jefferson – havia pres la posició anteriorment ocupada per Nova Anglaterra tota sola. Fornia capital i manufactures per a un enorme imperi agrícola a l’Oest i al Sud.
Amèrica en el Pacífic.- S’ha dit que la Mar Mediterrània fou el centre de la civilització antiga; que la civilització moderna s’ha desenvolupat a les vores de l’Atlàntic; i que el futur pertany al Pacífic. En qualsevol cas, l’agranament dels Estats Units fins a les vores del Pacífic exercí ràpidament una influència poderosa damunt dels afers mundials i indubtablement té una importància encara més gran per al futur.
Sorgí molt aviat un tràfic regular entre els ports del Pacífic i les illes hawaiianes, Xina, i Japó. Dos anys abans de l’ajustament de la controvèrsia d’Oregon amb Anglaterra, és a dir el 1844, els Estats Units havien establert relacions oficials i comercials amb Xina. Deu anys més tard, quatre anys després de l’admissió de Califòrnia a la unió, la porta barrada de Japó fou forçada pel commodore Perry. El comerç que s’havia desenvolupat de feita temps entre els ports del Pacífic i Hawaii, Xina, i Japó ara floreixia sota cura oficial. El 1865 un vaixell des de Honolulu transportava sucre, melasses, i fruita de Hawaii fins al port d’Astoria a Oregon. L’any següent una nau des de Hong Kong portava arròs, estores, i te de Xina. Una era de comerç lucratiu s’obria. L’annexió de Hawaii el 1898, l’addició de les Filipines en la mateixa època, i la participació de tropes americanes en la repressió de la rebel·lió boxer a Pequin el 1900, no eren més que signes i símbols de poder americà en el Pacífic.
Conservació i el problema de la terra.- La desaparició de la frontera també comportà nous i seriosos problemes als governs dels estats i de la nació. El poble de tots els Estats Units sobtadament era forçat a adonar-se que hi havia un límit a la nova i rica terra per explotar i als boscos i minerals que esperaven la destral i el pic. Llavors sorgiren a Amèrica les qüestions que feia temps enquimeraven els països del Vell Món – l’ús científic dels sòls i la conservació de recursos naturals. Fins llavors el govern havia seguir el camí fàcil de cedir terra arable i de vendre terres forestals i minerals a baix preu. Ara havia d’encara problemes molt més difícils i complexos. També havia de considerar qüestions de possessió de terra de nou, especialment si l’ideal d’una nació de grangers propietaris s’havia de mantindre. Mentre hi havia un munt de terra per a cada home o dona que volgués una llar en el sòl, feia poca diferència si terratinents individuals o companyies prenien possessió de milions d’acres, si un centenar d’homes en una vall fluvial de l’oest posseïen 17.000.000 acres; però quan la bona terra per a petites possessions familiars havia desaparegut, llavors s’elevava la veritable qüestió. A l’arrencada del segle XX la nació, que cent anys abans tenia terra i recursos naturals aparentment sense límit, era obligada a aprovar una llei de conservació de boscos i minerals. Després fou el gran estat de Califòrnia, en la mateixa frontera del continent, qui se sentí obligat a aprovar una mesura d’assentament de terres que preveia l’assistència governament en un esforç per fragmentar grans possessions en petites parcel·les i a fer fàcil per als colons reals d’adquirir petites granges. Amèrica passava a una nova època.