«El conflicte irreprimible és a punt de visitar-nos a través del nominat republicà negre i el seu fanàtic i diabòlic partit republicà», feia una crida als votants de Carolina del Sud durant la campanya del 1860. Si aquella calamitat arriba a passar, respongué el governador de l’estat, la rèplica hauria d’ésser una declaració d’independència. En pocs dies el suspens havia acabat. Les notícies de l’elecció de Lincoln arribaren veloces al llarg dels fils. Preparats per al cas, l’editor del Mercury de Charleston desplegà la bandera de l’estat en mig d’una salvatge ovació d’una multitud excitada pels carrers. Llavors agafà la ploma i escrigué: «El te ha estat llençat per la borda; la revolució del 1860 ha estat iniciada». La qüestió fou sotmesa als votants en la tria de delegats a una convenció estatal convocada per deslliurar-se del jou de la Constitució.
Secessió.- Tal com s’havia arranjat, la convenció de Carolina del Sud es reuní el desembre i sense una veu discrepant aprovà l’ordenança de secessió que la retirava de la unió. Les campanes sonaren exultants, el rugit de canó dugué les notícies als comtats veïns, focs d’artifici il·luminaren els cels, i fluïa el xampany. La crisi tan llargament esperada arribava a la fi; fins i tot els conservadors que havien pregat que poguessen escapar del xoc paorós el saludaren amb un sospir d’alleujament.
Carolina del Sud envià ara una crida als seus estats germans – estats que en temps de Jackson havien repudiat la nul·lificació per conduir a «la dissolució de la unió». La resposta que arribà aquesta vegada era d’una veta diferent. Amb prou feines havia transcorregut un mes abans que cinc altres estats – Florida, Geòrgia, Alabama, Mississippi, i Louisiana – s’haguessen retirat de la unió. El febrer, hi seguí Texas. Virgínia, vacil·lant fins que el bombardament de Fort Sumter força una conclusió, se separà l’abril; però cinquanta-cinc dels cent quaranta-tres delegats dissentiren, pronosticant la creació del nou estat de Virgínia Occidental que el Congrés admeté a la unió el 1863. El maig, Carolina del Nord, Arkansas, i Tennessee anunciaren la llur independència.
Secessió i les teories de la Unió.- En tallar les llurs relacions amb la unió, els estats secessionistes negaren cada punt de la teoria del Nord sobre la Constitució. Aquella teoria, com tothom sap, fou curosament formulada per Webster i elaborada per Lincoln. Segons ella, la unió era més antiga que els estats; fou creada abans de la Declaració de la Independència per l’objectiu de defensa comuna. Els Articles de la Confederació no feren més que enfortir aquest vincle nacional i la Constitució el segellà per sempre. El govern federal no era una criatura dels governs estatals. Fou erigit pel poble i derivava els seus poders directament d’ell. «És», deia Webster, «la Constitució del poble, el govern del poble; fet per al poble; fet pel poble; i responsable davant del poble. El poble dels Estats Units han declarat que aquesta Constitució serà la llei suprema». Quan un estat qüestiona la legalitat de qualsevol llei del govern federal, no pot nul·lificar aquella llei o retirar-se de la unió; s’ha de plegar a la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units. La unió d’aquests estats és perpètua, feia l’argument simple de Lincoln en la primera inauguració; la Constitució federal no té provisió per la seua pròpia terminació; es pot destruir tan sols per una acció no prevista en el propi instrument; fins i tot si un pacte entre tots els estats el consentiment de tots hauria d’ésser necessari per a la seua dissolució; per tant cap estat pot sortir legalment de la unió i actes de violència contra els Estats Units són insurreccionals o revolucionaris. Aquest fou el sistema que ell mateixa es creia vinculat a defendre pel seu jurament del càrrec «registrat en el cel».
Tot aquest raonament fou directament refusat per estadistes del Sud. En la llur opinió els tretze estats originaris aconseguiren la independència com a poders separats i sobirans. El tractat de pau amb Gran Bretanya els esmentava tots i els reconeixia com a «estats lliures, sobirans, i independents». Els Articles de la Confederació declarava ben explícitament que «cada estat reté la seua sobirania, llibertat, i independència». La Constitució era una «lliga de nacions» formada per una aliança de tretze poders separats, cadascun dels quals ratificà l’instrument abans que entràs en vigor. Voluntàriament entraren en la unió sota la Constitució i voluntàriament la podien abandonar. Aquesta era la doctrina constitucional de Hayne, Calhoun, i Jefferson Davis. En la secessió, els estats del Sud havien tan sols de seguir mètodes legals, i la transacció seria correcta en cada particular. Així es convocaren convencions, se celebraren eleccions, i «assemblees sobiranes del poble» bandejaren la Constitució de la mateixa manera que l’havien ratificada quatre vintenes d’anys abans. Així, deia el poble del Sud, el judici moral fou acomplert i la lletra de la llei feta efectiva.
La formació de la Confederació.- Actuant a crida de Mississippi, un congrés de delegats dels estats separats es reuní a Montgomery, Alabama, i el 8 de febrer del 1861, adoptà un pla temporal d’unió. Seleccionà, com a president provisional, Jefferson Davis de Mississippi, un home ben dotat d’experiència i moderació per al lideratge, graduat de West Point, qui havia prestat servei distingit en el camp de batalla en la guerra mexicana, i en càrrec públic, com a membre del Congrés.
El març, una constitució permanent dels estats confederat fou redactada. Fou ràpidament ratificada pels estats; se celebraren eleccions el novembre; i el govern sota ella fou efectiu l’any següent. Aquesta nova constitució, formalment, era molt semblant al famós instrument redactat a Philadelphia el 1787. Preveia un president, un senat, i una cambra de representants gairebé en línies idèntiques. En els poders que s’hi conferien, però, hi havia diferències colpidores. El dret d’apropiar diners per a millores internes era expressament retingut; no s’havien de concedir subvencions a partir del tresor ni de càrregues duaneres establertes per promoure o fomentar cap ram de la indústria. La dignitat de l’estat, si ningú era prou obstinat per qüestionar-la, era salvaguardada en la línia inaugural per la declaració que cadascun actuava «en el seu caràcter sobirà i independent» en forma la unió del Sud.
Finançament de la Confederació.- Cap govern no s’ha establert mai en la seua carrera amb tasques més perplexes davant seu. El Nord tenia un sistema monetari; el Sud n’havia de crear un. El Nord tenia un esquema de taxació que produïa enormes ingressos de nombroses fonts; el Sud havia de formular i dur a terme un pla financer. Com el Nord, la Confederació esperava d’aconseguir grans ingressos de les càrregues duaneres, de fàcil recaptació i poc percebudes entre les masses. A aquesta expectativa el bloqueig de ports del Sud iniciat per Lincoln l’abril del 1861, aviat hi posà fi. D’acord amb el precedent establert pel Congrés sota els Articles de la Confederació, el Congrés del Sud recorregué a un impost directe sobre la propietat distribuït entre els estats, tan sols per trobar el fracàs que es podria haver previst.
La Confederació també vengué bons, la primera emissió dels quals aportà al tresor gairebé tota l’espècie disponible en els bancs del Sud. Aquesta espècie per una gestió infeliç fou aviat enviada a l’exterior per pagar subministraments, sabotejant els fonaments d’un sistema monetari sòlid. Grans quantitats de bons foren venudes a ultramar, aconseguint al principi millors termes que els del Nord en els mercats de Londres, París, i Amsterdam, i més d’un lord i estadista anglès que els comprà amb entusiasme i confiança havia de lamentar en pocs anys els resultats de la seua follia. Les dificultats de dur a través del bloqueig qualsevol subministrament comprat amb emissions de bons, però, anul·là l’efecte del crèdit exterior i forçà la Confederació a torar a l’instrument del paper moneda. En total, aproximadament, mil milions de dòlars fluïren des de les impremtes, per caure de valor a una taxa alarmant, que arribà el gener del 1863, a l’astoradora xifra de cinquanta dòlars en paper moneda per un en or. Tot dispositiu conegut fou usat per impedir-ne la depreciació, sense resultat. A les emissions del Congrés Confederat s’afegiren incomptables milions abocats pels estats i per bancs privats.
Recursos humans i materials.- Quan mesura força per força en aquells signes de poder – homes, diners, i subministraments – és difícil de veure com el Sud fou capaç d’embarcar-se en secessió i guerra amb aital confiança en el resultat. En la Confederació en el recompte final hi havia onze estats en total, que s’havien de confrontar contra vint-i-dos; una població de nou milions, gairebé la meitat servil, que s’havia de confrontar contra vint-i-dos milions; una terra sense grans indústries per produir subministraments bèl·lics i sense un capital enorme per fornir finances de guerra, que entrava en batalla amb una nació ja industrial i enfortida per propietat d’un valor d’onze mil milions de dòlars. Fins i tot després que el Congrés Confederat autoritzàs la conscripció el 1862, la força humana del Sud era del tot inadequada per sostindre la independència que havia estat declarada. Com, per tant, podia la Confederació esperar de sostindre’s contra tal combinació d’homes, diners, i materials com la que el Nord podia aplegar?
Expectatives del Sud.- La resposta a aquesta qüestió s’ha de trobar en les idees que dominaven entre els líders del Sud. Primer de tot, esperaven, debades, de dur la Confederació riu Ohio amunt; i, amb l’ajut de Missouri, aconseguir la possessió de la Vall del Mississippi, el graner de la nació. En segon lloc, comptaven amb un comerç gran i continu amb Gran Bretanya – el bescanvi de cotó per materials bèl·lics. Semblantment esperaven rebre reconeixement i ajut obert de potències europees que contemplassen amb satisfacció la ruptura de la gran república americana. En tercer lloc, creien que els llur control sobre diversos productes bàsics tan essencials per a la indústria del Nord els permetria de provocar una crisi industrial en els estats manufacturers. «Crec fermament», escrivia el senador Hammond, de Carolina del Sud, el 1860, «que el Sud esclavista és ara la potència que controla el món; que cap altra potència ens encararia amb hostilitat. Cotó, arròs, tabac, i productes navals controlen el món; i tenim el sentit de saber-ho i som prou teutònics com per dur-ho a terme reeixidament. El Nord sense nosaltres seria un vedell sense mare, bategant, i morint-se de nafres i gana».
Hi havia altres raons de confiança. En haver-se apoderat de tots els subministraments militars i navals federals del Sud, i en haver deixat el govern nacional feble en potència armada durant la llur possessió de la presidència, els líders del Sud preveien una guerra ràpida, si és que n’hi havia, per posar el toc final a la independència. «Els mecànics llardosos del Nord», es deia repetidament, «no combatran». Pel que fa a la disparitat en nombre feien paral·lelismes històrics. «Els nostres pares, un mer grapat, aclapararen l’enorme poder de Gran Bretanya», una frase de l’ex-president Tyler, corria per tranquil·litzar els dubtosos. Finalment, i aquest punt no es pot remarcar massa fortament, el Sud esperava veure un Nord afeblit i dividit. Sabia que els abolicionistes i el simpatitzants del Sud eren disposats a deixar que els estats confederats se n’anassen en pau; que Lincoln representava tan sols una mica més del terç de votants del país; i que el vot per Douglas, Bell, i Breckinridge suposava una oposició decidida als republicans i a les llurs polítiques.
Esforços de compromís.- Líders republicans, en repassar els mateixos fets, eren ells mateixos incerts pel que fa al resultat d’una guerra civil i feren nombrosos esforços per evitar una crisi. Thurlow Weed, un periodista i polític d’Albany que havia fet molt per aconseguir New York per a Lincoln, proposà un pla per estendre la línia del Compromís de Missouri al Pacífic. Jefferson Davis, advertint els seus seguidors que si venia una guerra seria terrible, era disposat a acceptar l’oferta; però Lincoln, recordant les seues promeses de campanya, hi romangué ferm com una roca en contra. Els seus seguidors al Congrés prengueren la mateixa posició en relació a un acord semblant suggerit pel senador Crittenden de Kentucky.
Encara que gens disposat a renunciar a les seues solemnes promeses en relació a l’esclavitud en els territoris, Lincoln era preparat per oferir als líders del Sud una forta garantia que la seua administració no interferiria ni directament ni indirecta amb l’esclavitud en els estats. Preocupat per tranquil·litzar el Sud en aquest punt, els republicans del Congrés proposaren d’escriure en la Constitució una declaració que no es faria mai cap esmena que autoritzàs l’abolició o la interferència amb l’esclavitud en cap estat. La resolució, ràpidament adoptada, fou tramesa el 4 de març del 1861, amb l’aprovació de Lincoln; fou de fet ratificada per tres estats abans que la tempesta de la guerra la destruís. Per una ironia del destí la tretzena esmena havia d’abolir, i no garantir, l’esclavitud.
Recrutant exèrcits.- La crisi a Fort Sumter, el 12-14 d’abril del 1861, forçà el President i el Congrés a passar de les negociacions als problemes bèl·lics. Poc s’adonaven de la magnitud de la tasca que tenien al davant. La primera crida de voluntaris de Lincoln, emesa el 15 d’abril del 1861, limitava el nombre a 75.000, fixava el llur termini de servei en tres mesos, i prescrivia el llur deure com l’aplicació de la llei contra unions massa poderoses per superar amb un procés judicial ordinari. La desil·lusió es difongué ràpidament. La terrible derrota dels federals a Bull Run el 21 de juliol revelava el caràcter greu de la tasca que tenien al davant; i amb una sèrie de mesures el Congrés posà tota la força humana del país a les ordres del President. Sota aquestes lleis, publicà noves crides de voluntaris. Ja l’agost del 1862, ordenà el recrutament de milicians d’un nombre de 300.000 per a un servei de nou mesos. Els resultats foren decebedors – ominosos – ja que tan sols 87.000 soldats s’afegiren a l’exèrcit. Quelcom de més dràstic era clarament necessari.
El març del 1863, Lincoln signà la inevitable llei de recrutament; cridava a les forces nacionals vinculades al servei militar tots els homes físicament capaços, ciutadans i persones de naixement estranger que haguessen declarat la llur intenció d’esdevindre ciutadans, entre les edats de vint i quaranta-cinc anys – amb exempcions per raó de feblesa física i dependència. Dels homes allistats foren extrets per sorteig els destinats a servei actiu. Malauradament la mesura comportà un colp mortal al principi de servei universal en excusar qualsevol persona que trobàs un substitut per a ell mateix o pagàs a l’oficina de guerra una suma, que no excedia els tres-cents dòlars, que fixaria l’ordre general. Aquesta provisió, tan crassa i tan òbviament afavoridora dels acomodats, sembrà llavors de discòrdia que se centuplicaren al Nord.
L’inici dels sorteigs sota la llei de recrutament a New York City, el dilluns, 13 de juliol del 1863, fou el senyal de quatre dies d’avalots. En el curs d’aquest aixecament, els centres de recrutament foren destruïts; l’oficina del Tribune fou esventrada; negres eren capturats, penjats, i abatuts; les cases de compromesos unionistes foren cremades; la residència del batlle de la ciutat fou atacada; i batalles regulars eren lluitades en els carrers entre els esvalotadors i la policia. Els negocis s’aturaren i una gran part de la ciutat passà absolutament sota el control de la multitud. No fou fins tard el dimecres següent que arribaren prou tropes com per restaurar l’ordre i permetre els residents de la ciutat de reprendre les llurs activitats quotidianes. Si més no, un miler de persones havien estat mortes o ferides i s’havia infligit danys a propietats per valor d’un milió de dòlars. El recrutament temporalment interromput per aquest esclat fou després reprès i realitzat sense cap més entrebanc.
Els resultats del recrutament foren a la fi clarament decebedors per al govern. Les exempcions foren nombroses i el nombre dels qui preferiren i foren capaços de pagar 300 dòlars per comptes de servir excedí tota expectativa. El voluntariat, és cert, fou estimulat, però fins i tot aquest recurs amb prou feines podia mantindre plens uns rengles de l’exèrcit que s’aprimaven. A contracor el Congrés eliminà l’article d’exempció per 300 dòlars, però encara afavorí els acomodats en permetre’ls d’enrolar substituts si els podien trobar. Amb tot aquesta força a les mans l’administració fou capaç el gener del 1865, de construir un exèrcit de la unió que depassava els confederats per dos a un.
Finances de guerra.- En l’esfera financera el Nord afrontà dificultats immenses. L’excedent en el tresor s’havia dissipat el 1861 i l’aranzel del 1857 havia fracassat en produir un ingrés suficient per cobrir les despeses ordinàries del govern. Confrontada per despeses militars i navals d’una magnitud aclaparadora, que pujaren de 35.000.000 de dòlars el primer any de guerra a 1.153.000.000 en el darrer, l’administració hagué de prendre qualsevol font disponible d’ingrés. Les càrregues a les importacions foren augmentades, no una vegada sinó moltes, produir enormes ingressos i també responent a les demandes més extravagants dels manufacturers de protecció. S’imposaren taxes directes als estats d’acord amb les llurs poblacions respectives, però els ingressos foren magres – del tot desproporcionats amb la irritació associada. Impostos de segells i impostos sobre luxes, ocupacions, i els guanys de corporacions foren establerts amb una càrrega que, en temps ordinaris, hauria atret oposició d’una energia ominosa. Tota la gamma impositiva era en marxa. Fins i tot un impost sobre renda i beneficis de l’any, el primer en la història del govern federal, fou inclòs en la llarga llista.
Els ingressos fiscals eren complementats amb emissions de bons, que pujaven de mida i en taxa d’interès, fins que l’octubre, al final de la guerra, el deute arribava a 2.208.000.000 dòlars. El cost total de la guerra era moltes vegades superior al valor monetari de tots els esclaus en els estats del Sud. Al deute s’ha d’afegir gairebé la meitat de mil milions de dòlars en «reversos verds» - paper moneda emès pel Congrés en desesperació quan les vendes de bons i ingressos d’impostos no aconseguien de cobrir les despeses ascendents. Aquesta moneda emesa a la par sota un precepte qüestionable de la Constitució, com qualsevol paper semblant, aviat començar a davallar fins que en els pitjors fortunes del 1864 un dòlar en or valia gairebé tres en reversos verds.
El bloqueig de ports del Sud.- Quatre dies després de la seua crida de voluntaris, el 19 d’abril del 1861, el President Lincoln realitzà una proclamació que blocava els ports de la Confederació del Sud. Més tard el bloqueig s’estengué a Virgínia i Carolina del Nord, quan es retiraren de la unió. Vaixells que intentaven d’entrar o de sortir d’aquests ports, si no atenien els advertiments d’una nau de bloqueig, havien d’ésser capturats i conduïts com a botí al port convenient més proper. Per fer l’ordre efectiva, es prengueren passes immediates per augmentar les forces navals, buidades per negligència, fins que tota la línia de costa era patrullada per un nombre de naus tal que era rar el capità que s’aventurava a córrer el risc. La col·lisió entre el Merrimac i el Monitor el març del 1862, segellava el destí de la Confederació. Les gestes de la flota de la unió es registren en la caiguda d’exportacions de cotó: 202.000.000 de dòlars el 1860, 42.000.000 el 1861, i 4.000.000 el 1862.
L’efecte mortífer d’aquesta paràlisi del comerç sobre el poder bèl·lic del Sud es pot imaginar fàcilment. Préstecs exteriors, pagables en cotó, es podien negociar però no liquidar. Es podien comprar subministraments a crèdit però no portar-los a través de la xarxa d’arrossegament. Amb extrema dificultat podia el govern confederat de procurar-se fins i tot paper per a l’emissió de moneda i bons. Impressors, desesperats per la pèrdua de subministraments, foren finalment conduït a l’ús de paper bru d’embalatge i de paper pintat. A mesura que els ferrocarrils i material mòbil es gastaven, es feia impossible de renovar-los des d’Anglaterra o França. Incapaços d’exportar cotó, plantadors del litoral el cremaven en el que s’anomenaven «fogueres de patriotisme». En la llur llum paorosa la feblesa fatal de l’economia del Sud es revelava.
Diplomàcia.- La guerra no havia avançat gaire abans que el govern federal es veiés implicat en molts problemes enquimeradors de diplomàcia a Europa. La Confederació aviat s’adreçà a Anglaterra i França per ajut financer i per reconeixement com a poder independents. Davis creia que la crisi industrial creada pel bloqueig de cotó amb el temps obligaria literalment Europa d’intervindre per tal d’aconseguir aquest producte essencial. La crisi arribà com esperava però no el resultat. Milers d’obres tèxtils anglesos foren acomiadats; i, amb tot, mentre eren a punt de passar gana, adoptaren resolucions que afavorien el Nord per comptes de sol·licitar al llur govern d’ajudar el Sud trencant-hi el bloqueig.
Amb les classes dominants era tota una altra cosa. Napoleó III, l’emperador dels francesos, s’afanyà a contribuir a esquinçar la república americana; si hagués pogut aconseguir suport d’Anglaterra, hauria realitzat el seus designis. Resultà que trobava un munt de simpatia a l’altra banda del Canal però una cooperació oberta i oficial. Segons l’eminent historiador Rhodes, «quatre cinquenes parts de la Cambra britànics dels Lords i la majoria de membres de la Cambra dels Comuns eren favorables a la Confederació i en desitjaven el triomf». Avançat el 1862 els ministres britànics, segons sostenia, eren a punt de reconèixer la independència de la Confederació. Si no hagués estat per la llur extrema cautela, per la crítica constant i abassegadora d’amics anglesos dels Estats Units – com John Bright – i per les victòries de Vicksburg i Gettysburg, tant Anglaterra com França haurien declarat sens dubte la Confederació com una de les potències independents de la terra.
Si bé s’estaven de reconèixer la seua independència, Anglaterra i França prengueren diverses passes que eren a favor del Sud. En proclamar la neutralitat, acceptaren aviat els confederats com a «bel·ligerants» i els concediren els drets de poble en guerra – una mesura que provocà ràbia al Nord al principi però que més endavant fou admesa com a sòlida. Altrament, els confederats capturats en batalla haurien estat considerats com a «rebels» o «traïdors» a qui penjar o afusellar. Napoleó III proposà a Rússia el 1861 una coalició de potència contra el Nord, tan sols per trobar-hi un ferm refús. L’any següent suggerí una intervenció a Gran Bretanya, topant aquesta vegada amb un refús condicional dels seus plans. El 1863, gens desencoratjats pels rebuigs, oferí els seus serveis a Lincoln com a mediador, rebent com a resposta una lletra educada que declinava la seua proposta i una resolució dura del Congrés que li suggeria que atengués els seus propis afers.
Tant a Anglaterra com a França els governs seguiren una política d’amistat amb els agents confederats. El ministeri britànic, amb indiferència quan no connivència, permeté la construcció d’ariets i vaixells a drassanes anglesos i els permeté d’escapar de fer estralls sota la bandera confederada amb el comerç americà. Un d’ells, l’Alabama, construït a Liverpool per una firma britànica i pagat per bons venuts a Anglaterra, seguí una carrera extraordinària i amenaçà de trencar el bloqueig. El curs seguit pel govern britànic, contra les protestes del representant americà a Londres, fou més tard lamentat. Per una decisió d’un tribunal d’arbitratge a Ginebra el 1872, es requerí a Gran Bretanya de pagar l’enorme suma de 15.500.000 de dòlars per cobrir els danys infligits per creuers confederats bastits a Anglaterra.
Amb tota justícia cal dir que la conducta del Nord contribuí a la irritació entre els dos països. Seward, el Secretari d’Estat, era vindicatiu en el tracte amb Gran Bretanya; si no hagués estat per la moderació de Lincoln, hauria seguit un curs que ratllava en direcció a la guerra oberta. Els diaris de New York i Boston eren severs en els llurs atacs contra Anglaterra. Les paraules foren, en una ocasió si més no, acompanyades d’un acte que sabia a hostilitat oberta. El novembre del 1861, el capità Wilkes, que comandava un vaixell de la unió, assaltà el vapor britànic Trent, i s’endugué per la força dos agents confederats, Mason i Slidell, enviats pel president Davis a representar la Confederació a Londres i París, respectivament. Aquesta era una clara violació del dret de vaixells mercants d’ésser immunes a registre i detenció; i, en resposta a la demanda de Gran Bretanya per l’alliberament dels dos homes, els Estats Units concedí que s’havia equivocat. Lliurà els dos agents confederats a un vaixell britànic per una conducció segura a l’exterior, i féu les disculpes apropiades.
Emancipació.- Entre les mesures de guerra extremes adoptades pel govern del Nord cal comptar l’emancipació dels esclaus dels estats en armes contra la unió. Aquesta passa fou suggerida aviat i repetidament a Lincoln pels abolicionistes; però fou continuadament descartada. Sabia que els abolicionistes eren un mer grapat, que l’emancipació podria conduir els estats de frontera a la secessió, i que els soldats del Nord s’havien allistat per salvar la unió. A més, tenia davant seu una resolució solemne aprovada pel Congrés el 22 de juliol del 1861, que declarava que l’únic objectiu de la guerra era el salvament de la unió i desautoritzava qualsevol intent d’interferir amb l’esclavitud.
El govern federal, malgrat que compromès amb la preservació de l’esclavitud, aviat es trobà derrotat en el seu curs i optà per un nou tac. Abans que hagués passat un any, és a dir el 10 d’abril del 1862, el Congrés resolgué que s’hauria de donat ajut financer a qualsevol estat que adoptàs una emancipació gradual. Sis dies més tard abolia l’esclavitud al Districte de Colúmbia. Dos breus mesos passaren. El 19 de juny del 1862, agranava l’esclavitud per sempre dels territoris dels Estats Units. El justícia en cap Taney encara vivia, la decisió sobre Dred Scott restava escrita en el llibre, però la Constitució havia estat rellegida a la llum de la guerra civil. La deriva de sentiment públic en el Nord era revelada.
Mentre aquestes mesures passaven pel Congrés, Lincoln reflexionava lentament. El juliol d’aquell any havia arribat a la seua gran decisió. Cap a final d’aquell mes llegí al seu gabinet l’esborrany d’una proclamació d’emancipació; però la deixava de banda fins que un assoliment militar la ges quelcom més que un gest va. En setembre, el colp sever infligit a Lee a Antietam semblava oferir l’oportunitat d’or. El dia 22, el document immortal fou presentat al món anunciant que, a menys que els estats en armes retornassen a la unió l’1 de gener del 1863, el colp fatal a la llur «institució peculiar» seria deslliurat. Líders del Sud el tractaren amb una consideració lleugera, i així a la data fixada la promesa fou acomplerta. La proclamació fou emesa com a mesura de guerra, adoptada pel president com a comandant en cap de les forces armades, per raons de necessitat militar. No abolia l’esclavitud. Simplement emancipava esclaus en llocs llavors en armes contra l’autoritat federal. Qualsevol altra esclavitud, pel que feia a la Proclamació, romania legal.
Per segellar per sempre la proclamació d’emancipació, i estendre la llibertat a tot el país, el Congrés, el gener del 1865, sota la recomanació urgent de Lincoln, transmeté als estat la tretzena esmena, que abolia l’esclavitud per tots els Estats Units. A final del 1865 l’esmena era ratificada. La casa no era dividida contra ella mateixa; no caigué; era tota lliure.
La restricció de llibertat civil.- Com en totes les grans guerres, particularment aquelles d’una natura de pugna civil, es trobà necessari usar fortes mesures per sostindre una opinió favorable a les polítiques militars de l’administració i a frustrar els designis dels qui cercaven d’obstaculitzar-ne l’acció. En les dues setmanes posteriors a la primera crida de voluntaris, Lincoln capacità el general Scott de suspendre l’escrit d’habeas corpus al llarg de la línia de marxa entre Philadelphia i Washington i arrestar així i retindre sense interferència de tribunals civils qualsevol que ell consideràs una amenaça a la unió. En una data posterior l’àrea així controlada per oficials militars fou estesa per proclamació executiva. Per una llei del 3 de març del 1863, el Congrés, desitjant d’esvair tots els dubtes sobre el poder del president, l’autoritzà a suspendre l’escrit per tots els Estats Units o en qualsevol part. També alliberava els oficials militars de la necessitat de retre a tribunals civils persones arrestades sota les llurs ordres, o fins i tot de fer resposta a escrits emesos per aquests tribunals. L’autumni d’aquella any el president, actuant sota els termes d’aquesta llei, declarà aquest instrument antic i honorable per a la protecció de llibertats civils, l’habeas corpus, suspès al llarg i ample del país. El poder del govern fou també enfortit per una llei que definia i castigava certes conspiracions, aprovada el 31 de juliol del 1861 – una mesura que imposava penes severes als qui a través de la força, intimidació, o amenaça interferissen en l’execució de la llei.
Així doblement armades, les autoritats militars no deixaren ni un sospitós de simpatia activa amb la causa del Sud. Editors eren arrestats i empresonats, les llurs publicacions suspeses, i els llurs nois de notícies tancats. Els qui organitzaven «reunions de pau» aviat es trobaren atrapats per la llei. Membres de la legislatura de Maryland, el batlle de Baltimore, i editors locals sospitosos de mantindre opinions secessionistes, foren empresonats per ordre militar malgrat que no se’ls imputà cap delicte, i se’ls negà el privilegi d’examinació davant d’un magistrat civil. Un granger de Vermont, massa expressiu en la seua crítica del govern, es trobà ell mateix entre reixes fins que el govern, al seu bon albiri, cregué adient d’alliberar-lo. Aquestes mesures no es confinaren al teatre e guerra ni als estats fronteres on l’esperit de secessió era prou fort com per posar en perill la causa de la unió. S’aplicaren per tots els estats del Nord fins a la mateixa frontera de Canadà. El zel per a la causa nacional, massa sovint complementat amb un zel de persecució, escampà terror entre els qui vacil·laven en la unitat de devoció a la unó.
Aquestes operacions dràstiques de part d’autoritats militars, tan alienes al curs normal de la vida civilitzada, provocaren naturalment una hostilitat intensa i amarga. Reunions de protesta foren celebrades per tot el país. Trenta-sis membres de la Cambra de Representants cercaren de fer constar la llur condemna de la llei de suspensió de l’habeas corpus, per rebre únicament una negativa ferma dels partidaris de la llei. El justícia en cap Taney, davant de qui el cas d’un home arrestat sota l’autoritat militar del president fou presentat, declarà emfàticament, en una llarga i instruïda opinió curulla d’exemples històrics, que els president no tenia capacitat per suspendre l’escrit d’habeas corpus. Al Congrés i a fora, demòcrates, abolicionistes, i campions de la llibertat civil denunciaren Lincoln i el seu gabinet en termes immisericordes. Vallandigham, un líder demòcrata d’Ohio, més endavant desterrat al Sud per la seua oposició a la guerra, constantment aplicava a Lincoln l’epítet de «Cèsar». Wendell Phillips veia en ell «un dèspota més il·limitat que cap que el món conega a aquesta banda de Xina».
Sensible a tals empentes esmolades i gens amic de persecució capriciosa, Lincoln intentà de mitigar els rigors de la llei en concedir llibertat condicional a molts presoners polítics. La política general, però, la defensà en llenguatge casolà, ben diferent en to i significat del raonament cargolat dels advocats. «He d’afusellar un noi soldat de mentalitat simple que deserta, mentre que no he de tocar un pèl de l’astut agitador que l’indueix a desertar?» demanava de manera tranquil·la a alguns portaveus dels qui protestaven contra l’arrest de persones per «parlar contra la guerra». Això resumia la seua filosofia. Era implicat en una guerra per salvar la unió, i totes les mesures necessàries i adients per acomplir aquest objectiu eren permeses per la Constitució que havia jurat de sostindre.
Estratègies militars – Nord i Sud.- Els resums amplis d’estratègia militar seguits pels comandants de les forces confrontades són clars fins i tot per al llec de qui no es pot esperar que domine els detalls d’una campanya o, per la mateixa raó, les maniobres d’una sola gran batalla. El problema per al Sud era de defensa principalment, encara que fins i tot per defensa atacs ràpids i paralitzants al Nord foren més tard considerats mesures imperatives. El problema del Nord era, per dir-ho breument, d’invasió i conquesta. El territori del Sud havia d’ésser envaït i els exèrcits del Sud derrotats en terreny propi o desgastats allà fins a l’esgotament.
En l’execució d’aquesta empresa, la geografia, com és habitual, jugà un paper significatiu en la disposició de forces. Les serres dels Apalatxes, que s’estenien a través de la Confederació fins al nord d’Alabama, dividien les campanyes en empreses orientals i occidentals. Totes eren d’importància assenyalada. La victòria a l’Est prometia la captura de la capital confederada de Richmond, un colp de vàlua moral, que difícilment es podia sobrestimar. La victòria a l’Oest suposava tallar la Confederació i obrir la Vall del Mississippi fins al Golf.
Tal com resultà, les forces de l’Oest acompliren la llur tasca primer, vindicant les capacitats militars dels soldats de la unió i somoguent la confiança dels comandants contraris. El febrer del 1862, Grant capturava Fort Donelson en el riu Tennessee, aplegava els unionistes vacil·lants de Kentucky, forçava l’evacuació de Nashville, i obria el camí de dues-centes milles dins de la Confederació. A Shiloh, Murfreesboro, Vicksburg, Chickamauga, Chattanooga, seguí un combat desesperat i, malgrat fortunes variables, resultà en la desfeta i retirada de les forces confederades al sud-est fins a Geòrgia. A meitat del 1863, la Vall del Mississippi era oberta fins al Golf, la iniciativa arrencada de les mans dels comandants del Sud a l’Oest, i el camí preparat per a l’atac final de Sherman – la marxa des d’Atlanta fins a la mar – una maniobra executada amb severitat innecessària l’autumni del 1864.
Per a la successió gairebé ininterrompuda d’assoliments a l’Oest pels generals Grant, Sherman, Thomas, i Hooker contra Albert Sidney Johnston, Bragg, Pemberton, i Hood, les forces de la unió a l’Est oferiren al principi una sèrie gairebé igualment ininterrompuda de malaurances i desastres. Lluny de capturar Richmond, foren llençades a la defensiva. General rere general – McClellan, Pope, Burnside, Hooker, i Meade – fou assajat i trobat deficient. Cap d’ells no pogué administrar una derrota esclafadora a les tropes confederades i més d’una vegada els soldats de la unió eren derrotats en una justa batalla. Reeixiren, però, en deslliurar un xoc sever als confederats que avançaven sota el general Robert E. Lee, primer a Antietam el setembre del 1862, i després a Gettysburg el juliol del 1863 – xocs comptats com a victòries per bé que en cada cas els confederats escaparen sense desmoralització. No fou fins al començament de l’any següent, quan el general Grant, fornit amb homes i munició gairebé il·limitats, començà el seu martelleig irresistible damunt de l’exèrcit de Lee, que la fase final de guerra començà. L’esforç implacable es féu notar a la fi. El general Lee, el 9 d’abril del 1865, en veure la futilitat de més conflicte, rendí un exèrcit encara capaç de fort combat, a Appomatox, no lluny de la capital de la Confederació.
Abraham Lincoln.- Els serveis de Lincoln a la causa de la unió desafien descripció. Un escrutini judicial de la guerra revela el seu pensament i planificada en cada part de la variada activitat que finalment coronà els exèrcits del Nord amb la victòria. És en el camp de la diplomàcia? Proposa Seward, el secretari d’Estat, fortes i càustiques mesures que probablement arrossegaran l’espasa d’Anglaterra cap a la balança? Lincoln aconsella moderació. Pren el missatge irritant, i amb la pròpia mà tatxa, esborra, dilueix, insereix, i bescanvia mots que punxen i cremen el llenguatge de la prudència i la cautela. És una qüestió de compromís amb el Sud, tan sovint proposada per homes de totes dues bandes cansats del carnatge? Lincoln sempre és disposat a escoltar i es gira d’esquena tan sols quan se’l convida a retre principis essencials per a la seguretat de la unió. És alta estratègia de guerra, una qüestió del general més adient per guanyar Gettysburg – Hooker, Sedgwick, o Meade? Lincoln va en persona al Departament de Guerra en la negra nit per aconsellar-se amb el seu secretari i fer la tria fatal.
És la queixa d’un ciutadà, privat, segons creu, de les seues llibertats civils injustament o en violació de la Constitució? Lincoln és disposat a escoltar-lo i malda per aportar-hi remei, si s’hi pot trobar una justificació. Hi ha una mare que implora per la vida d’un fill sentenciat a ésser afusellat per desertor? Lincoln escolta la seua petició, i la concedeix fins i tot contra les protestes fetes pels seus generals en el nom de la disciplina militar. Sembren polític dissensions en l’exèrcit i entre els civils? Lincoln magníficament bandeja les llurs petites personalitats i els convida pensar en la causa més gran. És una qüestió d’aconseguir vots per ratificar la tretzena esmena que aboleix l’esclavitud? Lincoln creu que no és per sota la seua dignitat traficar i regatejar amb polític sobre els càrrecs insignificants sol·licitats a canvi pels membres que se li resisteixen. Hi ha un diari de New York que l’anomena babau ignorant de l’Oest? La resposta de Lincoln és una lletra a una mare que ho ha donat tot – els seus fills en el camp de batalla – i un discurs a Gettysburg, els textos de tots dos dels quals viuran mentre ho faça la llengua en la que foren escrits. Aquests són tributs no tan sols al seu domini de la llengua anglesa sinó també al seu domini de tots aquells sentiments de dolçor i força que són les flors més elegants de la cultura.
Durant tot el període de servei, però, Lincoln fou assetjat per crítiques implacables. Els ferotges apòstols de l’abolició l’acusaven de covardia quan dilatava el colp ferm a l’esclavitud. Els demòcrates anti-guerra censuraven cada passa que prenia. Fins i tot en el seu propi partit no trobava pau. Charles Sumner es queixava: «el nostre president és ara un dictador, imperator, - el que us plaga; però com de va és tindre el poder d’un déu i no usar-lo divinament». Líders entre els republicans cercaren de bandejar-lo el 1864 i col·locar Chase en la seua cadira. «Desig que no tinguem mai un home pitjor», fou la tranquil·la resposta de Lincoln.
Àmplies foren les dissensions en el Nord durant aquell any i els republicans, mentre seleccionaven Lincoln com el llur candidat de nou, es desfeien del llur antic nom i triaven el títol simple de «Partit de la Unió». A més, seleccionaren un home del Sud, Andrew Johnson, de Tennessse, per associar-lo com a candidat a la vicepresidència. Aquesta combinació la confrontaren fermament els demòcrates del Nord amb una plataforma que declarava que «després de quatre anys de fracàs per restaurar la unió amb l’experiment de guerra, durant el qual, sota la pretensió de necessitat militar o de poder bèl·lic superior a la Constitució, la Constitució mateixa ha estat desconsiderada en cada part i llibertat pública i dret privat han estat trepitjats igualment... justícia, humanitat, llibertat, i benestar públic demanen que es facen esforços immediats per a un cessament d’hostilitats, amb l’objectiu que la pau es puga restaurar damunt la base de la unió federal dels estats». És cert que el candidat demòcrata, el general McClellan, cercà de trencar el jou que l’imposava la plataforma, dient que no podia mirar els seus vells camarades a la cara i pronunciar vans els llurs esforços; però la crida del partit a repudiar Lincoln i les seues obres havia continuat. La resposta arribà, donant a Lincoln 2.200.000 de vots contra 1.800.000 per al seu oponent. Les coses amargues que s’havien dit sobre ell durant la campanya, les perdonà i oblidà. Quan l’abril del 1865, fou abatut per la mà de l’assassí, ell per damunt de tots els altres a Washington planificava mesures de moderació i guariment.
Hi ha una tendència forta i natural per part dels escriptors d’insistir en els aspectes dramàtics i heroics de la guerra; però el llarg judici de la història ens requereix d’incloure totes les altres parts significatives també. Com qualsevol gran conflicte armat, la guerra civil superà els objectius dels qui hi prengueren part. Lluitada per la natura de la unió, féu una revolució en la unió, canviat polítiques públiques i principis constitucionals i oferint una nova direcció a l’agricultura i a la indústria.
La supremacia de la Unió.- Primerament i principal, la guerra resolgué per sempre la llarga disputa quant a la natura del sistema federal. La doctrina de la sobirania estatal fou acomiadada. Hom bé podia parlar encara de drets dels estats i pensar en les llurs comunitats amb afecte, però nul·lificació i secessió eren destruïdes. La nació era suprema.
La destrucció del poder esclavista.- Següent a la vindicació de supremacia nacional hi havia la destrucció de l’aristocràcia plantadora del Sud – aquella gran potència que havia fornit lideratge de capacitat indubtable i havia estat tan contestada de feia temps pels interessos industrials i comercials del Nord. El primer colp paralitzant als plantadors fou efectuat amb l’abolició de l’esclavitud. El segon i tercer arribaren amb la catorzena (1868) i la quinzena (1870) esmenes, que donaven el vot als lliberts i excloïen de càrrec públic els líders confederats – expulsant de la tasca de reconstrucció els talents més fins del Sud. Com si fos per afegir amargor a fel i donzell, la catorzena esmena prohibia als Estats Units pagar cap deute contret en ajut a la Confederació o en l’emancipació dels esclaus – enfonsant en extrema bancarrota els financers del Sud que havien despullat la llur secció de capital per donar suport a la causa. Així els plantadors del Sud es trobaren exclosos de càrrec públic i governats pels llurs antics serfs sota la tutela de líders republicans. El llur sistema de treball era arruïnat i els llurs diners i bones eren tan inútils com paper de rebuig. El Sud era súbdit del Nord. Allò que ni els federalistes ni els whigs havien estat capaços d’acomplir en el reialme de l’estadisme s’havia acomplert en el camp de batalla.
El triomf de la indústria.- La ruïna del sistema plantador fou acompanyada d’un ascens poderós de la indústria del Nord que feia els vells whigs de Massachusetts i Pennsylvania contemplar-ho meravellats. Les demandes del govern federal de béns manufacturats a preus sense restricció donà un estímul a negocis que substituïa amb escreix els mercats perduts del Sud. Entre el 1860 i 1870 el nombre d’establiments manufacturers augmentà un 79,6% per contra del 14,2% de la dècada anterior; mentre el nombre de persones ocupades gairebé es doblava. No hi havia cap dubte quant al futur de la indústria americana.
La victòria de l’aranzel protector.- A més, en endavant seria ben protegida. Durant molts anys abans de la guerra els amics de la protecció havien estat a la defensiva. La llei aranzelària del 1857 imposava càrregues tan baixes com per presagiar un aranzel purament per a fer ingressos. La guerra ho canvià tot. Les despeses militars extraordinàries, que requerien forts impostos a totes les fonts, justificaven aranzels tan alts que un seguidor de Clay o Webster bé podria haver quedat sense alè. Després d’acabada la guerra el deute romania i tant interès com principal s’havien de pagar. Arguments protectius basats en raonament econòmic tenien suport per una pura necessitat d’ingressos que no admetia disputa.
Una política d’immigració liberal.- Vinculada amb la indústria hi havia l’oferta de mà d’obra. El problema de cobrir la indústria amb personal esdevingué una qüestió prement, i líders republicans la tractaren. A la plataforma del partit d’Unió adoptada el 1864 es declarava «que la immigració estrangera, que en el passat ha contribuït tant a la riquesa, el desenvolupament de recursos, i l’augment de poder d’aquesta nació – l’asil dels oprimits de totes les nacions – siga promoguda i encoratjada per una política liberal i justa». En aquell mateix any el Congrés, reconeixent la importància del problema, aprovà una mesura d’alta rellevància, que creava una oficina d’immigració, i que autoritzava una forma modificada de feina d’indentura, en fer legal per als immigrants comprometre els llurs salaris en avançament per pagar el llur passatge. Malgrat que el decret fou aviat revocat, la pràctica autoritzada per ella fou llargament continuada. El baix preu del passatge escurçava el termini de servei; però el principi era més antic que els dies de William Penn.
La llei de propietat domèstica del 1862.- En la mesura d’immigració que garantia una oferta de mà d’obra contínua i adequada, els manufacturers veien un contrapès a la llei de propietat domèstica del 1862 que concedia terres gratuïtes a colons. A la llei de propietat domèstica s’havien resistit en una batalla congressual llarga i amarga. Naturalment, no havien pres alegrement un pla que atreia homes lluny de les fàbriques o els permetia de fer demandes il·limitades de salaris més alts com el preu de romandre-hi. Plantadors del Sud semblantment havien temut les propietats lliures per la mateixa bona raó que tan sols prometien d’afegir-se al poder desequilibrat del Nord.
Malgrat l’oposició, partidaris d’una política liberal de terra feien continus guanys. Demòcrates de sòl lliure – grangers i menestrals jacksonians – reformadors laboristes, i líders polítics, com Stephen A. Douglas d’Illinois i Andrew Johnson de Tennessee, mantingueren l’agitació durant la sessió i a fora. Més d’una vegada foren capaços de fer passar un decret de propietat domèstica a través de la Cambra de Representants tan sols per veure’l blocat al Senat on interessos del Sud eren atrinxerats. Després, quan el Senat fou guanyat, un president demòcrata, James Buchanan, vetà el decret. Encara la qüestió vivia. Els republicans, forts entre els grangers del Nord-Oest, l’afavorien des del principi i hi cridaren l’atenció del país. Finalment, els manufacturers cediren; reberen la llur compensació en la llei de contracte laboral. El 1862 el Congrés disposava la lliure distribució de terra en lots de 160 acres entre homes i dones de forts braços i volenterosos cors preparats per construir les llurs línies tancades de possessions fins a les Rocalloses i més enllà.
Millores internes.- Si grangers i manufacturers eren inicialment dividits en la qüestió de les possessions lliures, el mateix amb prou feines es podia dir de millores internes. El llaurador de l’Oest era tan delerós d’una forma fàcil d’enviar el seu producte al mercat com el manufacturer ho era dels mateixos mitjans per transportar els seus béns al consumidor de la granja. Mentre els líders confederats escrivien en la llur constitució un article que prohibia tota apropiació per a millores internes, els líders republicans a Washington planificaven despeses del tresor en la forma de concessions de terra pública a ferrocarrils que haurien atordit als autors del decret de carreteres nacions de mig segle després.
Finances sòlides – banca nacional.- Des del temps de Hamilton al de Lincoln, homes de negocis de l’Est havien maldat per un sistema sòlid de moneda nacional. L’experiència dels estats amb paper moneda, dolorosament impressionant en els anys anteriors a la redacció de la Constitució, havien convençut els qui entenien l’economia empresarial. La Constitució, com hem vist, duia els signes d’aquesta experiència. Es prohibia als estats d’emetre bitllets de crèdit: paper moneda, en breu. Aquesta provisió destacava clarament en el document; però l’enginy judicial l’havia esquivat en l’era de la democràcia jacksoniana. Els estats havien aprovat, i el Tribunal Suprem, després de la mort de John Marshall, sostingut lleis que establien companyies bancàries i les autoritzaven d’emetre paper moneda. Així el país era somogut per la vella maledicció, amb els bancs dels estats de l’Oest i del Sud emetent torrentades de bitllets per ajudar els prestataris a pagar deutes.
En tractar amb les finances de guerra, els republicans atacaren aquest mal antic. Per una llei del Congrés del 1864, autoritzaren una sèrie de bancs nacionals fundats en el crèdit de bons governamentals i capacitats per emetre bitllets. L’any següent aturaren tot paper bancari emès sota l’autoritat dels estats a través d’un impost prohibitiu. D’aquesta manera, amb dues mesures, el Congrés restaurava el control federal sobre el sistema monetari malgrat que no restablia el Banc dels Estats Units tan odiat per la democràcia jacksoniana.
Destrucció dels drets dels estats amb la catorzena esmena.- Aquestes lleis i altres no citades ací eren mesures de centralització i consolidació a expensa dels poders i dignitat dels estats. Eren totes d’alta importància, però l’acte coronador del nacionalisme fou la catorzena esmena que, entre d’altres coses, prohibia els estats de «privar cap persona de vida, llibertat o propietat sense un procés legal adient». El motiu immediat, per bé que no la causa real d’aquesta provisió, fou la necessitat de protegir els drets de lliberts contra legislatures hostils en el Sud. El resultat de l’esmena, com fou profetitzada en protestes sorolloses i perllongades de cada racó del Partit Demòcrata, era la subjecció de cada acte d’autoritats estatals, municipals, i comtals, a una possible anul·lació pel Tribunal Suprem a Washington. L’esperat succeí.
Pocs negres mai presentaren casos sota la catorzena esmena a l’atenció dels tribunals; però milers de lleis estatals, ordenances municipals, i actes d’autoritats locals foren bandejats com a nuls i buits sota ella. Lleis d’estats que regulaven taxes ferroviàries, fixaven hores de treball en pastisseries, i impostos a corporacions foren eventualment anul·lades com a conflictives amb una esmena erròniament suposada com a dissenyada exclusivament per a la protecció de negres. A mesura que el poder centralitzat sobre tarifes, ferrocarrils, terres públiques, i altres afers nacionals anaven al Congrés, un poder tan centralitzat sobre els actes d’autoritats estatals i locals que implicaven una infracció de drets personals i de propietat era conferit a la judicatura federal, l’àpex de la qual era el Tribunal Suprem de Washington. Així l’antiga federació d’«estats independents», tots iguals en drets i dignitat, cadascú portador de la «joia de sobirania» tan celebrada a l’oratòria del Sud, s’havia anat pel camí de tota carn sota les explosions marcidores de la guerra civil.
Teories sobre la posició dels estats secessionistes.- El matí del 9 d’abril del 1865, quan el general Lee retia el seu exèrcit al general Grant, onze estats es trobaven en una relació peculiar amb la unió ara declarada perpètua. Juristes i filòsofs polítics eren ben preocupats i ho havien estat de feia un templs quant a què calia fer amb els membres de l’antiga Confederació. Republicans radicals sostenien que eren «províncies conquerides» a la mercè del Congrés, que s’havien de governar sota les lleis que veiés oportú de promulgar i fins que en la seua saviesa decidís de readmetre’n cap o totes elles a la unió. Hom d’idees més conservadores sostenien que, en tant que la guerra s’havia lluitat des del Nord amb la teoria que cap estat no podia separar-se e la unió, els estats confederat merament havien intentat de retirar-se i havien fracassat. El corol·lari d’aquesta darrera línia d’argument era simple: «Els estats del Sud són encara en la unió i és el deure del president, com a comandant en cap, de retirar-hi les tropes federals tan aviat com l’ordre siga restaurat i els governs estatals preparats per a funcionar una vegada més com d’habitud».
Proposta de Lincoln.- Una forma tan simple i conservadora de reconstrucció havia estat suggerida per Lincoln en una proclamació de 8 de desembre del 1863. Proposava el perdó i una restauració de propietats, excepte en esclaus, per a gairebé tots aquells qui haguessen «participat directament o per implicació en la rebel·lió existent», a condició que prenguessen un jurament de lleialtat a la unió. Anunciava que quan, en qualsevol dels estats designats, un cos de votants, qualificat sota la llei tal com era abans de la secessió i igual en nombre a una desena part dels vots emesos el 1860, prengués el jurament de lleialtat, se’ls hauria de permetre restablir un govern estatal. Aquest govern, afegia, hauria d’ésser reconegut com a autoritat legítima i mereixedora de protecció sota la Constitució federal. En referència a l’estatus dels antics esclaus Lincoln deixava clara que, si bé la llur llibertat havia d’ésser reconeguda, no objectaria a cap legislació «que puga ésser coherent com a arranjament temporal amb la llur condició present de classe treballadora, sense terra i sense llar».
El Pla d’Andrew Johnson – La seua impugnació.- El successor de Lincoln, Andrew Johnson, el vicepresident, poc després de prendre el càrrec, proposa de seguir un curs en certa manera similar. En una sèrie d’estats nomenà governadors militars, instruint-los que tan aviat com fos possible reunissen convencions, triades «per aquella porció del poble dels dits estats que són lleials als Estats Units», i procedís a l’organització d’un govern civil regular. Johnson, un home del Sud i demòcrata, fou immediatament acusat pels republicans d’ésser massa disposat a restaurar els estats del Sud. A mesura que els mesos passaven, l’oposició a les seues mesures i polítiques en el Congrés cresqué de mida i agror. La contesa resultà en la impugnació de Johnson per la Cambra de Representants el març del 1868, i la seua absolució pel Senat merament perquè als seus oponents els mancà un vot dels dos terços requerit per a la condemna.
El Congrés aprova «lleis de reconstrucció».- De fet, el Congrés era en una posició estratègica. Era l’òrgan legislatiu, i podia, a més, determinar les condicions sota les quals senadors i representants del Sud havien d’ésser readmesos. Per tant procedí a aprovar una sèrie de lleis de reconstrucció – passant-les totes elles per damunt del veto de Johnson. Aquestes mesures, la primera de les quals esdevingué llei el 2 de març del 1867, traspuava un ànim que no es trobava enlloc en els plans de Lincoln o les proclamacions de Johnson.
Disposaven els deu estats – tota la Confederació amb l’excepció de Tennessee – que encara eren fora de pal·li, en cinc districtes militars, cadascú comandat per un oficial militar nomenat pel president. Ordenaven al general en comandament de preparar un registre de votants per a l’elecció de delegats per a convencions triades amb l’objectiu de redactar noves constitucions. Aquests votants, però, no havien d’ésser, com Lincoln havia suggerit, persones lleials degudament qualificades sota la llei existent abans de la secessió sinó «els ciutadans masculins del dit estat, de vint-i-un anys en endavant, de qualsevol raça, color, o condició prèvia,... excepte els qui hagen estat inhabilitats per participació en la rebel·lió o per delicte de dret comú». Aquest era el toc de morts a la idea que als líders de la Confederació i als llurs partidaris blancs se’ls permetria de participar en l’establiment del nou ordre. El poder fou doncs arbitràriament llençat a les mans dels negres mascles recentment emancipats i al grapat de blancs que podia mostrar un historial de lleialtat. Això no era tot. Cada estat era, sota les lleis de reconstrucció, obligat a ratificar la catorzena esmena a la Constitució federal com a preu de restauració a la unió.
La composició de les convencions així autoritzades es pot imaginar. Serfs sense demanar-ho i sense preparació es trobaren com a poder governant. Un exèrcit d’aventurers del Nord, «carpet baggers» com els anomenaven, inundaren l’escena per ajudar a la «reconstrucció». Sens dubte molts homes d’honor i bones intencions oferiren un servei immaculat, però els resultats de les llurs deliberacions tan sols agreujaven la ferida oberta deixada per la guerra. Una sèrie de doctors en política oferien les llurs prescripcions; però no es pogué trobar cap remei efectiu. Sota mesures que s’admetien obertes a greus objeccions, els estats del Sud foren un rere l’altre restaurats a la unió per la gràcia del Congrés, el darrer el 1870. Fins i tot aquesta concessió a desgrat de les formalitat d’estat no significava una plena restauració d’honors i privilegis. El darrer soldat no fou retirat de la darrera capital del Sud fins el 1877, i el control federal sobre les eleccions romangué durant temps com a signe de supremacia congressual.
L’estatus dels lliberts.- Fins i tot més intricat que les qüestions implicades en la restauració dels estats secessionistes a la unió fou la qüestió de què fer amb els esclaus recentment emancipats. Aquell problema, sovint presentat als abolicionistes abans de la guerra, havia esdevingut a la fi una preocupació real. La tretzena esmena que abolia l’esclavitud no ho havia tocat gens. Declarava els serfs lliures, però no feia res per fornir-los de feina o de llars i no esmentava el tema de drets polítics. Totes aquestes qüestions es deixaren als estats, i les legislatures d’alguns d’ells, amb els llurs famosos «codis negres», restauraren una forma de servitud sota la guisa de lleis de vagància i aprenentatge. Aquests mètodes foren de fet parcialment responsables de la reacció que dugué el Congrés a abandonar les polítiques de Lincoln i emprendre el seu propi programa de reconstrucció.
Amb tot, no es féu cap esforç extensiu per resoldre legalment els problemes econòmics dels serfs. Abolicionistes radicals havien defensat que els esclaus quan fossen emancipats havien de rebre directament els camps dels llurs antics amos; però el Congrés refusà fermament la mateixa idea de confiscació. La necessitat d’assistència immediata la reconegué en crear el 1865 l’Oficina del Llibert per atendre refugiats. Autoritzava el lliurament d’aliments i roba als desproveïts i l’arrendament de terres abandonades i de certes altres sota control federal a antics esclaus a taxes raonables. Però el problema més gran de la relació dels llibertats amb la terra, es deixava a l’acció lenta del temps.
Contra dures protestes de conservadors, particularment entre els demòcrates, el Congrés insistí, però, en conferir als lliberts certs drets per llei nacional. Aquests decrets queien en les àmplies divisions de civils i polítics. Amb una llei aprovava el 1866, el Congrés atorgava als antics esclaus els dets de ciutadans blancs en matèria de fer contractes, prestar testimoni en tribunals, i comprar, vendre, i llogar propietat. Com si fos dubtós si el Congrés tenia el poder d’aplicar aquesta llei, aprovà i sotmeté als estats la catorzena esmena que atorgava la ciutadania als lliberts, els garantia els privilegis i immunitats de ciutadans dels Estats Units, i declarava que cap estat no privaria cap persona de la seua vida, llibertat, o propietat sense un procés legal adient. Encara no satisfet, el Congrés intentà d’atorgar igualtat socials als negres amb el segon decret de drets civils del 1875 que els prometia, entre d’altres coses, el ple i igual gaudi d’hostals, teatres, establiments públics, i llocs d’oci – una llei més tard declarada inconstitucional pel Tribunal Suprem.
La qüestió de drets polítics fou fins i tot més ardentment contestada; però els republicans radicals, com Charles Sumner, afirmaven que els drets civils no eren segurs a menys que recolzassen en el sufragi. En aquesta mateixa catorzena esmenta intentaren de garantir el vot a tots els homes negres, deixant les dones a cura d’elles mateixes. L’esmena declarava en efecte que quan cap estat privàs ciutadans masculins adults del dret de vot, la seua representació en el Congrés seria reduïda en la proporció que representassen aquestes persones respecte de la població votant.
En haver fracassat aquesta provisió en l’acompliment del seu objectiu, la quinzena esmena fou aprovada i ratificada, per declarar expressament que cap ciutadà no seria privat del dret de vot «per raó de raça, color, o condició prèvia de servitud». Per fer aquesta garantia doblement segura, el Congrés aprovà el 1870, 1872 i 1873 tres lleis dràstiques, de vegades conegudes com a «decrets de força», que preveien l’ús d’autoritats federals, civils i militar, en la supervisió d’eleccions en totes les parts de la Unió. Així el govern federal, en haver destruït l’esclavitud personal, cercà per decret legal d’agranar-ne tot signe i distintiu, civil, social, i polític. Mai, excepte potser en alguns dels conflictes civils de Grècia i Roma, havia tingut lloc en el afers d’una nació una revolució social tan completa, tan dràstica, i tan exhaustiva en els seus resultats.
Així com els Estats Units, sota l’impuls d’empresa de l’Oest, arrodoní el domini continental, la seua mateixa existència com a nació fou amenaçada per un conflicte fratricida entre dues seccions. Aquesta tempesta s’havia anat aplegant de feia temps damunt l’horitzó. Des del mateix principi en temps colonials hi havia hagut una diferència marcada entre el Sud i el Nord. El primer per clima i sòl fou dedicat a un sistema de plantació – el cultiu de tabac, arròs, cotó, i canya de sucre – i en el curs del temps treball esclau esdevingué el fonament del sistema. El Nord, d’altra banda, complementà agricultura amb comerç, negoci, i manufactura. L’esclavitud, encara que legal, no hi florí. Una forta abundant de mà d’obra lliure mantingué les rodes del nord en moviment.
Aquesta diferència entre les dues seccions, aviat assenyada per observadors atents, augmentà amb l’adveniment del motor de vapor i el sistema fabril. Entre el 1815 i el 1860 una revolució industrial tingué lloc al Nord. Els seus signes eren fàbriques gegantines, enormes agregacions d’obrers industrials, ciutats immenses, un comerç floreixent, i bàncs pròspers. En trobar una rebuda desfavorable al Sud, el nou sistema industrial es restringí principalment al Nord. Per canals i ferrocarrils New York, Boston, i Philadelphia eren lligades amb els camps de blat d’Ohio, Indiana, i Illinois. Una xarxa d’acer teixia plegats Nord i Nord-Oest. Una xarxa comercial ho complementava. El comerç de l’Oest fou desviat de Nova Orleans a l’Est i crèdit de l’Est mantenia l’empresa de l’Oest.
Amb el temps, el Nord industrial i el Sud plantador evolucionaren diferents idees de política. El primer contemplava favorablement els aranzels protectors, subsidis navals, un sistema bancari nacional sòlid, i millores internes. Els grangers de l’Oest exigien que el domini públic fos dividit en possessions lliures per a grangers. El Sud progressivament s’aplegà al voltant de la idea contrària. Els seus partidaris arribaren a contemplar la majoria d’aquestes polítiques com a perjudicials per als interessos plantadors.
Les qüestions econòmiques eren totes involucrades en un tema moral. Els estats del Nord, en els quals l’esclavitud era de poca importància, havien abolit aviat la institució. En el curs d’uns pocs anys hi aparegueren defensors intransigents de l’emancipació universal. Al llarg i a l’ample l’agitació s’escampava. El Sud era profundament atemorit. Exigia protecció contra els agitadors, l’aplicació dels seus drets en el cas d’esclaus fugitius, i privilegis iguals per a l’esclavitud en els nous territoris.
Amb el pas dels anys el conflicte entre les dues seccions augmentà en agror. Flamejà el 1820 i fou apaivagat pel compromís de Missouri. Prengué la forma d’una controvèrsia i nul·lificació d’aranzels el 1832. Aparegué de nou després de la guerra mexicana quan la qüestió de l’esclavitud en els nous territoris fou elevada. De nou el compromís – el gran acord del 1850 – que semblava restaurar la pau, tan sols resultà una il·lusió. Una sèrie d’esdeveniments sorprenents agranaren el país fins a la guerra: la revocació del compromís de Missouri el 1854, l’ascens del Partit Republicà compromès amb la prohibició de l’esclavitud en els territoris, la decisió de Dred Scott del 1857, els debats Lincoln-Douglas, la ràtzia de John Brown, l’elecció de Lincoln, i la secessió.
La guerra civil, que durà quatre anys, posà a prova la força tant del Nord com del Sud, en lideratge, finances, destresa diplomàtica, recursos materials, indústria, i forces armades. Amb el bloqueig de ports del Sud, amb un pes aclaparador d’homes i materials, i amb un incansable martelleig en el camp de batalla, el Nord fou victoriós.
Els resultats de la guerra foren d’un caràcter revolucionari. L’esclavitud fou abolida i els lliberts reberen el sufragi. Els plantadors del Sud que havien estat els líders de la llur secció foren arruïnats financerament i gairebé fins al darrer home exclosos de la participació en afers polítics. La unió fou declarada perpètua i el dret d’un estat a separar-se decidit pel judici de batalla. El control federal sobre els afers d’estats, comtats, i ciutats fou establert per la catorzena esmena. El poder i prestigi del govern federal fou enfortit més enllà de la imaginació. El Nord era ara lliure per seguir les seues polítiques econòmiques: un aranzel protector, un sistema bancari nacional, concessions de terres per a ferrocarrils, terres gratuïtes per a grangers. La plantació havia dominat el país durant gairebé una generació. L’empresa de negocis n’havia d’ocupar el lloc.