Quan nosaltres diem que l'anarquisme és una doctrina confusa i molt propensa a les infiltracions petitburgeses, els companys anarquistes, que en la gran majoria són proletaris, s'aixequen indignats i ho prenen com un insult. Tanmateix, entre molts d'altres, prenem un cas concret on apareix la mentalitat anarco-sindicalista fortament saturada de la ideologia burgesa.

El manifest de la C.N.T. i els articles de Buenacasa i de Peiró, respecte el problema de la llibertat de Catalunya, reflexen netament aquella desviació burgesa, en plena contradicció amb ço que sempre s'ha considerat com a fonamental en l'anarquisme: la llibertat completa de l'individu i dels grups socials dintre de les col·lectivitats humanes.

La tesi mantinguda pels capitostos anarquistes de la C.N.T. es pot resumir així: “la llibertat de Catalunya portada fins el reconeixement del dret de separació, o sigui d'autodeterminació, és condemnable perquè tendeix a crear noves fronteres i les fronteres són un obstacle per la fraternitat universal. Doncs la C.N.T. s'oposarà per la vaga general i àdhuc per la insurrecció armada, a tot intent d'independència de Catalunya. El règim que convé a Catalunya i a tot Espanya, diuen ells, és el d'una República federal”.

Aquesta observació dels anarquistes és tan absurda que no cal esforçar-se gaire per descobrir tota la seva feblesa dialèctica i tot el reaccionarisme que conté.

En primer lloc examinem la qüestió de principi. Els pactes socials, com els pactes entre individus, no poden ésser lliures si no es recolzen amb la igualtat de condicions, ço que nosaltres, els comunistes, hem dit sempre i que els anarquistes intel·ligents han repetit manta vegada. Aquest principi, tan universalment acceptat per tots els revolucionaris, ¿com el poden desconèixer els anarquistes en oposar-se, amb l'amenaça de la insurecció, als anhels de la independència de Catalunya? ¿Com podria pactar Catalunya amb els altres pobles hispànics si aquesta es troba sotmesa al poder central de Castella per tot l'aparell de força de l'Estat dominador, manera de tributació, tribunals, policia, guàrdia civil, burocràcia d'Estat, exèrcit? I si Catalunya no acceptés les condicions imposades per l'Estat espanyol, més nombrós, per l'assimilació que Castella ha exercit sobre tots els pobles hispànics en cinc segles d'opressió i disposant de les forces armades de mar i terra, ¿on estaria la llibertat de Catalunya per pactar? ¿I si a Catalunya li convingués més federar-se amb altres nacions, ço que és improbable avui en règim capitalista? Llavors, davant tots aquests casos els anarquistes ja ens diuen quina seria llur actitud: prendrien les armes per ajudar el poder central a ofegar els esforços per la llibertat de Catalunya.

Els anarquistes, que no disposen del mètode marxista d'anàlisi, prenen molt sovint els efectes per les causes. Quan ells diuen que la causa de les guerres i dels antagonismes entre els pobles és degut a l'existència de les fronteres, incorren en aquest lamentable error. No tenen en compte que el factor més important de les guerres és l'imperialisme absorbent dels diversos capitalismes. Durant la guerra mundial hem pogut constatar que malgrat l'existència de molts milers de fronteres, els pobles de races més heterogènies i de continents més llunyans, lluitaven sota la mateixa ensenya, segons les combinacions dels imperialistes aliats o dels imperis centrals. I el lligam que unia un negre del Senegal a un anglès o americà no era precisament la comunitat de fronteres, sinó el poder inexorable d'un mateix imperialisme capitalista que tenia esclavitzats uns i altres.

Els anarquistes de la C.N.T. han oblidat ja l'actuació d'aquella generació formada pels capdavanters anarquistes com Malatesta i Reclús, que protestaven indignats contra Rússia, el Japó, Anglaterra i Alemanya, i defensaven la llibertat de Finlàndia, de Polònia, de Corea i d'Irlanda. Han abandonat ja llur ideari de llibertat individual i col·lectiva i s'han incorporat a aquesta tendència imperialista: arribar a la universalització per l'absorció, ço és, per l'imperialisme, imposant, sense cap llibertat de pacte, la fórmula federalista que la nació més forta històricament (capitalísticament) li convingui elaborar.

Contra aquesta concepció burgesa i imperialista, nosaltres creiem, però, que la única forma de federació revolucionària i viable consisteix en la igualtat de condicions per pactar, ço és, en la plena llibertat d'autodeterminació.